“És el que he fet tota la vida i, si tornés a néixer i pogués, ho tornaria a fer”. Amb aquestes paraules nostàlgiques, el rajoler Joan Josep Biscarri, de Granollers, recorda el seu ofici, que l’ha acompanyat al llarg de 55 anys de la seva vida i que actualment, tot i estar jubilat, encara exerceix algunes estones.
Conegut popularment per ser el rajoler dels Blaus, Biscarri ha dedicat tota la seva vida a treballar el fang. El seu avi ja era rajoler i el seu pare també, fet que el va fer decidir a iniciar la seva trajectòria professional i continuar així el negoci familiar. “L’ofici de rajoler és el que he vist a casa tota la vida i des de ben jove ja hi treballava perquè era el que veia cada dia. És una feina que m’he estimat i encara m’aprecio molt”, diu amb orgull.
Actualment, el forn del rajoler granollerí està traspassat a una empresa de Vilanova del Vallès, Puigpey, i Biscarri hi passa molts matins per donar-hi un cop de mà i per recordar els seus orígens i la seva devoció pel món del fang i els maons. Granollers és la seva ciutat de residència i on ha desenvolupat i ha crescut professionalment. Marata és l’indret on Biscarri desconnecta i hi passa moltes tardes i caps de setmana, juntament amb la seva dona, l’Angelina, i la seva filla i nétes. A can Bot, una casa enmig del bosc on havien viscut els seus sogres, és on a Biscarri li agradaria viure, amb tranquil·litat, sense el brogit de la ciutat.

Un Palau Olímpic que queda petit
Biscarri és un dels protagonistes de la Festa Major de Granollers, la popular Festa dels Blancs i els Blaus, que aquest 2013 farà ja trenta anys, i que ha esdevingut un referent entre les festes majors vallesanes. El rajoler recorda que a principis dels 80 la Festa Major de Granollers es perdia i els granollerins esperaven aquells quatre dies de finals d’agost per marxar fora. Una tendència que es va començar a capgirar per complet amb la reformulació de la festa. I és que l’any 1983 és quan va néixer la Festa Major de Blancs i Blaus, que ha fet de la sana competició entre colles rivals el secret d’una festa molt participada, que s’ha convertit en model per a moltes de les festes majors basades en colles, sorgides als pobles del voltant. Una festa que es va inspirar en un fet històric de quasi un segle abans: l'any 1897 els rajolers Rayo i Maynou de Granollers van fer una juguesca a veure qui feia més maons en una hora. Aquella competició va mobilitzar tota la vila de l’època entre partidaris del color blanc del Rayo o el blau d'en Maynou. Aquell fet històric es va recuperar l'any 1983 i d’aquí va néixer una nova festa que ja sembla de tota la vida.
L’any 1984 es va organitzar el primer concurs de rajolers on Joan Josep Biscarri i Amador Galí van fer diferents peces i van fer la juguesca de veure qui en feia més. L’any següent, el 1985, es va tornar a fer fins a dia d’avui, en què l’últim diu-menge de festa major el Palau Olímpic de Granollers queda petit. “Els rajolers vam ser els primers que vam omplir el pavelló olímpic”, recorda Biscarri amb indissimulada satisfacció.
El rajoler blau recorda quan van omplir el pavelló olímpic i van haver de retirar les cortines situades a la pista perquè l’aglomeració de gent era cada any més abundant. Actualment, el Concurs de Rajolers és un dels actes més concorreguts i estimats pels granollerins i visitants que, any rere any, omplen cadascun dels racons d’un complex esportiu que durant l’any només l’afició del club d’handbol aconsegueix omplir algunes vegades.
El 2003 va ser el darrer any en el qual Biscarri va participar com a rajoler titular de la Festa Major. El seu ajudant i últim treballador de la seva empresa, Miguel Locubiche, va agafar-ne el relleu. Actualment Biscarri segueix estant present a la festa, ajudant el seu successor i recorda el concurs amb molta emoció i estimació cap als seus veïns.
A principis dels anys 90, la ciutat de Granollers va fer un gegant en honor a Biscarri. L’artista granollerí Ramon Aumedes va modelar la cara del gegant després de diverses proves amb el rajoler i el resultat va ser molt encertat. Biscarri se sent molt orgullós del seu gegant, que és un dels més populars.

De la terra al rajol
El procés de fabricació dels rajols sempre ha sigut el mateix, tot i els avenços tecnològics que han ajudat a fer la feina més fàcil. Biscarri recorda que des del moment en què el sol començava a despuntar, els rajolers ja començaven a treballar. Anaven al terral on hi havia la terra que havien d’extreure a cops de magall i un cop extreta la garbellaven per treure’n les pedres, fins que la terra quedava verge. Un cop garbellada la llençaven a una bassa, on després de remenar molt, es formava el fang. Seguidament anaven a esmorzar i en tornar feien els totxos i arreglaven les peces del dia abans, que ja eren una mica fortes i en tallaven les arestes de totes les vores. Això ho feien just abans d’anar a dinar.
La jornada acabava aprofitant el fang que sobrava del matí i posant al forn totes les peces seques. Depenent de la potència i dimensió del forn les peces necessitaven més o menys cocció. “El meu forn gran trigava tres dies i dues nits. Actualment el procés és bastant igual però amb la millora de les màquines de treball s’han sofisticat alguns processos. No queden gaires rajolers, és un ofici perdut”, remarca el rajoler granollerí amb un punt de nostàlgia, constatant que el seu ofici no tindrà continuïtat familiar.