A dos quilòmetres de l'animada ciutat portuària de Calais, al nord de França, 'un dels països més rics del món, hi ha un lloc oblidat. Tendes de campanya i cabanes s'estenen fins on arriba la vista, mentre les escombraries cobreixen el fang i la terra sobre les quals s'alcen. El fum de les fàbriques dels voltants omple el nas i els pulmons de la pudor que envaeix aquest lloc, que és un altre món. Aquest lloc és un camp de refugiats, però se'l coneix amb el nom de la Jungla.
La Jungla és ara la llar de més de 5.000 persones que s'han vist forçades a abandonar les seves terres devastades per la guerra de Síria i d'altres conflictes bèl·lics, en busca d'una vida lliure de persecucions. Sirians, afganesos, iranians, etíops, sudanesos, kurds i persones de moltes altres nacionalitats estan ara vivint costat a costat, sovint units pels traumes compartits que els han seguit fins aquí.
No són els únics, els camps de refugiats han aparegut a tot Europa en un esgarrifós recordatori de la nostra incapacitat per aprendre del passat. La crisi actual a què ens enfrontem té precedents en cicatrius d'antigues guerres, conquestes i les revolucions d'Europa, que són encara visibles i el seu record no s'oblida. Tot i que creiem que sí, que el món ha canviat molt, les lliçons no s'han après i el que veiem avui en dia és un ressò incòmode del nostre passat.
El meu propi viatge a La Jungla va començar fa uns mesos quan vaig llegir un article en un diari anglès que parlava d'una dona que havia creat una biblioteca, la
Jungle Books (la Jungla Llibres), al cor del camp. Havent estat sempre un amant dels llibres i un ferm defensor del poder de la literatura i de l'educació, em vaig sentir interpel·lat a anar-hi i no tenia cap més opció que fer-ho. Vaig arribar-hi abans del cap de setmana de Pasqua, armat amb un quadern i una ploma. M'esperava poder ensenyar-hi anglès i ajudar a l'alfabetització de joves. La meva esperança, però, aviat va ser substituïda pel xoc i l'abatiment que em van produir els filats de tanques i la mirada desafiant dels grups de policies que em donaven la benvinguda a la realitat del que és la vida a La Jungla.
Amb el cap inclinat contra el vent ferotge que sortia del Canal de la Mànega, vaig començar a buscar la
Jungle Books, caminant de puntetes pels camins de terra enfangats, entre tolls, buscant sorra eixuta, tot intentant orientar-me entre el laberint de barraques improvisades i tendes de campanya que m'envoltaven. "Hola, què tal?", em deien saludant-me la gent del camp, mentre passaven a peu i en bicicleta. Botigues, restaurants i bars fetes amb fustes i plàstics de tota mena s'arrengleraven com si estiguessin al carrer principal de qualsevol poble o ciutat i la gent hi entrava i en sortia. La Jungla se m'apareixia com un cos viu, que respirava, però inflamat pel xoc contra les tanques i els policies que les vigilaven.
Totes aquestes persones tenen un desig: seguir endavant i tornar a començar les seves vides per recuperar la seva identitat i treure's de sobre la paraula 'refugiat', que pesa sobre seu com una llosa
Amb l'ajuda d'un voluntari francès vaig trobar la
Jungle Books, situada al costat nord del campament, una zona que havia estat recentment aterrada per les autoritats franceses. Em sentia aclaparat pel desordre i per la confusió que m'havia rebut i vaig fixar els meus ulls en una petita cabana blava amb un sostre de xapa de ferro arrugada, suspès per pedres grosses. Vaig entrar-hi, deixant enrere el xiular del vent i hi vaig trobar un lloc de tranquil·litat i d'ordre. Llibres disposats en files i files, com paraules en una pàgina, estructurada i organitzada. Dos homes joves estaven asseguts en una taula i rebien una lliçó d'anglès d'un mestre voluntari, mentre que un altre home gran mirava amb detall els llibres dels prestatges. Així com aquell camp era diferent de qualsevol altra cosa que mai hagués visitat abans, aquella biblioteca la sentia com qualsevol altra biblioteca. Va ser un lloc de calma. Un lloc per aprendre, pensar, fer preguntes i buscar respostes.
A mesura que corrien els meus dies al campament vaig passar la major part del temps parlant amb la gent i escoltant les seves històries tràgiques. A casa seva eren enginyers, mestres, farmacèutics... i tenien totes les professions que es puguin imaginar. Eren marits, esposes, pares, mares, fills i filles. Tenien llars, llocs de feina, família, amics i vides. Aquí, però, són només
refugiats.
Em van parlar del seu temps passat al campament, de l'espera sense fi, de com les seves vides se senten com en una pausa interminable. Alguns em deien exactament quants dies hi portaven, mentre que d'altres m'explicaven que n'havien perdut el compte feia molt de temps.
Ells esperen dia rere dia, amb l'esperança que un dia podran anar a Anglaterra o integrar-se a la societat francesa. Tot i la naturalesa agitada i caòtica del camp, hi ha un ineludible sentit de paràlisi. Totes aquestes persones tenen un desig: seguir endavant i tornar a començar les seves vides per recuperar la seva identitat i treure's de sobre la paraula “refugiat”, que pesa sobre seu com una llosa. Per poder saber que són persones, éssers humans.
Calaixera Mirades
