A la sortida de la Missa del Gall de 1962, a Sant Cugat del Vallès nevava amb suavitat enmig d’un gran silenci. Les lloses de la Llotgeta suportaven un gruix suficient perquè els més joves poguessin fer i llançar-se les primeres boles de neu, tot i les cançons de pau que acabaven de cantar. Un Nadal nevat sembla que faci més festa i només alguns dels més vells i amb experiència, rondinaven pensant que, dies després, inevitablement gelaria i els carrers esdevindrien relliscosos i difícils de transitar.
Va ser una nevada excepcional. Ningú de la vila no tenia record que mai s’hagués assolit tanta gruixària, ni tampoc en els cinquanta anys posteriors s’ha tornat a repetir. El dia de Nadal va seguir nevant i es va allargar fins al matí de Sant Esteve. Alguns joves esportistes del Club Munta-nyenc de Sant Cugat es van posar els esquís per anar a casa de parents i amics. Molt aviat el carrer de la Davallada va esdevenir una pista de curses, que es va prolongar pel pla de can Perbell fins al Pont Gros. Els infants es ficaven dins una caixa de fusta que lliscava avall sense cap mena de control, ben sovint acabant el trajecte amb estrepitoses bolcades. També els pendents del carrer Major van ser aprofitats per fer-hi demostracions esportives, fet que va provocar més d’un ensurt als pocs transeünts que caminaven amb les cames enfonsades en la tofa de neu.
L’Octavi Galceran, santcugatenc d’arrels cerdanes, aquarel·lista notable i cineasta de súper 8, ja vivia a l’inici de la Rambla de la Ribera, l’avinguda ampla que condueix al Golf. La vista del paisatge circumdant i sobretot els pendissos del Turó del Pinyer, que és part del teló de fons, li van suggerir la possibilitat d’organitzar una petita competició d’esquí aprofitant aquella circumstància extraordinària. La proposta va ser ben acollida per en Güell, aleshores president del Club Muntanyenc. Fins i tot hi va haver qui va plantejar que la cursa es vinculés als tradicionals campionats d’esquí del Vallè, que, per raons òbvies, se celebraven a la Molina. Excepcionalment, doncs, la meteorologia possibilitava que la competició vallesana pogués celebrar-se a la comarca, sense necessitat de desplaçar-se als Pirineus.

Campionat llampec
El quid de la qüestió, però, era com desplaçar-se, com els esquiadors d’altres poblacions podrien arribar fins a Sant Cugat, si les carreteres seguien bloquejades i el ferrocarril encara no funcionava, en un país mancat de llevaneus. Però, tampoc es podia esperar i deixar perdre les bones condicions de la neu. Així doncs, es va resoldre fer el que s’anomenaria un Campionat llampec, per la rapidesa de l'organització, la seva evident informalitat i el seu caràcter local. No cal dir que la incomunicació també va servir de pretext per no demanar permís al Club de Golf, en aquell temps encara molt barceloní i poc vinculat a la vila. La improvisació de la cursa es va fer amb imaginació i dosis d’humor. Galceran comparava els nevats pujols del Golf amb paisatges alpins, fins i tot tibetans i el Turó del Pinyer va ser rebatejat amb el nom de Golf Horn, com si es tractés d’un gran cim dels Alps, la primera ascensió nevada del qual va ser una petita epopeia, ja que els esforçats conqueridors caminaven sobre neu verge i s’enfonsaven fins als genolls a cada passa. Tot va quedar degudament enregistrat en un film de súper 8 en blanc i negre.
Un campionat, però, ha de comptar amb públic assistent i perquè parents i amics poguessin arribar fins a les improvisades pistes de can Mora va ser necessari obrir una trinxera a la rambla de la Ribera fins al peu del turó. Evidentment no hi havia remuntadors mecànics i després de cada descens calia tornar al cim caminant amb els esquís a coll o els més equipats pujant a poc a poc amb pells de foca. D’altra banda, i posats a fer-ho bé, es va establir un circuit de descens –que encara s’anomenava esquí alpí– i un altre de planer per la modalitat d’esquí nòrdic o de fons. Hi van participar les figures locals, entre altres Soto, Juvé, Sallent, Sanz, Castellví, Roca, i fins i tot Zanini, un dels primers estiuejants que es va afincar plenament a la vila. Va ser una jornada memorable, de la qual tothom va sortir satisfet i amb més d’un constipat a causa de la mullena de peus.
Dies més tard, quan la neu es va acabar de fondre, l’herba on es van fer les pistes de descens i de fons va aparèixer talment tallada en múltiples direccions a causa de la pressió dels esquís. Ningú no s’havia imaginat que amb aquell gruix la gespa es gelés i el pas dels esquiadors la pogués trencar d’aquella manera. Va caldre sembrar-ne de nova. La Junta del Golf, doncs, i davant d’un ja està fet i de la manca de mala intenció, va empassar-se la queixa i va resoldre impedir l’accés al camp en nevades posteriors. Mesura, però, que la meteorologia ha fet innecessària fins avui.