Remei Company

110 anys i de Castellar, la Dona més gran de Catalunya

Anna Arnella (text)

En Ramon Company i Fornell, nascut a Berga, va carregar la tartana i, cridat per la brama de la puixança industrial del Vallès, va fer-hi cap per anar a treballar a la casa Tolrà. Aquesta empresa de filatures havia començat la seva activitat per l’empenta d’un jove de Cabrils, en Josep Tolrà Abellà, que s’havia instal·lat a Sant Esteve de Castellar (des de 1933, Castellar del Vallès) l’any 1846 com a metge i cirurgià i que, ben aviat, es va integrar en la vida social castellarenca. L’any 1856, doncs, el jove Tolrà havia iniciat les activitats del que seria la firma més important de Castellar llogant el salt d'aigua del Molí d'en Busquets. Aquí va comerçar a fer anar telers i màquines de filatura, a tot drap i, ben aviat, va arrendar el molí bataner de can Barba, on també va instal·lar-hi telers. El 1861 tenia 99 telers i 4.700 fusos, una secció de blanqueig i d'aprest i, cap a finals del segle xix, ja treballaven a l’empresa Viuda de José Tolrà 700 operaris en torns de nit i dia, amb llum elèctrica i tot, quan calia.
Tota aquesta activitat, doncs, va ser la crida que va portar Ramon Company a fer el farcell i anar a guanyar-se la vida al Vallès. Així, a principis del segle xx ja trobem aquell jove berguedà instal·lat a cal Xom, un molí que juntament amb la Farga havia estat engolit per la convicció emprenedora de l’empresa que en aquell moment ja encapçalava Emília Carles Tolrà, la vídua i, alhora, neboda del fundador.

Nascuda el 1903
En aquest tombant de segle, Ramon Company i la seva dona, Maria Ventura, ja tenien tres fills, en Joanet, en Ramon i la Francisqueta. L’1 de febrer de 1903 va néixer el quart plançó d’aquell matrimoni: la Remei Company Ventura que és, actualment, la persona més gran de Cataunya. I poc després encara van tenir un altre fill, l’Isidre. La Remei, doncs, va néixer en un entorn industriós, sense descans, dins del qual havia pres un gran prestigi el treball i l’esforç com a element primordial d’ascensió social. De ben petita, recorda com jugava a saltar corda amb les amigues pels voltants de les fàbriques i com, esclar, el fil, el cotó i el món tèxtil anava guanyant pes en la seva vida. “Sí, de joveneta, l’Elisa de can Fumador em va ensenyar a cosir”, explica rememorant aquesta relació entre la roba i la seva vida. Treballadora incansable, la Remei va fer del fil i l’agulla la seva raó de viure i recorda, amb un esquitx de satisfacció, com havia cosit fins i tot per la mestressa de can Turull de Sabadell, quan els Turull eren el sinònim de l’opulència i el benestar, i “semblar de can Turull” volia dir que no t’estaves de res a l’hora d’anar a comprar, a mans plenes. Eren moments d’efervescència i la Remei, d’una ambició esmolada i una ferma convicció que s’arremolinava davant les adversitats, ja era una jove que feia goig i anava amunt i avall, llatina, amb bicicleta o amb moto per Castellar del Vallès, fent de modista, portant vestits per cosir i anant a fer emprovar la roba feta per encàrrec. I si hi havia altres dones que s’esparveraven de la seva empenta, ella les deixava dir: “eren unes envejoses”, remuga. Aviat, quan tenia vint-i-dos anys es va casar amb Simeó Caba, contramestre de can Tolrà, un home generós i fundador de la Secció Excursionista de l’Ateneu Castellarenc. La Remei no ha tingut mai massa temps per festes, d’enfeinada que estava però, tot i això, ens confirma que per esbargir-se li agradava ballar. “La música, si és bona, m’agrada”, diu amb fermesa i recorda que, “quan anava a Sant Llorenç Savall, ballava amb el bo i millor del poble”. De sempre, la Remei ha estat una dona que s’ha fet mirar i, com explica la seva filla Estel “quan ja tenia cent anys, passejant pel carrer encara hi havia qui li tirava floretes!”

Caçadores pels combatents
El març de 1938, en plena Guerra Civil, amb els esparvers italians (els avions Savoia-Marchetti) amb seu a Mallorca atacant la reraguarda, les forces republicanes van decidir reforçar les defenses amb un nou camp d’aviació i, d’aquesta manera es va crear a Castellar una delegació del SAF-16 (Servei d’Aviació i Fabricació) de l’aeroport de Sabadell. Aquest servei es va situar a la fàbrica tèxtil Viuda de José Tolrà, on s’hi van produir peces per a motors, munició lleugera i components pels avions soviètics Polikarpov I-15 i I-16, coneguts com a xatos i mosques, respectivament. A més, la Remei va dedicar la seva agulla a confeccionar caçadores pels aviadors de l’aeròdrom que es va construir en unes parcel·les expropiades a la zona plana de la Bruguerola.
Tot i el daltabaix que va ser aquest conflicte, la Remei i el Simeó , que tenien dos fills (el Joan i el Xavier) van tenir la tercera: l’Estel. El sentit de continuïtat i la seva inviolable convicció l’ha dut a saber sempre el que volia i a lluitar per aconseguir-ho. Sempre amb aquest esperit de millora, va treure’s el carnet de cotxe als seixanta-dos anys, “portava un Seat 850 que menava molt bé i em duia a tot arreu”, explica.
La Remei Company Ventura ha viscut uns canvis tan grans que confirma amb una autoritat gens impostada una sospita que tots anem tenint “la gent d’ara no sap el que vol ni el que voldria”, sentencia amb la perspectiva de cent-deu anys de vida. Ho diu ben seriosa mentre plega, elegant, les cames, i les seves mans nerviüdes, amb les ungles pintades, giren pàgina del Vallesos que té a la falda. Havent-se gastat la vista tota la vida fent vestits, encara no fa servir ulleres.
Agombolada per una extensa família des de fa vuit anys s’està a la residència de l’Obra Social Benèfica. “La senyora de la residència que menys pastilles es pren”, confirma la seva filla Estel
Remei Company

El dia del seu 110 aniversari. Al mig, Remei Company i, a sobre, la seva filla Estel Caba Company, la seva néta Estel Baldó Caba, la besnéta, Anna Domènech Baldó i la més petita, le seva rebesnéta Paula Riba Domènech. Foto: Arxiu Estel Baldó.

El pare Caba i l’Estella May. La Remei va arrufar una mica el nas quan el seu marit, en Simeó Caba, li va proposar el nom d’Estel per a la nena que acabaven de tenir. Al Simeó, li agradava aquest nom que havia pres d’una cunyada de la seva germana, una americana de Nova Orleans que es deia Estella May. L’Estel, doncs, va arribar a la casa de Castellar l’agost de de 1936 i durant anys va haver de avenir-se a estar inscrita en els llibres oficials com a Estrella. En Simeó Caba, pare Caba en els ambients excursionistes, tenia un vessant artístic que el va empènyer a ser un veritable pioner de la pintura a Castellar. Cada cap de setmana agafava els pinzells i les pintures i anava a buscar algun racó per deixar anar una vocació que el seu fill Xavier va heretar, amb èxit. En Xavier Caba va fer carrera en el món artistic com a pintor, il·lustrador, fotògraf i ceramista fins la seva plorada mort l’any 1996.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 12€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara