Un tren aturat per la neu i uns veïns solidaris
L’ajut de la ciutadania va resultar cabdal per atendre dos centenars de passatgers incomunicats a l’estació de Cerdanyola-Ripollet la nit de Nadal
Agustí Jiménez
(text)
, Andreu Salillas i García (fotografies)
Cinquanta anys després de la gran nevada del 1962, a Ripollet i Cerdanyola encara es recorda l’aventura que van viure els prop de dos-cents passatgers d’un tren que va quedar bloquejat a la seva estació, entre els incomptables problemes per a la ciutadania causats per aquella gran i sobtada precipitació de neu que va tancar un any meteorològicament rar, marcat per les tràgiques riuades de tres mesos abans. És l’odissea d’un comboi procedent de Barbastre i amb destí a Barcelona, que el vespre del mateix dia 25 de desembre va quedar aturat a l’estació de Cerdanyola-Ripollet, on s’havien acumulat gruixos d’uns 80 centímetres. En una línia encara no electrificada, el comboi, arrossegat per una locomotora de vapor, estava format per vagons de fusta.
Alguns viatgers van decidir arribar a peu fins a Barcelona. Així, seguint segurament el traçat d’unes vies desertes, van arribar a la ciutat comtal pel barri de Sant Andreu. Envoltats de blancor i silenci, com en un relat de Jack London. La majoria, però, va optar per esperar dins dels vagons, on, afortunadament, la calefacció funcionava i mantenia una temperatura relativament agradable. El matí del dia següent, Sant Esteve, un d’aquests viatgers va avisar de la situació l’Ajuntament de Cerdanyola, que va posar fil a l’agulla i, d’entrada, va decidir que s’elaborés pa per alimentar les persones que romanien a l’interior del tren aturat.
La unió fa la força
Com altres equipaments, l’estació de RENFE dóna servei tant a Cerdanyola com a Ripollet i la fleca més propera a les vies era, i és, el Forn Planas, situat a l’avinguda de la Creu Roja (actual carrer de l’Estació), de Ripollet, que lògicament va ser l’escollit per les autoritats de l’època per tal de fabricar el pa necessari. Ernestina Planas, filla del propietari, s’emociona quan recorda que el seu pare, Ernest, no va poder dirigir la producció –havia mort mig any abans, el 14 de juny–, però la seva mare, Josepa Bertran, esdevinguda propietària del negoci familiar, i el seu germà Enric, amb tan sols 19 anys, “van fer venir els mossos [els forners]” per fabricar el pa un dia festiu. Ho corrobora Cristina Casas, veritable arxiu vivent, que aleshores tenia també 19 anys i vivia just al costat del forn, quan afirma que es tractaven d’uns “operaris molt experts” que “feien pa d’una gran qualitat”.
Casas, que remarca que “l’ajut veïnal no es va fer esperar” i que “molta gent es va apropar a l’estació amb ànim d’ajudar”, recorda, també, altres establiments que van contribuir a fer més suportables les hores d’espera als soferts captius del tren. A la carnisseria de Josep Bayó i Llargués “es va tallar la carn”, que es va “cuinar” a l’hostal Can Ramonet, de Ramon Albinyana, situat als Quatre Cantons, per farcir els pans de can Planas. L’hotel Nord va servir alguns àpats als “presoners”, i la Fonda Salla, a tocar de l’estació, “segurament els va proveir de begudes”. Segons fonts de l’època, no va ser fins ben entrada la nit de Sant Esteve que un tren taf (Tren Automotor fiat), mogut per una locomotora diesel –RENFE ja havia començat a modernitzar els seus trens– va arribar des de Sabadell per recollir els passatgers retinguts. L’odissea s’encaminava a la seva fi i, gràcies a la solidaritat ciutadana, havia estat menys penosa del que en un principi es podia esperar.
Un revellón amb sorpresa
Accidents a banda, les situacions excepcionals, i la nevada del 1962 ho va ser, acostumen a deparar anècdotes, com la que va viure Pere Costa i Milà, fill de Rafael Costa i Castells, un majorista de vins i transportista de Cerdanyola, i de Maria Milà i Llambí, que tenia 21 anys la nit de Cap d’Any. Havia celebrat el revellón en companyia d’uns amics, a casa d’en Jaume Mimó, i “cap a l’una de la matinada” caminava amb un grup que acompanyava a casa tres noies que vivien a la zona dels Quatre Cantons. Al carrer de Sant Josep va reconèixer el camió familiar, que circulava a bon ritme en direcció a Sabadell. Estranyat per l’aparició del vehicle a aquelles hores per uns carrers que encara acumulaven uns respectables gruixos de la neu que havia caigut per Nadal –el mantell blanc no va desaparèixer fins passat Reis– recorda haver exclamat “Què fan, ara!”, i va moure els braços per tal que s’aturessin.
El conductor del camió –efectivament, era el vehicle de la família i el conduïa el seu pare–, aguaitant algú que els feia senyals, va creure, segons rememora ara el seu fill, que “es tractava d’un borratxo que feia autoestop”. Però, a mesura que es van anar apropant el va reconèixer i tot es va aclarir: Maria Milà esperava una criatura i, precisament aquella nit, es va posar de part. Així que, dit i fet, pare i mare van pujar al camió i van enfilar el camí cap a la clínica Santa Fe, a Sabadell. Cap a les tres de la matinada de l’u de gener naixia la Núria, la germana petita d’en Pere. Va ser la primera cerdanyolenca nascuda l’any 1963. Poc després, a la part alta del barri de Montflorit, completament colgada de neu, neixia sense cap tipus d’atenció mèdica –cap vehicle no hi podia accedir–la segona cerdanyolenca d’aquell any.
Carpeta Colgats de neu
