Una nova fornada de casals populars coloreja el Vallès a joc amb els ateneus centenaris. Els recent arribats sorgeixen dels moviments socials, al marge de les institucions i amb senyes d’identitat ben explícites: la gestió horitzonal, l’antifeixisme, l’esquerranisme i, ben sovint, l’independentisme. El ressorgiment dels casals populars reuneix i mobilitza col·lectius, entitats i persones particulars. El dia a dia en aquests espais d’idearis elevats dóna fe que la societat es pot organitzar de manera diferent. Cadascun d’ells amb les seves peculiaritats locals i fundacionals, tenen un grau d’influència sobre el seu entorn immediat.
Els casals Quico Sabaté de Sant Celoni i Can Capablanca de Sabadell celebren quinze anys enguany. Són dels més ‘antics’ d’entre els de la nova camada. Ambdós han esdevingut referents per a tots els que han vingut després, i que s’han coordinat a l’associació de Casals Populars dels Països Catalans. En Xavier Pellicer, del casal sabadellenc, explica que el ressorgiment dels casals s’explica en bona part per la gent “desenganyada amb la Transició”, que es va començar a organitzar cap als 90 del segle passat. Un passeig per algunes d’aquestes entitats palesa uns moviments ben vius. Un bon senyal és el protagonisme notori que algunes candidatures anticapitalistes, forjades entorn dels casals, van assolir a les eleccions municipals de 2015 i que ara ostenten importants quotes de representació a la comarca. Els gestors dels casals hi treuen importància: el que els amoïna és el dia a dia dels col·lectius de base. N’hem visitat tres, que podrien representar el tarannà de la resta del Vallès.

Buirac, fent diana a Cerdanyola
El Casal Popular i Cultural Buirac de Cerdanyola es posa en marxa el 2013, a partir de l’experiència del local La Clau, i també de La Verema, que va ser l’embrió del grup organitzador de la Festa Major Alternativa i dels primers espais de trobada dels col·lectius anticapitalistes. Gràcies a aquests inicis es van reunir els primers diners per llogar i condicionar el local llogat al cèntric carrer del Torrent, el Buirac.
L’espai central és una nau de notables dimensions amb un petit escenari per a actes per a diverses desenes de persones, però habitualment es distribueix en espais tan diferents com una biblioteca, una zona infantil (de joc i formació) o la ‘barra’ d’autoservei, prop de la qual unes taules conviden a celebrar-hi trobades. En un espai lateral hi trobem el magatzem i, a l’altell, dues petites sales de reunions. Com en d’altres casals, sentim: “El magatzem és molt important. És el símptoma de tota l’activitat que fem al carrer. Si el trobes una mica desendreçat és perquè aquí no es para”.
Buirac, que deu al nom al carcaix o beina per a les fletxes, és formalment una associació que aplega tant particulars com col·lectius o associacions: “El tronc comú és l’espai que compartim i el respecte”, detallen de forma coral representants de la Gestora: l’Ismael, el Dani, la Judit i la Laura. “Tots som gent amb ganes de col·lectivitzar. Tenim inquietuds com la lluita social, pel territori, els drets laborals, el feminisme,...”, però també hi ha discrepàncies, com els que són llibertaris i els socialistes, els independentistes,... “Cadascú té les seves prioritats, però la base és comuna”.
Les ‘fletxes’ que armen el Buirac són la colla de la Martineta, la bèstia de foc que anima les festes cerdanyolines; el col·lectiu feminista La Figa Rebel; els llibertaris Mala Herba; l’Assemblea de Joves Independentistes de Cerdanyola (AJIC); els organitzadors de la Festa Major Alternativa; i el col·lectiu de consum sostenible ‘S’ha acabat el bròkil’. També hi vénen esporàdicament d’altres associacions i particulars. L’activitat del Buriac s’estén més enllà de la superfície del local. A pocs metres del mateix carrer del Torrent, la taverna La Menuda complementa els espais de trobada i dinamització del casal popular.
Un altre col·lectiu gestat entorn del Buriac és la candidatura política Compromís per Cerdanyola, que representa les inquietuds socials dels col·lectius del Buriac a l’ajuntament: “Ara tenen local propi, però tot va començar aquí”. I amb prou èxit: a les darreres eleccions municipals, el Compromís va entrar al consistori amb cinc regidors de 25, i el cap de llista, Carles Escolà, és l’alcalde de la ciutat de 60.000 veïns.
Al marge d’aquesta eventualitat, la gent de Buirac segueix aspirant a ser una referència en l’activitat de base i de carrer: “El nostre horitzó és obrir-nos al poble, implicar-nos amb el veïnat i consolidar-nos com a espai per a la dinamització i l’autogestió”, i sempre seguint els “grans objectius de cada col·lectiu: la independència, el feminisme, la justícia social, el llibertarisme,... Si els col·lectius estan forts, el Buirac està fort”, conclouen.

L’Esquerra de Badia
Entre els més peculiars dels Casals Populars del Vallès hi trobem L’Esquerra de Badia. A diferència de la majoria de casals, L’Esquerra va néixer com a local d’una formació política, Alternativa d’Esquerra de Badia (AEB). Amb tot, “volíem imitar els casals independentistes, invertir la dinàmica de dalt a baix”, explica Juan Carlos Santervás, un dels membres de l’equip coordinador del casal. Per això l’espai de la plaça de la Sardana va obrir les portes a d’altres entitats del poble: ha acollit el Banc del Temps, l’Assemblea d’Aturats de Badia, el Club de Lectura, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), així com els Amics del Cinema Zinexin: “Una de les curiositats és que aquí la mitjana d’edat és alta i hi passa molta gent gran”
L’espai està format per una sala d’uns quaranta-cinc metres quadrats i es complementa amb un soterrani, on hi ha el magatzem i s’hi poden fer petites reunions, si el local principal està ocupat: “Quan arriba el bon temps, la plaça és una extensió del local”. La festa de l’aniversari de L’Esquerra, al setembre, ja és un esdeveniment per al veïnat. El Casal es va posar en marxa el 2009. Inicialment eren gent provinent del Partit Comunista Català, d’Esquerra Unida i Alternativa, d’Iniciativa per Catalunya,... “Érem gent del moviment veïnal, radicals d’esquerres crítics –a nivell local– amb ICV-EUiA,... i hem picat pedra al barri”. Malgrat aquestes intencions fundacionals, una de les obsessions dels artífexs de l’Esquerra és “despartiditzar” l’activitat del casal. Per exemple, la coordinadora que la gestiona no és “del partit”, sinó que són aquí amb un projecte del teixit associatiu: “Portem el casal col·lectivament”.
L’ideari del casal està ben marcat: “Antifeixisme, antihomofòbia i antiracisme”. I l’independemntisme? No és un requisit per formar part del casal, però “alguns ho som, i L’Esquerra és membre de la l’associació de Casals dels Països Catalans”. Santervás té clar que ˝no cal exhibir tota la simbologia independentista, sinó anar fent feina, com un element més de tota l’activitat”.
Unes 150 persones passen pel petit local al llarg de la setmana. El repte ara és garantir un relleu generacional en el lideratges: “Tots els que ho vàrem iniciar ja estem al voltant dels 30/40 anys i tenim compromisos familiars. Ara toca als més joves posar-se al davant”.
Un altre exemple de casal popular al mateix Sabadell és la notòria activitat de L’Obrera, a l’avinguda de Barberà, i a Sant Quirze hi trobem la Trinxera; a Sant Cugat Cal Tamarai, i a Barberà el Tangram; i a Terrassa L’Atzur. A Granollers, el casal L’Esquerda va estar actiu durant 10 anys i els seus impulsors segueixen treballant amb els mateixos fins des d’altres col·lectius. La llista de casals populars, però, és infinita. Aquest maig, tots els casals dels Països Catalans s’han reunit a Felanitx (Mallorca) per compartir experiències i trobar sinergies que potenciïn la seva activitat. En bona part, la dinamització de l’associació nacional es fa des del Vallès.