El brou de la cantina

La vigília de Nadal al vespre, dos trens provinents de Vic van quedar aturats a les Franqueses i els passatgers van trobar el primer escalf al petit bar de l’estació

Pruden Panadès (text) , Francesc Colomé (fotografies)

Entre l’anticicló sobre Dinamarca i la depressió sobre Còrsega i el Nord d’Àfrica es va escolar un vent siberià i un Nadal blanquíssim, el del 62. L’excepcionalitat era més aparent que real; les dades meteorològiques registrades indiquen que les grans nevades són cícliques i que la del febrer del 1887 va ser molt més intensa que la del 1962.
Però, òbviament, els mediterranis de les planes, desconeixem o prescindim de l’objectivitat científica davant del silenci de la neu quan cau, de la lluminositat que ve de la terra i no del cel i del fred persistent que talla la pell.
La gota freda del 62 va fer que la neu caigués barrejada amb la iconografia nadalenca. Hi havia una gran coincidència entre les lletres de les cançons de Nadal, els dibuixos de les targes de felicitació (els popularíssims christmas) i allò que estava transformant els paisatges de pobles i ciutats. No era farina com la que s’escampa damunt del suro dels pessebres, era neu de debò i molta.
L’any de la nevada, feia més de trenta anys que la família Cuquet vivia a l’estació de les Franqueses. L’Emili, el pare, feia treballs de vies i obres. La seva muller, la Dolors, havia estat guarda i després es va fer càrrec de la cantina. Amb les dues filles, la Serafina i l’Emília ocupaven una casa situada on avui hi ha plantades algunes oliveres i baladres. Allà mateix hi havia la petita cantina. Ocasionalment, se servien esmorzars, begudes calentes, algun àpat per als treballadors ferroviaris i els diumenges, després de missa, era el lloc on anaven a prendre el vermut els pagesos que havien baixat en carro des de Marata o Corró d’Avall i que aparcaven allà on avui s’hi aparquen cotxes.
L’any 62, l’Emilia Cuquet, embarassada de tres mesos, feia els preparatius del Nadal. Amb ella hi havia el fill de dos anys i el seu marit, l’Ernest Pinedo.
L’Ernest era un expert maquinista que, junt amb els germans Fortuny, sovint havia conduït “el tren curt”, el de les mercaderies, que circulava entre les estacions de Granollers i les Franqueses.
Estaven a la cantina quan, al final de la tarda del dia vint-i-quatre de desembre, un tren que baixava de Vic ja no va poder continuar el trajecte. Cap a les deu de la nit, un altre tren que havia quedat aturat a l’estació del Figueró va arribar a l’estació de les Franqueses no se sap com, si per les embranzides del subministrament elèctric intermitent o per la inèrcia del pendent.
Els passatgers dels dos trens aturats eren unes quantes famílies amb nens, algun avi, una colla d’esquiadors joves i una dona embarassada que per moments va semblar que anava de part.

Emília i Ernest, com Josep i Maria
Si la nit de Nadal rememora la història d’una parella que busca allotjament, ara l’Emilia i l’Ernest eren una jove parella que des de la cantina de l’estació improvisava l’atenció a una colla de viatgers que anaven de Puigcerdà o Vic en direcció a Barcelona.
Altres veïns propers a l’estació es van afegir a l’ajut, com ara l’Elvira Vinyes, mestressa de can Baldiri, que va proveir tota mena de queviures. Els de can Martí, una casa de pagès ja desapareguda que van portar llet; el Bar-Fonda Vila, que va allotjar més d’una família que viatjava en cotxe. Es va obrir un caminet damunt la neu, des del tren fins a l’Estanc, on hi havia el servei de telèfons i des d’on els passatgers van poder avisar que no els esperessin, que passarien la nit al tren.
Aquella nit, els nens i els avis que eren al tren van prendre sopa de Nadal, la que s’estava preparant a la cantina per a l’endemà; també els maquinistes del tren van menjar-se un dels rostits. Els abrics i la calefacció van fer la nit suportable. No van faltar cafès, llet calenta, galetes maries, pa... es va esgotar tot. L’endemà va baixar una màquina “Santa Fe” de fuel i frontal llevaneus que va netejar la via i els trens, d’un en un. Van reprendre la circulació.
A l’estació de tren de les Franqueses, cinquanta anys després d’aquells dies de blancor persistent a causa del vent i les baixes temperatures, allò que s’ha mantingut exactament igual són les vies que només permeten la circulació d’un únic tren.
Episodis similars es van produir en altres estacions i vies. Un tren va quedar parat a la sortida del túnel de la Foradada, abans d’arribar a Cardedeu, i el rescat dels passatgers va ser llarg perquè hi havia molta gent gran i nens. A Granollers, els passatgers d’un tren aturat a l’estació del Nord van ser acollits a l’Hospital Asil, a les Franciscanes Anna Mogas i a la Fonda Europa.
Les pales dels “quarters” de les Franqueses van ser repartides entre la població per poder treure la neu. La maquinària de les obres en curs a l’autovia de l’Ametlla i dels túnels de les aigües del Ter van servir per treure la neu de camins i carreteres que van trigar més a normalitzar-se que no pas la circulació dels trens.
A Granollers es van esgotar les katiuskes, les mantes “de soldat” o de transport, els calçotets llargs, les samarretes enfelpades, els guants, les gorres i els Leotards, mitges gruixudes que deuen el seu nom al trapezista francès Jules Léotard, que des de mitjan del segle xix va popularitzar l’ús de malles arrapades.
Sota les línies sinuoses dels mapes meteorològics d’aquells dies, s’hi va escolar també la vida d’una multitud de persones atrapades per una nevada que va obligar a apurar tota mena de recursos, en un ambient tan gèlid com el que descriuen les lletres d’algunes cançons de Nadal.
El brou de la cantina

Serafina i Emília Cuquet (amb gorra i banderí) l’any 1952 a l’estació de les Franqueses.

Obrint pas a la carretera de Corró d’Amunt. La foto il·lustra el contrast entre les muntanyes enfarinades i el gruix impressionant de neu caiguda en cotes més baixes.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara