Joan Oliver i Sallarès, que signava l’obra poètica amb el pseudònim Pere Quart, va néixer a Sabadell, hi va viure els primers 27 anys i hi va forjar el tremp per l’escriptura, com també el seu caràcter. Va rebre la Medalla de la Ciutat i va mantenir present Sabadell tota la vida –com testimonien diferents fragments de la seva obra–. “Les arrels que el lligaven en el seu terrer eren profundes”, diu Joan Cuscó. Finalment, hi va ser enterrat, cosa que segurament poca gent recorda. És un dels sabadellencs il·lustres i també un vallesà que va fer estades a Sant Llorenç Savall i a Castellar del Vallès i que va popularitzar allò de “com el Vallès no hi ha res”.

Els orígens
Joan Oliver provenia d’una família burgesa, tant per part de pare com de mare. El besavi patern era Pere Oliver i Salt (1798-1869), un gran propietari rural que va ser alcalde de Sabadell i un dels fundadors i primer president de la Caixa d'Estalvis de Sabadell. Amb projecte de l'arquitecte Gabriel Batllevell, el 1862 va fer construir la casa dels porxos de la Rambla, de cinc arcades i tres plantes, coneguda aleshores com a Voltes de ca l'Oliver i, avui, com a Casal Pere Quart. El besavi matern era Joan Sallarès i Marra (1809-1883), prestigiós industrial tèxtil, ferm defensor de les doctrines proteccionistes, diputat i alcalde de Sabadell, president del Gremi de Fabricants i un dels fundadors de l'Institut Industrial de Sabadell i del Banc de Sabadell. D’altra banda, l’avi matern era Joan Sallarès i Pla (1845-1901), industrial tèxtil i polític conservador, capdavanter del proteccionisme a tot l'estat, un dels fundadors també del Banc de Sabadell, president del Gremi de Fabricants i d’altres institucions, que va exercir diversos càrrecs a la Caixa d'Estalvis i va ser diputat a Corts. El 1917 es va inaugurar a la plaça del Dr. Robert un monument a la seva memòria, obra de l'escultor Josep Clarà. Segons Oliver: “poc després de proclamada la República, s’havia posat de moda empastifar amb quitrà el monument de l’avi; per més que l’ajuntament el feia netejar, tornava a aparèixer empastifat. Tothom em venia a veure per saber jo com m’ho prenia. I em limitava a dir-los, tot arronsant-me d’espatlles, que si els agradava fer-ho que no en fessin cabal...”.
Joan Oliver va néixer el 29 de novembre de 1899, al carrer del Jardí, 8, la casa dels Oliver. Ell mateix ho explicava així: “Un matí fosc, a Sabadell / vau enraigar el meu calendari. / D’antuvi fóreu un cadell / que xucla un mugró mercenari [...] Doncs sí, vau néixer just amb mi / un novembre amb gebre, a l’aurora”. I afegia: “Tot natural, tot ric, al meu entorn”. Del pare, deia “que ens dispensà, quasi sempre de lluny, un amor tan adust, tan ferreny i al capdavall tan just!”, i de la mare: “serena, borrosa, mitjancera”. I d’ell mateix: “Quart entre molts germans, / jo era el més fort, i l’inventor de jocs, / i el més aspre també”.

La infantesa
El matrimoni Antoni Oliver i Turull i Dolors Sallarès i Soler va tenir deu fills, però se’n van morir sis. Quan en Joan tenia uns dos anys, la seva família va anar a viure unes portes més amunt del carrer del Jardí, a cals Sallarès. El jardí de la casa “era el nostre petit reialme, el nostre paradís”.
Feien estades a Ca n’Oliver de Castellar del Vallès. “Ens delíem per anar a fora, a la nostra casa de pagès de Castellar, on la vida prenia per a nosaltres un sentit de lliure plenitud, que a ciutat només podíem somiar o estrafer”. També estiuejaven al Marquet de les Roques, a Sant Llorenç Savall. “Mai no oblidaré les nits d’agost al Marquet de les Roques, al fons de la Vall d’Horta, sota el Montcau. El Marquet és un castell construït amb la pedra vermellosa del país, combinada amb el maó vist. És obra de l’arquitecte Batllevell i va ser un capritx del meu avi Antoni Oliver i Boixó. Al Marquet he passat les temporades més felices de la meva vida”, va escriure Oliver.
El 1909 va viure la Setmana Tràgica –que a Sabadell va ser particularment impactant. Entre el 1909 i el 1916 va estudiar el Batxillerat als Escolapis de Sabadell, on va fer la primera comunió el 1911 i on va tenir de mestre de dibuix Joan Vila Cinca. Amb només 13 anys va publicar el primer poema en català a La Gaseta del Vallès. I als 19 va escriure el primer recull poètic, Primícies, un manuscrit decorat pel seu germà Antoni. Més tard, va estudiar Dret a la Universitat de Barcelona (1916-1921).

La Colla de Sabadell
El 1918 van començar a actuar com a Colla de Sabadell a redós de l’Acadèmia de Belles Arts. En formaven part Joan Oliver, Francesc Trabal i Armand Obiols –la tríada, com els anomenava l’escriptora Anna Murià– i també hi van participar Ricard Marlet, Lluís Parcerisa, Antoni Vila Arrufat, Josep M. Trabal, Miquel Carreras i Joan Garriga. Era un grup heterogeni, unit per una forta amistat, que organitzaven “veritables happenings dadaistes”, segons Miquel Bach. Es trobaven en una casa del carrer d’en Font, 26, la qual van rebatejar jocosament com el Casino dels Senyors, paròdia del Círculo Sabadellés, el dels rics. Era una casa rònega on tenien llibres en una paret clavats amb llates, cadires de barber i on emmarcaven taques d’humitat i, al pati, el Monument a la Cosa. El 1919 instal·laren un campament de set dies a la font del Saüc del massís de Sant Llorenç. Van sortir de Matadepera amb un ase i Oliver i Vila Arrufat duien una barra de pa travessada amb un bastó que els feia de para-sol. També van fer un altre campament provocatiu a Cala Pola. “Aleshores, l’acampada era mal vista per les famílies i considerada com una cosa pròpia de gitanos”, matisaria Oliver més tard.
Segons Antoni Dalmases, “aquest humor esbojarrat, sovint absurd, aquest deixar-les anar pel broc gros, sense mirament, engaltant-les tal com raja, és una característica que encara queda una mica viva, en la manera de ser d’un cert nombre de sabadellencs”. Però els de la Colla de Sabadell també “eren uns renovadors de la literatura catalana d'entreguerres, que es movien entre les accions i els muntatges de caire dadaista i l’ideari de la Catalunya-ciutat promogut pels noucentistes”, afirma Miquel Bach. “Molta gent ha parlat del Grup de Sabadell. I pocs han dit que allò que ens unia era un cert antibarcelonisme”, deia Oliver. Feien facècies i molts els consideraven uns irresponsables, però darrere la sàtira corrosiva hi havia la intenció de sacsejar una societat que ells consideraven endormiscada i ensopida, poc sensible a la cultura i en què els obrers només pensaven en els seus drets i els fabricants, en el preu de la llana.
“Un cert capvespre, al voltant d’aquelles taules [al Marquet de les Roques], ens vam reunir en Josep Carner, en Jaume Bofill i Mates, en Carles Riba, en Francesc Trabal, l’Armand Obiols i jo. Els mestres parlaven i els joves escoltàvem; i se’ns hi va fer nit. Havíem dinat al castell: amb aquell àpat va quedar constituïda una empresa editorial modesta, però significativa: La Mirada”, diu Oliver. Amb aquesta editorial van publicar 18 volums entre 1925 i 1930. Del primer llibre, L’any que ve, en van fer el llançament des del balcó del Casino. D’altra banda, van crear l’Associació de Música de Sabadell, que en coordinació amb les 18 Associacions de Música escampades per Catalunya va portar els millors concertistes de cambra del moment i va introduir l’avantguarda musical francesa al país. L’Associació tenia uns 600 socis i organitzaven un concert al mes. L’Oliver en va ser vicepresident. A més, la Colla va intervenir i col·laborar en la creació dels Amics del Teatre, una entitat que portava a la ciutat una representació de les millors obres teatrals.

El Diari de Sabadell
A partir del 1923 Oliver, Trabal i Obiols van desembarcar en el Diari de Sabadell. “El Diari va ser la principal plataforma periodística que Joan Oliver va emprar per a projectar-se públicament com a escriptor”, escriu Carme Molist. “L’època del triumvirat Oliver, Trabal, Obiols, va ésser la gran època del Diari, en tots els sentits: armaven unes polèmiques sensacionals amb els del Círcol i sobretot amb els lerrouxistes”, afegeix Lluís Casals. Oliver va ser redactor del Diari i, més endavant, director. Hi va escriure també amb els pseudònims Feliu Camp de la Sang, Florentí Carvallà Cot, Joan Pensionista, Pere Quart, Anicet Serafí i Orella Dreta, entre altres. Més tard va escriure: “Quan van nomenar-me director del Diari de Sabadell, em van adjudicar un sou de cinc-centes pessetes i vaig replicar que no volia cobrar res perquè no ho necessitava. Era de l’opinió que el treball ha de ser vocacional i gratuït”.

Barcelona i compromís
L’any 1926 Joan Oliver va anar a viure a Barcelona. El 1929 va escriure Una mena d’orgull, text d’un sol acte amb tres actors, que la companyia Pubill va estrenar el 22 de març de 1931 al Teatre Colom de Sabadell –el Casinet de la Creu Alta–, publicada un cop ja mort l’escriptor. El 1934 va recuperar el pseudònim Pere Quart per signar Les decapitacions, editat per primera vegada per l’editorial sabadellenca Contraban. A partir d’aleshores sempre més va firmar la poesia amb aquest pseudònim. El 1936 va publicar Bestiari, amb el qual va guanyar el premi Joaquim Folguera. El 1937 es va casar amb una cosina, Conxita Riera, Con.
Del 1930 al 1939, els de la Colla van esdevenir peces fonamentals en la creació i gestió de l'Agrupació d'Escriptors Catalans, el Servei de Biblioteques al Front i la Institució de les Lletres Catalanes, institucions culturals que van mantenir fins al darrer moment de la guerra. El 1939 Oliver va tramuntar la carena i es va exiliar a França i després a Santiago de Xile.

Retorn
El 1948 Joan Oliver va tornar a Catalunya i es va estar dos mesos a la presó Model. Aquell mateix any es va morir la seva dona a causa d’una leucèmia. El 1950 Oliver es va casar amb Eulàlia Serra. El 26 de maig de 1957, es va estrenar al Teatre Faràndula Pigmalió de Bernard Shaw, adaptada al català pel mateix Oliver. El 1960, va guanyar el Premi Martí Peydró –convocat per la Fundació Bosch i Cardellach–, amb el text Temps, records, evocacions, en part, d’un passat sabadellenc.

Homenatges
El 1980 va rebre un homenatge al Teatre Romea, quan tenia 81 anys. Hi van participar els sabadellencs Feliu Formosa, Miquel Bach, Josep Ramon Bach, Jordi Domènech, Alfons Borrell, Pep Domènech, Isidre Creus, Pep Sallés, Benet Ferrer i els vallesans Marta Pessarrodona i Miquel Desclot. El maig del 1981 es va representar a Sabadell La fam; era la segona vegada que es feia en català. S’havia estrenat el 1938 a Barcelona i s’havia tornat a representar a la Universitat de Bristol el 1974 en castellà, traduïda pel mateix Oliver.
El maig de 1981 va acceptar la Medalla de la Ciutat de Sabadell amb la condició que no fos d’or, de manera que va rebre una medalla d’ivori. És l’única persona que la té, juntament amb el seu amic Vila Arrufat. Sabadell li va organitzar un homenatge amb diferents actes. Segons l’alcalde Antoni Farrés: “la gent de la meva generació havia començat a llegir Pere Quart d’amagat. L’Ajuntament va concedir-li la Medalla perquè sempre va saber honorar la ciutat on havia nascut. D’altra banda, jo, personalment, reivindico el caràcter iconoclasta de Joan Oliver. En una època de conformismes crec que cal destacar aquestes personalitats”. Un any més tard, va rebutjar la Creu de Sant Jordi en desacord amb el govern de Jordi Pujol.

L’enterrament
El novembre de 1985 Oliver es va sotmetre a una operació de la qual ja no es va recuperar. Es va morir el 18 juny de 1986. Els familiars van omplir el seu últim desig: no convertir l’enterrament en un espectacle. La vídua va declarar que l’escriptor no volia que en el moment de morir el segrestessin polítics i institucions quan faltaven quatre dies justos per a les eleccions generals espanyoles. Al Cementiri de Sabadell alguns van demanar de dur el taüt a coll de braços, però la filla s’hi va negar. A l’acte, van parlar el pare Jordi Llimona, l’alcalde Antoni Farrés i el president Jordi Pujol. L’escriptor és enterrat al panteó de la família Oliver, juntament amb els pares, els germans, les cunyades i la néta morta prematurament. Reposa, doncs, a la seva petita pàtria i nosaltres som només els seus supervivents. Al capdavall, bàrbars.