Fent-la grossa a can Petit
Ramon Petit, de can Petit de Sabadell, celebra cent anys de negoci familiar: van començar amb l’espart, després van seguir amb persianes i ara venen productes de viatge
Cesc Prat Fernàndez
(text)
, Arxiu de la família Petit (fotografies)
Una setmana abans de fer els 96 anys, Ramon Petit Llobet va celebrar, el dissabte 19 març del 2016, que la botiga que el va veure néixer feia cent anys. La família va fer festa grossa i, a més de celebrar Sant Josep, va organitzar un acte públic ben emotiu a l’Espai Cultura Fundació Sabadell 1859, en què es va fer un repàs a la trajectòria de l’establiment. El Ramon va agrair les felicitacions i va recordar que el dilluns següent era feiner i que, després de la festa, caldria tornar a la feina.
Avui a la botiga Petit 1916 s’hi poden comprar maletes, bosses de mà, carteres, cinturons, paraigües..., és a dir, productes de marroquineria. Se’n fan càrrec les dues filles d’en Ramon –l’Àngels i la Rosa– i la néta –la Meritxell–, que forma part ja de la quarta generació de la família. Però el negoci el va fundar el pare d’en Ramon, el targarí Josep Petit Roca, l’avi Pepito, l’any 1916. En Ramon explica que el pare era esparter a Tàrrega i que va saber per una cunyada que feia de minyona a Sabadell que “un tal Esteve que havia mig tancat” es traspassava una esparteria. En Josep no s’ho va pensar dues vegades, va agafar els trepants i es va establir al Vallès.
A la botiga del carrer de Sant Quirze de Sabadell, feien espardenyes, cistells, ventalls, cabassos, escombres, llibants per a pous, alforges, folres de carro, fregalls..., com també venien troques de cordill a les fàbriques tèxtils. En Josep es va casar amb Antònia Llobet Font, de Sant Quirze del Vallès, i l’any 1920 van tenir en Ramon, que va néixer a les golfes de l’edifici. La mare feia feina a la botiga i el pare, al taller. El petit Ramon hi va començar a treballar quan tenia 9 anys. Aleshores anava a escola al vespre, concretament a cal Tatché, al carrer del Migdia, fins que va venir la guerra.
A l’abril del 1938, amb 18 anys acabats de fer, en Ramon va haver d’anar a la guerra. “I jo era dels joves”, diu. Després d’una estada a Balaguer, va participar a la batalla de l’Ebre. En acabat, va haver de fer el servei militar, primer a Melilla i a Ceuta fent fortificacions a pic i pala durant quatre anys, i més endavant a Barcelona encara dos anys més. Es va estar, doncs, set anys fora de casa vestit de soldat.
Una veritable fàbrica de persianes
Després de la guerra, amb el pare van començar a fer i vendre persianes de fusta. Les fabricaven artesanalment al taller que tenien a la rebotiga. Compraven fusta de pi que generalment venia de Sant Llorenç Savall o de Castellar, la serraven i feien rotlles de trenta metres de persiana de diferents amplades. Quan el client en comprava una, la hi tallaven a mida. De fet, diu que eren els únics fabricants de Sabadell i les servien fetes als altres que en venien a la ciutat, com el Balanyà, el Peig, el Pous, el Ventura... Fins i tot es feien ells la pintura: en compraven la pols en barrils de cent quilos, oli de llinosa en bidons i assecant i remenaven. Generalment les persianes eren de color verd, “però també n’hi havia alguna de marró”, puntualitza en Ramon. I la cosa rutllava, perquè fins i tot van arribar a tenir dos treballadors.
En plena postguerra venien persianes als murcians que s’establien a la ciutat i als anys seixanta, amb l’arribada de més immigració i amb l’augment de producció de les fàbriques tèxtils, se’ls va girar feina. “Anant pel carrer molt sovint penso: aquesta persiana l’hem feta a casa”, diu en Ramon. Finalment les persianes van arraconar l’espart, com més endavant la marroquineria va substituir les persianes de fusta a can Petit. L’important, però, és tenir feina i, com afirma en Ramon: “dilluns, a treballar!”
Retrat de família
