La dona d’aigua del Gorg Negre de Gualba

Les dones d’aigua són criatures femenines de la nostra mitologia i tenen una estreta relació amb les sirenes d’origen grecoromà. També són conegudes com aloges, goges, païtides, encantades, nimfes o fades dels llacs

Sergi Ramírez Vaqué (text) , Ramon Verdaguer (fotografies)

El llegendari català és un referent d’éssers mitològics que volten els boscos, com ara els follets, les fades o els simiots, de terribles criatures, com el dip, el comte Estruc o l’home del sac, d’insòlits gegants de les muntanyes com el pare Esmè del Montseny, o de nimfes fantàstiques habitants de rius, gorgs i rierols, com són les terribles i a la vegada encisadores dones d’aigua.
Al Vallès, podem esmentar el conte de la dona d’aigua i l’hereu de can Viaplana, relatada a inicis del segle passat pel poeta sabadellenc Joan Trias i Fàbregas, i portat a l’escenari per les corals de la Vall del Tenes, donant resposta així a una de les obres més rellevants de Riells del Fai. Una altra contalla popular coneguda és la de la goja de la font de can Gordi de Sant Cugat del Vallès, que narra una història en la qual la curiositat d’un xicot per descobrir on s’escapava cada nit la seva nimfa enamorada va provocar que s’escapés definitivament. I també podem distingir la llegenda de la dona d’aigua de Gualba, recollida a les Llegendes del Montseny pel naturalista Martí Boada.
La rondalla explica que una nit de lluna plena de fa molts anys, l’hereu de can Prat va visitar com altres nits el misteriós Gorg Negre de les seves muntanyes. En un instant d’extraordinària calma va sorgir de l’aigua dolça una dona preciosa, d’increïble bellesa i cabellera daurada, que de seguida va encisar l’home, fins al punt que no va tenir més remei que demanar-li que es casés amb ell. Ella va acceptar la proposició, però li va imposar una única condició: mai no podria recordar-li els seus orígens de l’aigua. L’home i la nimfa van viure feliços i pròsperament a la propietat de can Prat, i van tenir dos fills ferms i saludables. Un malaurat dia, quan el marit i la seva dona discutien sobre el tipus de conreu que havien de cultivar a les terres, l’amo de can Prat es va esperonar de tal manera que en un instant irracional va dir: “dona d’aigua havies de ser”. L’home havia trencat el pacte i ella va complir la seva advertència allunyant-se per sempre més de la seva família. El marit desolat no va tornar a veure la seva dona, però, no obstant, diuen que algunes nits la nimfa d’aigua entra d’amagat a la casa per retrobar-se amb els seus estimats fills. També expliquen que abans de tornar al Gorg, deixa unes enlluernadores llàgrimes sobre la taula del menjador, que al dia següent, transformades en perles, són trobades per l’amo de can Prat i aprofitades per continuar amb prosperitat.
Per altra banda, hi ha llegendes que diuen que al mateix Gorg Negre de Gualba hi ha un accés ocult a una mina, amb el nom de Roca Babilla, que connecta mitjançant un túnel les terres catalanes amb l’illa de Mallorca, utilitzat per les dones d’aigua per creuar el mar sense ser vistes.
Les profunditats dels estanys i els indrets d’aigua dolça són l’hàbitat natural d’aquestes belles i espigades donzelles d’ulls clars i extensos cabells de colors daurats, negres o pèl-rojos. Les dones d’aigua són éssers de moviments suaus, de voluptuosos cossos i irresistibles formes, freqüentment vestides amb sinuoses penyores transparents, tot i que diuen que sovint van nues. Se les coneixen alades i el seu vol sobre les aigües recorda al planejament de les libèl·lules. Sempre joves, res les farà envellir i, encara que poden viure molts segles, són mortals. Són fades nocturnes que acostumen a sortir dels seus amagatalls en les nits de lluna plena per gaudir de celebracions clandestines i dansar el ball rodó amb músiques seductores. Viuen en grups i en coves al fons dels estanys, on la més imponent i captivadora assumeix el rol de reina, s’encarrega de vetllar pel benestar de la resta. Solament poden ser observades sense perill l’especial nit de Sant Joan, ja que qualsevol altre dia o hora la hipnotitzadora bellesa de les nimfes serà un maleït encanteri capaç d’arrossegar cap a les profunditats dels llacs tot aquell agosarat que les intenti contemplar.
Es caracteritzen per ser exageradament desconfiades dels humans i, encara que proven d’allunyar-se’n, les vegades que s’hi han relacionat acostumen a patir o provocar un desenllaç certament desafortunat.
La dona d’aigua del Gorg Negre de Gualba

Una imatge del Gorg Negre de Gualba.

No parlar mai de l’origen

El nostre llegendari ens recull moltes llegendes d’unions sentimentals entre aloges i homes enamorats. Podem destacar dues advertències bàsiques imposades per les nimfes als homes estimats com a condicions essencials per viure maritalment: mai i sota cap circumstància podran esmentar ni insinuar el seu origen aquàtic, i mai hauran de seguir-les quan algunes nits desapareixen de la llar. El trencament del pacte per l’home serà el desencadenant perquè la dona d’aigua hagi de complir amb el seu advertiment, marxant per sempre més i abandonant així la seva llar i la seva família.

La pollancreda que encercla la riera de Gualba, una mica més avall del Gorg negre.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 12€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara