La grossa de Nadal

L’aigua calenta que brollava de la font del carrer dels Banys de la vila termal de la Garriga va impedir que la neu hi quallés tant i va fer més fàcil i agraïda la feina dels veïns que van netejar de glaç aquella via central

Joan Garriga i Andreu (text) , Pere Forcada (fotografies)

Amb la nevada del 1962 la Garriga va viure una singular experiència després de fer el badoc durant algunes hores d’encanteri mirant els flocs que emblanquinaven el seu territori en comptes d’anar al gra evitant glaçades i parets de neu. Tal vegada ningú no podia sospitar que nevaria tant, quan la nit de Nadal va començar a fer-ho.
A la sortida de la Missa del Gall, molta gent va començar a gaudir d’un bonic espectacle que es va convertir l’endemà al matí en un parany inicialment divertit i finalment complicat de solucionar. Un metre de neu, el dia de Nadal, omplia els carrers, algunes teulades feien figa, i per fer quatre passes, calia ajudar-se de pic i pala. D’aquesta manera, la crida a traçar alguns camins entre la blancor va donar com a resultat que diversos grups comencessin a treballar des de diferents llocs per arribar a la plaça de l’Església, centre neuràlgic del poble i fins a l’estació del tren.
Com un sol home i dona, els escamots feien anar els estris a tot galet –alguns ho feien més ràpidament, altres no tant, com acostuma a passar– i una nova xarxa de comunicacions es va crear al centre de la població.
Més lluny d’aquí, la gent es va obrir pas amb menys ajuda material, però sí amb el suport moral dels que pensaven que els bufecs ja eren la mostra de la col·laboració fins a un punt, car feia fred i, sobretot, mans i peus quedaven glaçats.
Tanmateix, d’entre els grups afortunats a qui va tocar fer via en algun indret del poble, el que va anar a treure neu al carrer dels Banys (situat davant i cap al nord i cap el sud del Termes la Garriga, abans Termes Victòria), va ser qui va tocar-li la grossa de Nadal, mai tan ben dit. En efecte, el gruix, tot i que n’hi havia, era menys que en altres indrets, la feina era més fàcil i ràpida, i el fred no deixava la seva petja als intrèpids voluntaris com els que sirgaven sota el campanar. La Garriga és poble termal, ai las!, i va quedar palès que aquell tram més beneficiat ho era perquè l’aigua calenta que passava per aquells verals va ajudar que la neu no quallés tant. Meravella de Nadal, si fa o no fa, i els agraciats d’aquell tros van lloar les dots de la font del pou d’aigua calenta i termal allà situada i avui seca, contemplant els beneficis que els atorgava.

Bóta de vi i ballaruga
Tot i els gaudis d’aquella veta més propera en aquell subsòl del carrer, ens consta que la bóta de vi també va exercir un servei eficaç als esforçats treballadors i que el carrer va quedar llest i sense tortes tal vegada essent el primer en quedar net com una patena. L’endemà, diada de sant Esteve, a la tarda, els garriguencs van organitzar un ball amb en conjunt local, els Corbatas Negras, que també va ser molt concorregut.
En fi, contrast de blanc i negre d’una història entre moltes d’altres i que fa bo de recordar tot i la nostàlgia, ja que d’allò –manllevant algunes paraules de Pere Quart– ha passat un xic, o un poc o un molt de temps... Però hi érem, oi tant!
La grossa de Nadal

Tota una gentada mobilitzada traient neu al carrer dels Banys de la Garriga, on es pot veure el proverbial pou calent, avui sec.

Voluntaris –entre els quals el mateix Joan Garriga (autor de l’article), amb un pic en primer terme– netejant amb pales i pics el carrer del Pou Calent.

Per escalfar una mica els esforçats netejacarrers es van fer servir mètodes ben diversos, com ara algun glop de conyac.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 12€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara