Treballar a la boteria és, per al Jaume Soler, com tornar a connectar amb el seu pare. Ja fa un temps que ell no hi és, però cada fusta que talla i cada bóta que fa el transporten als moments en què tots dos portaven el taller, colze a colze. “Havíem compartit moltes hores aquí i aquesta feina va crear un víncle molt fort entre tots dos. Ens enteníem molt i ens ho vam arribar a passar molt bé plegats”, explica.
Entre records, el Jaume admet que és meticulós i perfeccionista en la seva feina, possiblement dues característiques que també ha heretat del seu pare i el seu avi. Als tretze anys, quan va decidir deixar d’estudiar, va començar a treballar al taller de modelistes de fusta d’un dels professors que havia tingut a l’Escola Industrial de Sabadell. S’hi va estar quatre anys i va ser llavors quan va veure clar que volia dedicar la seva vida a treballar la fusta.
Mentre feia el servei militar, va feinejar a d’altres tallers de fusteria i, havent tornat, va buscar feina de torner. No en va trobar, però tampoc li va fer falta: “Sempre havia sabut que volia treballar per mi. I com que no trobava feina, vaig començar al negoci familiar”.

Els seus inicis com a boter
Recorda els seus començaments a la boteria com un fet molt apassionant: “Anava a buscar clients, feia de comercial, i això em va fer conèixer persones que em van ajudar a desenvolupar-me bé en la meva feina”.
La seva professió li ha servit, entre moltes altres coses, per trobar grans amics, i el Jaume ho destaca insistentment. “M’ho he passat molt bé amb la meva feina i en part és, segur, gràcies a tota la gent que he anat coneixent pel camí. Quan ets jove t’aturen poques coses”.
Amb el temps, va deixar la feina de buscar clients i es va dedicar al treball més manual del taller; a treballar la fusta i fer bótes, que és el que a ell més li agrada.Tenia 21 anys i, llavors, la feina era totalment artesanal. Però poc temps després d’entrar al taller van començar a incorporar-hi algunes màquines que els van ajudar a ser molt més ràpids en la producció. “Ara tenim màquines que ens ajuden a fer les bótes, però segueix sent una feina d’artesà”.
En els bons temps, quan treballava amb el seu pare, havien arribat a fer cent bótes a la setmana, més de deu al dia. “Els dies al taller es fan curts, perquè estàs fent una cosa que t’agrada”, assegura.
Fer una bona bóta no és feina senzilla. Com diu el Jaume, el menys important és que no vessi (que no ho fa gairebé mai). L’important és el tipus de fusta amb què es fa. “S’ha de treballar molt bé la fusta, sobretot en el moment de torrar-ne l'interior”, explica. “Cada beguda necessita que el palet estigui cremat d’una manera diferent. Pel conyac i el whisky, que han d’estar molt de temps a la bóta, ha d’estar molt torrat. En canvi, per begudes que hi han d’estar poc temps, com un vi suau, el torrat ha de ser lleu.”
De fet, aquest moment és el més màgic de la feina del boter que, de ben segur, segueix sent igual que fa dècades. És un procés totalment manual. S’encén foc al terra, en un forat en forma de circumferència i es col·loca la bóta a sobre, perquè la flama toqui la part de dins.

Com compondre cançons
“Com a un músic li agrada la música, a mi m’agrada fer bótes. I sobretot, quan era jove, hi tenia molta passió”. Mentre conversem, el Jaume fa una comparació darrera de l’altra entre la boteria i la música. Fer bótes és, per ell, com compondre una cançó. Necessita delicadesa, paciència i saber tocar la tecla adequada: “És molt important fer la feina ben feta perquè quan el client posi la beguda a la bóta el resultat sigui bo. Oi que un instrument ha de sonar bé? Doncs el mateix passa amb una bóta”, argumenta.
A Catalunya hi ha pocs boters com els Soler. Ells es dediquen a fer bóta petita i asseguren que tampoc no hi ha gaire competència a nivell europeu. “A Vilafranca hi ha uns altres grans boters, però fan exclusivament bóta de criança, que no és la mateixa que produïm nosaltres. Són uns grans amics nostres”, explica.
La seva principal font de clients ha estat, tradicionalment França. Ara encara venen al país veí i també treballen força per les bodegues del Penedès i la Rioja. “A més, treballem per majoristes, que són els que a la llarga et permeten tirar endavant, perquè te’n demanen moltes de cop”.
Des de fa nou anys, el taller s’ha traslladat a Sant Llorenç Savall. Van decidir fer un canvi, tant professional com personal: “Volíem un canvi de vida i vam decidir venir a viure aquí i posar el taller en una nau de la família”. A Sabadell treballaven en una zona on tradicionalment hi havia moltes fàbriques tèxtils al voltant, però van anar tancant i es van acabar quedant sols i envoltats de cases. “La nau la fèiem servir de magatzem i no era gaire pràctic quan els camions havien de descarregar. Vam pensar que tot seria millor si ho fèiem a Sant Llorenç, i en una zona on no hi havia habitatges”.
Tot i la passió amb què viu la seva feina, ja té el cap en la jubilació. Vol traspassar el negoci, però assegura que seguirà vinculat a la fusta com a afició: “El treball amb fusta m’agrada i sempre faré cosetes, però ja no com un objectiu professional”, afirma. De moment, segueix al taller, on està ensenyant a dues noies a qui, en un futur, vol traspassar el negoci. Una empresa familiar que ja celebra el seu centenari i que segueix mantenint l’essència del principi: treballar la fusta amb devoció i rigor, per aconseguir les millors bótes.