Experiments amb cava

Entre molts records que em vénen com un flaix, recordo la feina que vaig tenir a recuperar el xampany del dia de Nadal que havia colgat a la neu a l’eixida de casa, a Mollet

Joan Codina Torrents (text) , Josep Vizcarra (fotografies)

Haig de reconèixer que la ment, a vegades, ens gasta jugades gracioses. I és curiós que ara estigui recordant la nevada a Mollet del desembre del 1962 i que es doni la casualitat que ara fa uns mesos, en una exposició de fotos sobre aquella nevada del fotògraf Josep Vizcarra a les sales de La Marineta, m’hi trobés retratat.
La vaig anar a veure amb la meva esposa i les meves nétes i, ves per on, en una de les fotos, a la cantonada on hi havia la Farmàcia Foz, hi ha una imatge fosca, petita i una mica desenfocada, que al veure-la em va causar una forta impressió. Com un flaix em va venir a la memòria que aquell noiet de la foto sóc jo mateix. En aquell moment, jo tenia 13 anys. Suposo que havia anat a comprar pa a cal Forner Nou. A la porta de cal Catafau, s’hi pot veure la Rosita Catafau. I tocant als edificis, es veu també el petit espai que la gent va obrir per les voreres per passar pels carrers, però no pas per anar d’un cantó a l’altre del carrer.
Si tiro enrere la memòria i em situo al vespre del 24 de desembre del 1962, em vénen com a trossos, escapçats pel pas dels anys, tota una sèrie d’imatges. Recordo que, tal com era costum en aquella època, amb els meus pares i el meu germà vàrem anar a la Missa del Gall. No feia pas molt de fred, sinó que era la temperatura normal per a finals de desembre. Quan vàrem entrar a l’església, no nevava, i en canvi, al sortir, ja va començar a caure la neu, en la típica forma de flocs lents i silenciosos. Tots estàvem molt contents, perquè trobàvem que era bonic veure nevar la vigília de Nadal.
L’endemà al matí, vam veure que durant tota la nit no havia parat de nevar, i l’espectacle que es veia des de la finestra del menjador de casa era preciós. La teulada de l’edifici del teatre del Tabaran estava tota coberta de neu, i al pati de casa ja hi n’havia més d’un pam. Amb el meu germà vam acabar de muntar el pessebre del menjador, mentre que de la cuina en sortia l’olor de l’escudella que la mare anava preparant per al dinar de Nadal.

Més fresc que a la nevera
Vaig voler fer un dels experiments que a la meva edat em semblaven molt interessants. En aquella època, només es tenia costum de veure una mica de cava per la Festa Major i per Nadal. Doncs ja em tens a mi agafant una ampolla de cava de les del rebost, obrint la porta de l’eixida, on ja hi havien uns dos pams de neu, i enterrant l’ampolla de cava a la neu, ja que volia veure quin cava quedaria més fresc, si el de dins de la nevera o el que jo posava a la neu.
Mentrestant, seguia nevant i el cas és que quan al cap de dues o tres hores, arribada l’hora de menjar el rostit, em vaig aixecar per anar a treure l’ampolla de cava ja hi havia un metre de neu acumulada. Llavors, amb el pes propi de l’ampolla, que havia anat caient, la feina que vaig tenir a trobar el cava. Em va costar, però al final el vaig trobar, i estava ben fresquet, més que el de la nevera.
De la tarda de Nadal, en recordo sobretot les estones mirant simplement com nevava. I no parava de nevar. L’endemà al matí, Sant Esteve, el gruix de neu ja era més preocupant. La quantitat que se n’acumulava al davant de la tenda, al carrer Berenguer iii, era tanta que quasi no podíem veure el bar de cal Regino, que estava a l’altre costat de la Rambla, enfront de casa.
Entre el meu pare, el meu germà i jo, vam agafar les pales que teníem al taller, i juntament amb el veí que tenia una granja de llet, allà on ara hi ha la rellotgeria del costat de la Xurreria, vam anar obrint un caminet des de l’avinguda Llibertat (en aquella època avenida José Antonio), fins al tros del carrer Berenguer iii.
A mig matí, la cosa ja es va anar posant més preocupant, ja que si no em falla la memòria, l’Ajuntament va recomanar que els veïns traguessin la neu dels terrats, perquè hi havia perill que amb el pes de la neu humida algun terrat s’enfonsés. I aquí ja varen començar algunes discussions, ja que recordo que alguns veïns dels blocs de pisos treien la neu i la tiraven del terrat al carrer, de manera que alguns cotxes que estaven aparcats al carrer van quedar aixafats. I altres que al treure la neu del balcó, la tiraven sobre les teulades dels veïns.
Ens va tocar ajudar uns amics de la família, que vivien a prop de la fàbrica de les cintes (actualment avinguda Rafael Casanova, i abans avenida de los Caídos), a qui se’ls va ensorrar part de la teulada de la casa pel pes de la neu acumulada.

La llet, claveguera avall
Tot i que costi de creure, a la carretera, la carretera de Vic, al tram dels Quatre Cantons, no hi va començar a tornar a passar cap cotxe fins al cap de tres dies.
Al davant del lloc on hi ha l’actual Ajuntament, entre cal Xoni i on ara hi ha els pisos de la Caixa del carrer Burgos, hi havia una família que tenia una vaqueria. Normalment cada dia deixaven els pots de la llet de les vaques a la carretera, on els recollia un camió que portava la llet cap a Barcelona. Com que a causa de la nevada no podien passar els camions, primer van regalar la llet a tot el veïnat, però tot i així n’hi havia molta i la van haver de llençar tirant-la pel clavegueram. Menys la llet d’una vaca que havia parit, llet amb la qual, a casa de la meva esposa Pepita van fer mató. I encara ara recorda que aquell va esser el millor mató que mai ha menjat.
El fet és que no estàvem preparats per a aquella quantitat de neu que va caure. Es van exhaurir totes les pales que tenien per vendre a la Ferreteria Mora. Tot i així, predominava l’esperit de buscar solucions i no pas problemes. Per exemple, tot i la gran dificultat per caminar per les voreres, ja que la neu es va glaçar i les relliscades i les caigudes van ser d’allò més normal durant uns quants dies, el qui en aquella època era el carter de Correus, el Fidel –que encara viu a Mollet–, no va deixar de complir amb la seva feina i no va deixar de repartir les cartes, ni que fos amb penes i treballs.
També recordo el calçat: en lloc de les sabates normals, quasi tots ens vam posar les botes d’aigua, que eren negres i que fèiem servir tan sols quan plovia. Les meves m’anaven dos números grans, i perquè no em caiguessin, la meva mare m’hi posava un manyoc de cotó fluix a la puntera i així no les perdia.

Un poble incomunicat
Els que érem encara unes criatures ens ho vam passar d’allò mes bé, tirant-nos boles de neu i fent algun ninot de neu al bell mig de la Rambla. Amb això, crec que l’instint infantil no ha canviat gaire amb el pas del temps.
Entre la gent de Mollet, pel fet que ens coneixíem pràcticament tots, hi va haver un gran sentit d’ajuda mútua. Això va fer que aquells tres dies que vam estar incomunicats amb la resta dels pobles veïns s’hagin convertit ara en un reguitzell de petites anècdotes que ens fan recordar aquell Mollet que encara era un poble. Per a nosaltres, però, ja era com una gran ciutat, que ens ha permès poder explicar amb orgull als nostres fills i néts que nosaltres també vam tenir la nostra gran nevada del 62.
Experiments amb cava

Aquesta imatge és la que evoca Joan Codina. Ell és el quart xicot començant per l’esquerra, sota el tendalt de ratlles amb una bola de neu a la mà.

L'edifici de l'Ateneu al fons, amb les dues àguiles cobertes per la neu.

La Plaça de l’ajuntament de Mollet, ben plena de neu. La feina va ser pels voluntaris que, com els dos homes de la imatge, van anar obrint camí per tot el poble.

El centre de Mollet ben nevat. A la dreta, la casa on havien nascut la mare i el sogre de l’articulista, can Dragó, i que malauradament va ser enderrocada.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara