Joan Oliu, els valors d’un bon banquer

L’home que va entrar d’aspirant al Banc Sabadell amb una sola oficina, se’n va jubilar 56 anys després com a vicepresident, amb 300 sucursals

Joan Saborido (text) , Arxiu Històric Banc Sabadell (fotografies)

En aquests temps que vivim al món, trasbalsats i pendents dels vaivens financers, i recollint els amargs fruits d’algunes gestions bancàries molt poc professionals i molt poc ètiques tant aquí com als sancta santorums de les finances mundials, és un bon moment per a recordar la figura de Joan Oliu (1922-1998), que va dedicar tota la seva vida professional –cinquanta-sis anys– al Banc Sabadell, del qual en va ser director general durant catorze anys. Va entrar el 1940 com a “aspirant” en un banc de poble, amb una sola oficina i una quarantena d’empleats, i es va jubilar definitivament el 1996 com a vicepresident d’un banc amb 300 oficines, 4.000 empleats i havent posat les sòlides bases sense les quals el Banc Sabadell d’avui no hauria estat possible.
“Les qualitats d’un bon banquer són el seny, la prudència, l’ètica i el rigor”. Aquesta és una frase atribuïda al mateix Joan Oliu i que presideix la plaça que Sabadell li va dedicar molt a prop del lloc on va néixer el 1922, en el si d’una modesta família treballadora de la indústria tèxtil. Oliu va estudiar professorat mercantil a les nits i per lliure, ja que els matins ja havia començat a treballar i fonamentar els seus coneixements bancaris. Com a bon comptable deia: “Per a un banquer dos i dos no fan més que quatre, però cal assegurar-se que facin quatre”. Oliu es va fer banquer a si mateix treballant cada dia, aprenent del seu cap i mestre, Francesc Monràs, i, com deia ell mateix, “aplicant el sentit comú”. Amb aquests fonaments i la seva intuïció va anar configurant la seva molt respectada personalitat: primer, a l’entorn del Banc Sabadell i més endavant, en tot l’àmbit financer espanyol. El dia de la seva mort, Enric Tintoré va escriure un article a La Vanguardia titulat “Ha mort el millor banquer de Catalunya”.

Honradesa, tenacitat, prudència
Desenvolupant aquella cita esmentada més amunt, també se li atribueix aquesta altra, molt més completa: “Les qualitats més destacades d’un banquer han de ser l’honradesa, la tenacitat, la prudència, assumir riscos calculats i, sobretot, pensar que estàs administrant els cabals dels altres... No se li pot tolerar el voler córrer massa, entrar en operacions enlluernadores, que si fallen poden posar en risc l’entitat. Li cal crear un equip de manera molt natural, treballar molt, predicar amb l’exemple, procurar aprendre dels bons mestres i saber envoltar-se de bons col·laboradors”. Tot plegat, un atapeït compendi de les virtuts que li calen al bon banquer, que Oliu no va aprendre a cap escola de negocis sinó en l’exercici diari de la seva professió.
El senyor Oliu, com tothom el coneixia, tant al banc com a casa, era una persona totalment metòdica, ordenada, molt treballadora. Mai el veies alterat, dominava absolutament els temps. I això infonia una gran seguretat i confiança –virtuts indispensables per a un banquer– a tots aquells que l’envoltaven: família, amics, empleats, clients i accionistes.
Els que el conegueren sempre esmenten en primer lloc la seva senzillesa. Oliu, que efectivament era senzill, però també molt intel·ligent i una mica murri, deia que no li importava donar el protagonisme de les seves decisions als altres mentre que el que calia fer es fes. Així aconseguia les coses: les meditava molt, s’informava a fons i desenvolupava la seva estratègia, elegant i respectuós. De tal manera que a l’hora de decidir era molt difícil portar-li la contrària, i a voltes eren altres qui es pensaven que prenien unes decisions que en realitat venien dirigides i controlades per ell. La foto li preocupava ben poc. Quina diferència amb molts dels protagonismes i vanitats actuals!
Aquesta senzillesa de la seva persona es projectava també en la seva gran capacitat de saber fer senzill allò que aparentava ser molt complicat, en el seu cas aplicat al món de les finances. Els despatxos setmanals que els directors de sucursals tenien amb ell es convertien en intenses lliçons de banca aplicada, fonamentada en una sèrie de principis que els receptors conservaven gravats durant la resta de la seva vida professional.
Els que el van tractar destaquen la seva gran virtut a saber dir no a propostes de negoci que no li semblaven convenients. El que rebia la negativa sovint se n’anava convençut que no li convenia el que ell mateix proposava i acabava agraint-li a Oliu la negativa. Un mestre de l’empatia i de la mà esquerra.
També es van fer famoses les seves intervencions en les reunions de directius. Avui diríem que practicava el paternalisme. Era, sens dubte, un estil propi i fruit del seu caràcter que feia dels empleats seguidors convençuts del seu guiatge.

Liquiditat, riscos i resultats
Ell portava el banc controlant molt de prop tres magnituds: la liquiditat, els riscos i els resultats. Aquests números, els seguia dia a dia, sabia que eren la clau del negoci. No hauria pas perdut el cap en arriscades operacions immobiliàries ni s’hauria pas quedat penjat dels mercats sense liquiditat. Ell sabia que havia de donar rendibilitat a l’accionista, i que per fer-ho necessitava un bon equip de professionals motivats –tant de directius com d’empleats– i una molt fluïda relació amb la clientela a qui s’havia de tenir fidelitzada permanentment amb un “bon servei”. “El client oblida els errors, sempre que se li donin respostes ràpides”, deia. També sabia que li calia tenir una molt bona relació amb les autoritats financeres, per qui tenia sempre un gran respecte.
Quan el seu prestigi el va portar a gestionar el Fons de Garantia de Dipòsits, que va donar solució a la greu crisi bancària espanyola dels anys setanta, va tornar a Sabadell dient que “a Madrid he vist moltes coses, però cap d’elles ens serà d’utilitat”. Ell, que aplicava sempre el rigor professional, es posava les mans al cap en veure el que havien fet d’altres que havien acabat portant a la fallida les seves entitats.
Algú el va titllar de massa prudent, de poc ambiciós. Per contra, un conegut banquer espanyol deia que Oliu era un motor, sempre volia fer coses, però només les coses que sabia fer. La seva obra al Banc Sabadell demostra que no era pas immobilista, ni tan sols excessivament conservador. Ell s’arriscava, però després d’haver-s’ho pensat bé. Quan n’estava segur, actuava tenaçment i persistia fins al final. Era molt difícil fer-lo canviar de parer, perquè acostumava a tenir raó.
Amb el president Joan Corominas, recentment traspassat, van fer un tàndem perfecte. La mútua relació professional va derivar cap a una autèntica amistat. Un, en el paper institucional, i l’altre, en l’executiu, van constituir la clau del progrés del Banc de Sabadell en aquells anys.
La seva idea d’empresa, sempre evocada en les seves al·locucions, era la de “fer pinya” tots remant en la mateixa direcció: accionistes, clients, empleats i directius.
Joan Oliu anava sovint a Madrid i a Barcelona per motius professionals, on era reconegut i apreciat, però allà no hi feia vida social. L’entorn on se sentia a casa era a Sabadell, amb la seva família, els seus amics i el seu banc. A Sabadell va demostrar la seva dedicació a la ciutat sempre des de la seva perspectiva professional. Es van fer famoses les decisions financeres del banc respecte dels diferents ajuntaments de la ciutat –primer, franquistes; després, comunistes: l’ajuntament –fos quin fos– era de la ciutat i, a més, era el primer client del Banc. Sempre va merèixer la seva màxima consideració, que igualment sempre li va ser corresposta.
Aquest home de Sabadell, tal com ell se sentia, va ser respectat i reconegut per tothom i així va esdevenir indiscutiblement el senyor Oliu, Medalla d’Honor de la Ciutat de Sabadell i Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.
Joan Oliu, els valors  d’un bon banquer

“El que no entenc, no ho fem”

Joan Oliu hauria portat molt malament la crisi financera actual, atès que les pràctiques professionals que ell tenia com a guia no tenien res a veure amb les que han portat el món i Espanya on ens trobem ara. Els seus criteris professionals eren molt senzills, o ell feia que semblessin senzills. Sovint deia: “El que no entenc, no ho fem”. Just al contrari dels fabricants i venedors de derivats i complicats productes financers que han enrarit el món de les finances i perjudicat greument persones que els han adquirit sobre la base de la confiança en d’altres que només perseguien un guany ràpid i substanciós.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara