Pere Arquillué

Aspirant a ser l’actor de quan tenia 15 anys

Carme Badia i Puig (text) , Màrius Gómez (fotografies)

Pere Arquillué, aquesta força de la naturalesa, caixa de ressonància d’una veu tan o més coneguda que la seva cara, arriba amb pas calmós i la mirada enlaire. Té aspecte d’home capaç de guanyar-se la vida amb qualsevol cosa. Fa 25 anys que se la guanya fent teatre, i avui aquest fill de Viladecavalls i veí de Matadepera és un dels actors més potents de Catalunya.
Ve d’un mes i mig a Madrid «ense-nyant» Qui té por de Virginia Wolf? amb Carmen Machi. A la primavera l’havia fet en català amb Emma Vilarasau. A mig novembre torna a Madrid per interpretar Cyrano en castellà, i al gener el torna a fer en català. Com es passa d’una obra a l’altra, d’una llengua a l’altra? «És entrenament! I no és res comparat amb l’època del Lliure amb l’Àlex Rigola: avui fèiem Juli Cèsar a Sevilla i demà Ricard III a Reus, i l’altre, Santa Joana a Berlín en català. Podia dur quatre textos llarguíssims al cap, de més de 2.000 versos, en català i castellà. Passàvem text als lavabos, als avions, a peu dret pel carrer... Allò em va donar una agilitat tècnica brutal.»
Parlem de Cyrano, una de les obres més aplaudides aquest any. L’hi va proposar el director Oriol Broggi, però ell ja feia anys que hi donava voltes. A 17 anys va veure la versió de Josep Maria Flotats. «És l’última gran obra que trenca el romanticisme a Europa, i un gran personatge que l’has de fer des de tu, perquè si no serà impostat i farem “teiatro”. En Flotats tenia un pallasso, jo en tinc un altre: sóc de pagès, més bosquívol, molt més arran de terra, i aquest pallasso amb el Cyrano va molt bé. I també hi va molt bé la meva manera d’alçar-me poèticament. Trenco molt els versos, no poso tant èmfasi al final sinó que lligo més els conceptes; faig que brilli d’una altra manera.»
Es tira els cabells enrere i s’hi fa clenxa amb els dits. Cada gest seu és d’una desimboltura admirable. A 12 anys ja feia teatre a Viladecavalls. Què en queda, d’aquell nen? «Molt, i n’hauria de quedar més!», exclama, tocat de mort. «Jo tinc només una pretensió, i és un dia tancar el cercle: tornar a fer teatre com quan tenia 15 anys. És la meravella més absoluta. La inconsciència total. Segurament era el millor actor del món, perquè no em qüestionava res. Voldria tornar a fer les coses amb el màxim de llibertat, innocència, ingenuïtat i veritat possibles! Era més bon actor portant bigoti postís que amb el meu bigoti fent d’Arnau!»
Que el «verí del teatre» li ve de llavors ho sap ara. «Jo no n’havia volgut ser mai, d’actor! Al revés de la meva filla Emma, que vol ser actriu des de petita. Jo m’hi he trobat, fent teatre, com amb tot a la vida! Vaig entrar a l’Institut del Teatre perquè no sabia on anar a raure. I si no fos que em va anar bé de seguida, no hauria continuat.»
Li ha anat bé fins al punt de rebre el Premi Nacional de Cultura 2011 pel monòleg Primer amor, de Samuel Beckett. «És un text dur, sense concessions, molt contemporani. No teníem pretensions de res, només d’aixecar aquesta peça.» Em fa gràcia que digui aixecar. «Perquè és com aixecar castells, que m’apassionen: no tens res, lletres sobre un paper, i d’això n’has de fer un món.»
Reconeix que és d’una generació privilegiada, perquè va començar amb mestres com Núria Espert, Rosa Maria Sardà, Anna Lizaran i el mateix Josep M. Flotats, i després va coincidir amb actors més joves que ell, com Àlex Rigola, Julio Manrique i David Selvas. «He tingut aquesta sort, i això m’ha salvat! Ara hi ha l’Ivan Benet, la Mireia Aixalà, el Joan Carreras, però de vegades ja em queden curts i busco gent més jove. M’interessa molt la cosa neta d’ulls, la no por, perquè com més gran et fas més et vas pervertint.»
Pere Arquillué parla ràpid, i l’enraonar no el distreu de fumar. Li faig una altra pregunta: què en fa dels personatges que ha encarnat? Es passa la mà pel pit i respon, tranquil: «Sempre sóc jo, sempre és el Pere jugant. No és que acumulis personatges: entren i surten i en van quedant restes a la motxilla, però quan acaba la funció me la trec. Vaig perdre dos quilos fent l’estrena de Cyrano! Tot aigua. N’hi ha que van a córrer perquè “queden més nets”. Jo faig teatre pel mateix! És homeopàtic, és salut, és sanesa!»
Tan sa com fer música? Fa que sí amb recança. «Em tallaria un braç per saber tocar el piano encara que només pogués tocar peces per a una mà, com Paul Wittgenstein! No saber música és de les coses que em saben més greu.»
També li sap greu no estar ficat en la vida matadeperenca. «He treballat molt, potser és un dels errors que he comès. He cuidat molt la família i la feina, i això m’ha pres una implicació més social. És una cosa a plantejar-me.» Però de cop somriu; s’ha recordat que és de l’associació de petanca de Matadepera. «Som quatre amics que anem a fer cerveses. Feia quatre anys que no hi anava, i baixo un dia i agafo una insolació que vaig haver de suspendre el Cyrano
Els seus 45 anys els ha viscut tots al Vallès. «He viatjat molt, però la seu és aquí, al nostro Vallès! Vaig viure a Viladecavalls fins a 24 anys i també vaig tenir l’ambient de Terrassa, perquè vaig estudiar als escolapis. Em vaig criar a la natura. A casa érem pagesos, i vaig fer de pagès fins als 18 anys, que va ser quan els avis s’ho van vendre tot. Teníem bestiar, una vinya grossa, horts.»
Sents això, veus que té les mans grosses i comprens que la força li ve de la terra, tot i que de jove no en va voler saber res. Pregunto si en queda cap, d’aquelles vinyes. «Hi ha la Sony, mira si en queda res!». I després diu, quasi confessa, que «cada cop em tira més tornar al lloc d’on vinc», i que té ganes de fer un hort a casa seva, una casa amb «llum, silenci i la muntanya de Sant Llorenç a tocar». És aquí que han nascut les seves filles bessones, de 17 anys. «M’agrada que s’hagin criat en un poble, encara que sigui un poble tan particular com Matadepera.»
Pere Arquillué

Animal de teatre. «Has d’agafar la cremallera i tirar avall, despullar-te.» Així entén el teatre Pere Arquillué Cortadella (Viladecavalls, 1967). Actor de molts registres, ha fet televisió i cinema, però sobretot és animal d’escena. Ha interpretat, entre moltes altres obres, 14 Shakespeares. Al gener torna als teatres catalans amb Cyrano i al maig, amb Primer amor a La Villarroel.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara