S’aire l’atrevessa en un minut i un avió de ferro bimotor vola més enllà des niguls, a nou coma cinc mil peus d’altitud, latitud sud. Mos precipitam damunt París i sa maniobra és en descens, he d’escriure un vers, un moment, diria que es teus llavis són hiverns i somriures.
Propera parada: Montmeló. Torno a casa amb els Antònia Font a les orelles. Com cada dia, des de fa cinc mesos. Love Song, 3:01. Agafo el de dos quarts i cinc de vuit del vespre. Tren en direcció Sant Celoni. 31ºC. Avui apreta fort. Suo. No deu anar l'aire condicionat. Perfecte. Odio l'aire condicionat. M'agrada suar. Em relaxa. Ho necessito. Vinc d'un assaig de cinc hores amb la meva companyia de dansa. Estic abaltida però neguitosa. Si em relaxo, penso. Si no, em menjo el que em queda de les ungles. Fa cinc mesos que me les menjo. Fa cinc mesos que em costa respirar pel nas. Al tren ho intento. Quan ho aconsegueixo, em relaxo. I penso. A Freiburg vam ser feliços. Suposo. Encara no sé què és la felicitat. Jo ballava. Hi vam anar per mi, a Alemanya. M'havia sortit feina amb una companyia de dansa flamenca. Ell ho va deixar tot per acompanyar-me. Vivia de quatre feinetes poc remunerades i de les seves obsessions. L'última: fer llistes de la gent que, segons ell, mereixia morir. M'estimava. I m'ajudava molt. Duia la casa: netejava, anava a mercat a comprar i cuinava. A Freiburg, hi vam viure dos anys i mig. Als afores, al primer pis de la Rue Goethe. El veí de sota era l'Alvin, un mecànic de bicicletes australià corpulent amb panxeta que bevia te tot el dia. M'agradava la seva panxeta. I la seva mirada, intrigant, poc neta. A dalt, hi teníem una velleta fràgil. La Marie Rose. Un encant. Una francesa que havia lluitat amb la Resistència contra els nazis. A peu d'escala, sempre ens deia el mateix: "respecteu i sereu respectats". La Marie Rose havia sobreviscut als camps de la mort i s'havia casat amb un alemany que feia rellotges de cucut de fusta a la Selva Negra. El rellotger era mort. La Marie Rose estava sola i feia confitura de mores tot el dia. El nostre últim dia a Freiburg va ser com quasi tots els altres. Però va ser l'últim. 6.00h, despertador. Dutxa. I primer cafè. Quan jo em vaig llevar, ell ja estava despert. Davant l'ordinador. Era així sempre, des que havia rebut l'encàrrec de cercar gent enmig de cintes de súper 8 extraviades. Un projecte ambiciós d'en Joan, un amic seu. L'objectiu: recuperar pel·lícules domèstiques de 8mm, identificar-ne els autors i retornar-los el material, la seva memòria. A Freiburg, ell es passava el dia buscant entre els records dels altres. Records imperfectes i delicats. Com ara jo faig amb els meus. Obsessivament. Al tren, a casa, a la dutxa, mentre ballo, mentre dormo. Records imperfectes i delicats, també. I durs. Aquell últim dia a Freiburg m'havia llevat de bon humor. La nit abans, havíem follat. I jo, quan follo, estic millor. Respiro pel nas i no em menjo les ungles. I penso. Com avui. Com aquell matí de març a la Rue Goethe. Jo em prenia el tercer cafè i ell observava imatges antigues. Manifestació feminista. Semblava Berlín. Anys 70. Milers de dones. Càmera inestable. Impossible reconèixer ningú. Una pancarta il·legible que es torna llegible quan la càmera s'atura i enfoca: "Respektieren und respektiert werden". Respecta i seràs respectat. Alerta. Set dones l'aguanten. La del mig: cabell arrissat i ulleres fosques. És la Marie Rose. Vam riure plegats. Després del quart cafè del dia, vaig sortir del pis de la Rue Goethe per anar a ballar. Com cada dia. Vaig tornar-hi per dinar. Com cada dia. El nostre últim dia a Freiburg era dimarts. I ell, els dimarts feia pèsols amb sèpia. Però aquell dimarts, l'escala de la Rue Goethe no feia olor de pèsols amb sèpia. I a la porta del pis de la Rue Goethe hi havia un paper escrit a mà i en majúscules. RESPECTA I SERÀS RESPECTAT. Dins el pis, ell, assegut davant l'ordinador però amb el cap obert. I a la pantalla, esquitxada de sang, un frame aturat. Pause. La pancarta amb la dona de cabell arrissat i ulleres darrera.
Es meu eclipsi total, sa meva love song, es meu suïcidi mental, ballam fox trot. Es meu eclipsi total, sa meva love song, es meu suïcidi mental, ballam fox trot.
Propera parada: Granollers