Cop mortal per a la vinya

Els estralls del fred, sumats als de les pluges de la tardor i de les pedregades del juny, van crear angoixa entre els pagesos de Castellbisbal i molts van començar a plegar

Josep Mateu (text) , Col·lecció Josep Mateu (fotografies)

Per primera vegada, el comerç de queviures tancava els diumenges a Castellbisbal. Fins feia pocs anys, per a les botigues tot eren dies de treball, fins i tot els de la Festa Major. Després acordaren tancar les tardes dels dies de festa, i a partir del Nadal del 1962, tancarien tot el dia. Les clientes hi veien una muntanya, justament aquell dia, que per a la taula era el més important! Algunes s’havien confeccionat una llista per comprar el que creguessin necessari, i potser encara més; en canvi, a d’altres, els semblava impossible fer aquell esforç d’imaginació, i haver d’adquirir queviures per a dos dies. Els venedors, que mai no havien tingut vint-i-quatre hores seguides de festa, estaven contents. La vigília de Nadal va ser un dia atrafegat: totes les botigues, fins a les deu de la nit, van vendre més del normal. Les cases estaven ben proveïdes.
No havia estat la primera vegada que el meteorit blanc s’ensenyoria del poble, ni va ser l’última, però sí que va ser la més densa nevada que es recordava. I no ha tornar a repetir-se des d’aleshores amb aquella força.

La gran nevada
Després d’haver comprat xampany, neules i torrons, amb el rebost ple de tall i el necessari per al dinar de Nadal i Sant Esteve i perquè no faltés res a taula en dia tan assenyalat, se’n van anar a la missa del gall, com de costum, plena de gom a gom. A la sortida, com per assenyalar la diada, queien, espaiats i petits, uns borrallons de neu. En arribar a casa s’escalfarien els peus, abans d’anar al llit, perquè a l’endemà dormirien fins tard.
Al matí, del llit estant, se sentien les campanes del rellotge tocar com a cotó fluix, i una tremenda quietud ho envoltava tot. Nevava sense parar! Uns flocs gruixuts i espessos ho pintaven tot de blanc, allisant els solcs de les teulades. Al migdia, continuava nevant amb la mateixa fúria, i la capa era cada cop més gruixuda.
La llar de foc encesa imprimia caràcter a la casolana festa, mentre la mainada feia cagar el tió. L’electricitat va tornar a fallar, però no s’amoïnaven: era Nadal, la taula abundant, i tots eren a casa.
En acabar de dinar continuava nevant com al matí, amb unes volves com la mà. El gruix de la neu s’estenia en una capa de seixanta o potser vuitanta centímetres i als racons on el vent l’agombolava prenia alçades de metre i mig.
Ni els més vells havien vist mai una nevada tan grossa.
Ningú no es bellugava. Els carrers estaven deserts. En arribar a la nit, la nevada va començar a afluixar. Sobre les teulades s’havia acumulat tanta neu que temien d’alguna que no resistís. A la fi, entrada la nit, va parar, i quan s’ho havien organitzat per passar la vetllada amb espelmes...va tornar l’electricitat i s’encengué el llum.
El dia de Sant Esteve, la gent es dedicava a obrir caminets de cap a cap dels carrers, i els afeccionats a la fotografia sortien a prendre imatges d’aquella lluminosa blancor, mentre amb un sol esplèndid el jovent gaudia apedregant-se amb boles de neu. De tant en tant s’apagava el sol i feia un fred cada cop més fort. A la tarda, a la sala de l’Aranya on feien els pastorets, no van omplir, ja que la gent no s’atrevia a sortir per por de relliscar.
La neu s’estava glaçant i feia una fredor tan viva que pessigava les orelles i obligava a bufar els dits.

Anant a buscar pa
L’endemà. la neu estava completament glaçada, i el fred havia convertit l’aigua escorreguda del caminals en vidre lliscant. No s’atrevien a circular, i més, tenint teca a casa; només es veia algun home que amb un sac a coll anava a buscar pa.
El poble va quedar incomunicat per dies, perquè la neu no es fonia, i de les teulades penjaven uns canelobres gruixuts, llargs i esmolats. A mesura que els dies passaven i amb l’ajuda d’algun plugim, la capa de neu es va anar aprimant i, quan aparegueren les primeres clapes de terra, es van veure les plantes negres i cremades pel fred i la persistència del glaç. Cap planta va resistir aquella extrema i perllongada fredor, i fins els arbres se n’havien sentit, perquè, molts, els hagueren de coronar.
Els pagesos, que era la totalitat dels homes del poble, van haver d’esperar la primavera per començar foc nou.
Els estralls del fred, sumats als de les pluges de la tardor i als de les pedregades del juny, van crear una situació tan angoixant que va fer pensar a prendre un determini.
Si la gent no s’hagués espavilat a comerciar amb els productes agrícoles i a repartir oli i vi a domicili, qui els hauria protegit? Qui els hauria tret d’aquell atzucac? Com, després d’un any de no collir, podien esperar quatre mesos o tornar a començar?
Malgrat la feina a planificar les rases, remodelar les vinyes i omplir xaragalls, en un any que la pedregada havia malmès la fruita, desgranant les espigues, i capolat les vinyes, les pluges de la tardor van destrossar la terra, i el fred va matar la verdura d’hivern i els llegums de primavera, i van haver d’arrencar quantitat d’arbres... i el mirall de la gent vinguda de fora, convertida en treballadors industrials i de la construcció, que treballant vuit hores diàries, i sense cap més preocupació, cobraven bon jornal...
Els fills dels pagesos tradicionals es van preguntar:
–Per què ningú no es preocupa de nosaltres?
–Val la pena dedicar tota la vida a la terra?
Cop mortal per a la vinya

Joves i infants jugant a llançar-se boles de neu al nucli de Castellbisbal.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara