La Garriga, origen del Teatre de la Natura català

En el vigor del moviment modernista, el bosc de can Terrés va acollir les primeres i grans representacions fetes a Catalunya en escenaris naturals

Francesc Viñas (text) , Biblioteca de Catalunya (fotografies)

Al llarg de la història han estat freqüents les representacions teatrals i parateatrals als carrers i les places de pobles i ciutats. En més d’una ocasió aquestes manifestacions s’han reconduït a recintes tancats, a l’aire lliure, alguns pensats per als grans espectacles. Amb tot, l’anomenat teatre de la natura, que va arribar a Catalunya en ple vigor del moviment modernista procedent de França (originat al poblet alsacià de Bussang, creat per Maurice Pottecher el 1895), va més enllà. El teatre de la natura, prioritàriament, és el que té el marc natural, el paisatge, com un element essencial de la mateixa obra de teatre. L’escenari és la mateixa natura tal com ho definia el 1915 la revista El teatre català: “El teatre de la natura necessita encaixar-se en el paisatge o el lloc on es desenrotlli l’acció, de tal manera que les figures semblin ser filles de l’ambient, donant la sublim emoció de cosa real o viscuda”.
Pottecher, el veritable creador del teatre popular francès, afirmava: “És la natura que força l’art a ser natural, com la presència del poble l’obliga a ser simple i clar.”
L’èxit i el ressò de la primera representació de teatre de la natura a Bussang –poble d’estiueig i amb balneari termal– va ser immens i aviat va tenir imitadors. Un dels més significats va ser Cauterets, un poblet del Pirineu francès també d’aigües termals, on va estiuejar entre el 1901 i 1911 el poeta Joan Maragall.
Amb aquests precedents francesos, l’inici del teatre de la natura a Catalunya es produeix a la Garriga. Aleshores, a principis del segle xx, la Garriga tenia uns 1.800 habitants i era un poble essencialment agrícola. Feia alguns anys (des de 1875) que ja disposava del ferrocarril que l’unia amb Barcelona i comptava amb un atractiu paisatgístic accentuat per la presència de balnearis, especialment el Balneari Blancafort. A més, la burgesia, en ple poder econòmic, s’hi feia construir les seves torres d’estiueig.

Art total
Així, el 3 de setembre de 1911 al bosc de Can Terrés s’estrenava Flors de Cingle d’Ignasi Iglesias, un autor modernista que amb aquesta obra abandona el seu teatre de compromís social i es passava a un model més simbolista sense ser-ho del tot. Flors de cingle és una peça dramàtica en tres actes, en vers, amb corals i dues cançons del mestre Cassià Casademont. Segueix, encara que a distància, el dictat de Wagner sobre el teatre i l’art total. L’obra d’Iglesias tracta dels impediments amorosos de dos joves, Segimon i Pietat, que veuen com el pare d’ella no accepta el jove pastor (Segimon) perquè aquest té una mare, Adriana, mig bruixa, i un pare lladregot. Finalment triomfa l’amor perquè hi ha hagut un sacrifici, el suïcidi d’Adriana, la mare del jove Segimon.
Flors de cingle és una obra amb símbols i lloances al món pastoril amb constants referències als valors de la natura. Ignasi Iglesias la fa passar al Montseny el segle xviii. L’escenari d’aquesta obra era el mateix bosc de can Terrés. Els arbres eren un veritable decorat natural. Al peu de l’escenari que estava raonadament elevat, hi havia una cortina d’herbes del bosc amb flors i ginesteres. Aquest va ser el primer teatre de la natura a la península ibèrica.
Flors de cingle va ser interpretada per les primeres figures de l’escena catalana com Enric Borràs i Maria Morera. La direcció de l’espectacle va anar a càrrec de Jaume Borràs. L’escenificació va ser dissenyada pels pintors i escenògrafs, molt reconeguts a l’època, Miquel Moragues i el seu nebot i deixeble Salvador Alarma.
Els figurins de l’obra van ser un dels modernistes primerencs, Apel·les Mestres, il·lustrador, pintor, poeta i autor dramàtic.

Milers d’espectadors congregats
A Flors de cingle va actuar el cor del Gran Teatre del Liceu i una cobla-orquestra que a més a més va fer un ball de festa a la mitja part i en acabar la funció teatral.
L’èxit d’aquesta representació va ser apoteòsic. Hi ha qui cita fins a 4.000 espectadors. El que se sap és que la platea era de 3.500 cadires. El mateix dia, Josep Gaspar i Serra, un altre pioner del cinema català, en va filmar alguns fragments que al cap de dos dies els barcelonins van poder veure al preu d’una pesseta a dos cinemes de la ciutat.
Per a la primera representació del Teatre de la Natura a la Garriga, la Companyia de Ferrocarrils del Nord va programar, per al 3 de setembre de 1911, un tren especial que va parar a la Garriga en una andana també especial, al bosc de la Xambonera, a la vora del Teatre de la Natura. Pels que hi volien arribar en automòbil, carruatge, bicicleta o a cavall hi havia una zona d’aparcament.
Per tot això calia una organització eficient que va comptar amb una publicitat abundant a diaris i revistes. No tant pels anuncis com pels abundants comentaris periodístics.
Davant de tot plegat hi havia un home influent, el diputat provincial i representant dels terratinents, en Fèlix Fages i Vilà, un home de la Lliga. Al costat del diputat Fages hi havia també el regidor de l’Ajuntament de Barcelona, en Joan Nualart, i altres personalitats que tenien les seves cases d’estiueig a la Garriga com l’Ildefons Suñol o en Juli Barbey, tots de la Lliga o propers a la Lliga. Es va fundar una associació que a més d’organitzar l’esdeveniment teatral recaptava les aportacions econòmiques. Aquesta associació tenia un director artístic, l’escenògraf Salvador Alarma, i un coordinador general en la persona de Casto Oliver, professor de dibuix també estiuejant garriguenc.

Assistents il·lustres
La crítica de l’època va destacar el to entre romàntic i ingenu de l’obra però tothom va subratllar la bellesa del paisatge del bosc de Can Terrés on s’havia aconseguit aproximar-se al “teatre total”. Entre els assistents es destaca la presència d’Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol, Josep Maria López Picó i Magí Morera, entre d’altres.
És a la revista L’Esquella de la torratxa on va aparèixer l’article ideològicament més consistent de la generació modernista. El seu autor era l’escriptor Gabriel Alomar, que deia: “Un teatre de natura ben entès és tot al contrari d’una festa pagesa i tradicionalista. És una festa de cort, un regal de poetes i de seleccions. (...) un teatre natural seria la més encertada unió del sentiment artístic amb l’escena patriòtica mateixa. Jo crec que els poetes trobarien, sols en la poetisació d’una tal escena i del seu símbol, una font perennal de temes. (...) Un teatre de natura no és una reacció de ruralisme: és una conquesta del camp per la ciutat; és una consagració del bosc primitiu a la nova Barcelona; és un brot d’olivera o de roure consagrat sobre un monument”.
Al cap de tres anys, el 30 d’agost de 1914, el Teatre de la Natura de la Garriga, al mateix bosc de can Terrés, estrena La viola d’or d’Apel·les Mestres que també és l’autor dels figurins tal com havia fet a Flors de Cingle. La peça és una rondalla bosquetana (Mestres parla de la fusió de dues rondalles populars), en tres actes amb música d’Enric Morera. Va interpretar la música, l’orquestra La Principal de Perelada.
A l’obra no hi falten trobadors, soldats, saltimbanquis, sàtirs, gnoms, genis del bosc, fades, flors, etc. El jove protagonista, un trobador enamorat de la filla de l’alcalde, fa ballar tothom amb la seva viola d’or. L’alcalde el fa empresonar fins que per la força del so de la viola és alliberat amb un esclat d’alegria dels dos enamorats i tota la gent del poble.
Aquesta obra va comptar gairebé amb la mateixa nòmina teatral que l’anterior amb l’afegitó de Josep Santpera com a actor principal. També hi trobem una novetat destacada, la presència d’Adrià Gual que va dirigir l’obra i que aquell mateix any va filmar a la Garriga El alcalde de Zalamea.
El pintor Oleguer Junyent va fer un atractiu cartell anunciador de l’obra i els espectadors podien disposar de programes de mà i ventalls molt ben il·lustrats. Una altra novetat va ser la instal·lació de llum elèctrica al bosc “para que no pueda producirse confusión ni desorden de ninguna clase”.
La viola d’or també va ser un èxit total i va superar amb escreix el nombre d’assistents (més de 6.000), entre els quals destacava el president de la Mancomunitat de Catalunya, Enric Prat de la Riba.
També en aquella ocasió les cròniques de l’estrena estaven a primera pàgina de la majoria de diaris. Ara, però, compartien portada amb els esdeveniments de la primera guerra mundial.
Flors de cingle d’Ignasi Iglesias i La viola d’or d’Apel·les Mestres són les dues úniques obres del Teatre de la Natura a la Garriga. La premsa de 1914 anunciava que s’havia encarregat a Pous i Pagès una nova obra per a la tercera edició del Teatre de la Natura, però no es va portar a terme.
La Garriga, origen del Teatre de la Natura català

Portada de la revista Il·lustació Catalana, amb l’actor Enric Borràs recitant el proemi de Flors de Cingle d’Ignasi Iglesias al Teatre de la Natura de la Garriga. Fotos: Biblioteca de Catalunya.

Ignasi Iglesias, autor representat en el Teatre de la Natura de la Garriga. Foto: Biblioteca de Catalunya.

Apel·les Mestres, autor representat en el Teatre de la Natura de la Garriga. Foto: Biblioteca de Catalunya.

La revista Il·lustació Catalana va dedicar un reportatge a l’estrena de Flors de Cingle d’Ignasi Iglesias. Foto: Biblioteca de Catalunya.

Un bosc admirat: el de can Terrés

El gran reclam de la Garriga de l’època era el famós bosc de can Terrés. L’any 1905, a La Vanguardia apareix un article laudatori dels paisatges més cèlebres de Catalunya i on aquest bosc és admirat com “... el encinar más hermoso de Cataluña, imponente, majestuoso, que no poseen reyes ni magnates y superior a los tan renombrados del Pardo, la Granja y Fontainebleau”. I continua: “En él, todo respira calma y misterio; vagos murmullos, temblor de hojas , rumores del viento se elevan de lo profundo de la selva, como un himno solemne de plegaria; y olvidando mundanales desventuras, el alma se abstrae y se entrega sin resistencia al supremo deliquio de la contemplación de la Naturaleza, compendio y resumen de todas las bellezas.”
En aquest espai s’hi celebrava, any rere any, la festa de la Mare de Déu del Camí (8 de setembre) a l’entorn de l’ermita romànica on la tradició diu que hi ha enterrada Xixilona, una de les filles de Guifré el Pelós.
El Teatre de la Natura de la Garriga comença precisament al voltant d’aquesta “festa del bosc” l’any 1911. Amb el primer Teatre de la Natura de Catalunya, finalment els modernistes van trobar un marc apropiat d’exaltació de la natura segons els principis de Ruskin. Van poder crear obres pensades exclusivament per a un veritable espai natural. L’argument de les obres havia de fer ressaltar la grandesa del bosc de can Terrés.

Una gernació el dia de l’estrena de la Viola d’or, d’Apel·les Mestres. Foto: Ajuntament de la Garriga.

De la natura a la ciutat

El 1915, L’Esquella de la torratxa publicava: “Sembla que va endavant el projecte de constituir definitivament el ‘Teatre de Naturalesa’ a Catalunya.” Parla de fer representacions a diferents boscos de Catalunya seguint el model de la Garriga.
El mateix any 1915 es fa ‘Teatre de la Natura’ al bosc de can Feu de Sabadell, al bosc Vilalba de Cardedeu i als boscos de Vallvidrera. Però també a la platja de Badalona. Continua a l’any següent i s’amplia a la devesa de Girona, a Ribes de Freser i també a Roses. A Barcelona es fa teatre dit de la naturalesa al Parc Güell. També s’anomena ‘Teatre de la Natura’ una representació d’òpera en uns famosos jardins privats de Martorell.
Aquest tipus de teatre, a mesura que s’estén, de mica en mica, s’allunya de l’esperit inicial. La natura, sovint, ja no és el paisatge que impregna el sentit de l’obra. Aviat, Adrià Gual, en un article titulat “El teatre de naturalesa” dirà : “ ...i així poc a poc i amb mires a negocis encoberts o francament declarats, s’ha divulgat la especie del Teatre de Naturalesa. Un títol com un altre qualsevol, i del qual, per sort, es trova completament estranya la meva humil iniciativa” (1917) (sic)
L’ideòleg del Noucentisme, Eugeni d’Ors, en una de les seves glosses a La Veu de Catalunya deia sota el títol de “Teatre de natura”: “Teatre de natura, al bosc d’en Tarrés...Teatre de natura, al bosc de can Feu....Teatre de natura a Vallvidrera o a la platja de Badalona... L’element exigit va essent cada dia menor; l’espectacle, més popular i primitiu. No desesperem de veure un dia d’estiu, fixat pels carrers de Barcelona, aquest singular anunci: “Cinema de natura al túnel de Montgat”...” (4/8/1915)
Ferran i Mayoral des de La revista, l’any 1916, en un article, “Teatre i natura”, defensa el teatre a l’aire lliure com el representat a Orange. El dels grans clàssics grecollatins escenificats a les restes dels antics teatres romans. Però menysprea el teatre de la natura. Afirma: “No s’oblidi però que mai fora d’aquí haurà pres el teatre a l’aire lliure un carís tan agudament agrari” (sic) Per acabar l’article dient: “És la Ciutat qui deu realitzar aquestes coses. I pensem que la Ciutat se troba en tan prodigiosa època de grans i ràpides realisacions, que ja cap maravella ens semblaria impossible d’assolir.” (15/7/1916)
En el mateix sentit es manifesta a la pàgina artística de La Veu Josep Morató: “El teatre és un fruit de civilització urbana. Doncs no escaurà mai plantar-lo sense més ni més en plena natura selvàtica” (20/8/1916)
L’estiu de 1916, Eugeni d’Ors, des del Balneari Blancafort de la Garriga escriu les glosses que van constituir el seu important llibre Oceonografia del tedi. És aquí on assegut en una chaise longue i contrastant dues olors, la que prové de les flors del jardí per una banda i la del món agrícola per l’altra, escriu: “Tot el Vallès fa olor de palla”. El teatre de la natura quedava sentenciat.
La voluntat de popularitzar el teatre, d’acostar l’art al poble sense embastardir-lo, va ser una de les fites de les diverses propostes del Teatre de la Natura a Catalunya i dels modernistes en general. La Garriga va ser l’escenari i el testimoni de les darreres manifestacions artístiques d’un dels períodes culturalment més actius que havia iniciat la seva trajectòria a Sitges –amb la primera festa modernista celebrada el 1892– feia vint-i-cinc anys.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara