Un Nadal sense torrons i un mort per enterrar

La Maria Pilar Homet i Malé, de Castellar del Vallès, es va haver d’afanyar a marxar de la pastisseria on despatxava i en el camí accidentat pel temporal va perdre els torrons i el xampany

Joan Pinyot i Garròs (text)

La primera notícia d’una nevada a Castellar data del 1796: “Lo primé dia del mes de mars del any 1796 ha caigut una nevada molt grossa que en certs paratges de est valles hi ha estat quinse dias la neu. Pero ha fet unas glassadas molt fortas que han mort totas las oliveras per tota la terra fins a Urgell, y ha mort molts pins y alsinas, molts seps per las vinyas, tarongés, llimonés, no ne ha dexat un de viu: ha mort las garrofes en la marina en Sitges, Vilanova, y en Ribas”. 1
Des de mitjan segle xx es recorden a Castellar del Vallès dos grans temporals de fred i neu. El primer va ser el del fred polar del febrer del 1956, que va afectar tot Catalunya, amb temperatures sostingudes sota zero. Durant tot un mes no es va veure ni un núvol i van morir per les intenses glaçades els vells eucaliptus de can Pobla, moltes oliveres al Cosidor i molts xiprers, entre ells els de can Torras. En la nevada d’aquell any l’excursionista castellarenc Josep Maria Torras Homet va pujar amb els esquís a coll fins a dalt del Puig de la Creu i d’aquí va baixar esquiant fins al Parany del Boter i a Castellar pel camí de Canyelles, seguint les roderes del cotxe de Catafau.
Amb tot, la nevada més important dels darrers cinquanta anys i molts més ha estat, sens dubte, la del dia de Nadal del 1962, que a Castellar s’afegia als aiguats del setembre. Per aquest motiu, molts immigrants andalusos que van arribar aquell any al poble preguntaven espantats si això era gaire normal i si cada tardor o hivern era igual.

Túnels sota la neu
El dia de Nadal del 62 va començar a nevar al matí i no va parar fins al vespre deixant uns gruixos que van anar per terme mitjà dels 60 als 90 centímetres. En algunes raconades la neu va arribar molt més amunt de l’alçada de les persones i encara en d’altres la gent va haver de fer túnels sota la neu per poder anar pel carrer.
La Maria Pilar Homet, que aleshores tenia 14 anys, cap al migdia va rebre l’ordre de l’Àngel Muntada, amo de la confiteria Muntada on despatxava, de plegar i d’anar cap a casa perquè la intensitat de la neu era cada cop més alta. Per celebrar el Nadal li va donar uns torrons i una ampolla de xampany. El cas és que, del Passeig on era fins a casa seva, al carrer de Sant Llorenç, el gruix de la neu era cada cop més alt. Si al Passeig, per l’efecte dels pocs cotxes que aleshores hi passaven, es podia caminar, cap al carrer Major i al carrer General Boadella la neu li arribava als genolls. Quan va arribar a cal Filoses, a mig camí del carrer de Sant Llorenç, ja no va poder caminar més, cansada i morta de fred. A aquesta casa la van abrigar i reanimar com van poder fins que la van portar a casa seva. El fet és que entre el fred i la neu que queia, que no deixava veure res, va perdre pel camí les barres de torrons i el xampany i aquell Nadal el van passar sense postres.

Una morta, encaixada tres dies sobre la neu
Al carrer de Sant Iscle hi va haver un mort (una dona, Marcela Ruiz Gallego, de 89 anys) i la van haver de deixar encaixada sobre la neu a la Vinya del Serrabassa perquè no van poder-la enterrar. Al cap de tres dies va ser portada al cementiri a pes de braços “dels voluntariosos veïns i empleats municipals amb neu fins a la cintura amb moltes penes i treballs”.
A mesura que anava nevant amb força, durant el dinar de Nadal es veia a través de les finestres com el nivell anava pujant fins gairebé colgar-les per complet. Molts familiars forasters que van arribar a Castellar per passar el dia de Nadal amb els parents van haver de passar la nit a casa dels hostes per la impossibilitat material de poder sortir de les cases. A cal Meima s’hi van haver de quedar a dormir els Marco de Sabadell. A cal Bertran, els Rovira, parents francesos fills de l’exiliat Josep Rovira i Prat, s’hi van haver d’hostatjar una setmana fins que van poder tornar a França.
D’anècdotes a cada casa en podrien explicar. Però en aquells anys en què començava a haver-hi les primeres neveres (una era la Pingüino, que refredava amb les barres de gel del fabricant Miralles, gendre del Boter, al carrer de Colom), a moltes de les cases que encara no en tenien es va beure el xampany més fresc que mai, ja que molts el van deixar refredar al pati, entre la neu. A mig dinar, el pare d’aquest cronista va haver d’anar a casa com va poder, a uns cent metres, a buscar mantes per passar la nit a casa dels avis, on érem reunits catorze o quinze familiars. Cap a la tarda, però, la quietud, el fred i la foscor a fora eren totals i a dins les llars de foc i les estufes anaven a tot drap.
L’endemà de la nevada, el dia de Sant Esteve, va fer un sol radiant i els veïns van anar fent camí enmig dels carrers i cap als portals de les cases. Alguns esquiadors, com l’Albert Antonell i el Joan Germà, van aprofitar per anar amunt i avall del Passeig o anar amb esquís fins a can Bogunyà a buscar la llet. No cal dir que la quitxalla s’ho va passar d’allò més bé jugant amb la neu de carrers, patis i jardins.
Als darreres de les cases la neu va persistir molts dies més que al carrer i les candeles de glaç penjant de les teulades van regalimar dies i dies fins a fondre’s del tot.

1. Document de l’antic arxiu de la casa de can Boadella, al Carrer del Centre, cedit per gentilesa del seu propietari Joan Sala i Boadella a mossèn Antoni Vergés i Mirassó que el transcriu a la seva Història de Castellar del Vallès.
Un Nadal sense torrons i un mort per enterrar

Castellar, cobert de neu. Foto: Jordi Garròs

Les monges dominiques també colgades de neu. Foto: : Josep Vidal i Masó.

Andrés Martínez Alcolea en plena feina al carrer Anselm Clavé. Foto: Alfons Bertran i Rovira.

El carrer Major de Castellar, intransitable. Foto: Alfons Bertran i Rovira.

Castellar, cobert de neu. Foto: Jordi Garròs

De la Mola a Barcelona, en un periple accidentat

La nevada del 1962 va sorprendre l’excursionista castellarenc Josep Maria Torras i el seu company Òscar Andrés d’excursió dalt de la Mola, d’on van poder baixar amb gran dificultat fins al Seat 600 que tenien aparcat al poble de Matadepera i que van haver de deixar colgat de neu, per arribar a peu a Terrassa. L’endemà, dia de Sant Esteve, des de Terrassa van sortir amb esquís fins a Sabadell (on els van deixar al bar Soley), i d’aquí a peu fins al metro de Sant Andreu, a Barcelona, on llavors residien, on van trobar un gruix de 70 centímetres de neu al terrat de casa.

“Valga’ns Déu, quina nevada!”

“Valga’ns Déu, quina nevada!”, exclamaren molts castellarencs el dia de Nadal al matí. Tot era blanc! El silenci era aclaparador. La neu tot ho cobria, tots els camins i tasqueres borrats pel blanc element, semblava com si al Cel totes les santes i totes les verges haguessin passat bugada, a fi que al Diví Nadó no li faltessin bolquers i els àngels haguessin estès tota la blanca roba sobre el nostre poble.
Els primers crits de joia foren: “Neva, neva!”. El Nadal nevat és més bell! Unes hores després, pels volts de migdia, els crits de joia s’acallaren, algunes veus entenimentades deien: “Encara neva!”.
A la tarda seguí igual, es veu que l’adagi que “Per Nadal, cada ovella al seu corral” havia de complir-se al peu de la lletra. Tothom restà a casa seva. El fred atordia. La nevada esdevenia temporal de neu i molts temien que aquella neu flonja i blanca ens la fes passar negre...
El dia de Sant Esteve, el soroll de pales obrint camins i netejant voreres despertà el poble adormit sota una mortalla de seixanta centímetres de gruix, ni els més vells recordaven una cosa semblant.
Els pardals piulaven tristos, esmaperduts i enfredorats, per ells la neu era trista, preludi de fam i mort. El concert de pales anà en augment, quasi totes manejades per gent gran, mentre la joventut riallera i enjogassada, s’entretenia tirant-se boles de neu. Sorgiren els primers ninots de neu de vida efímera i que tenien la virtut de fer bufar als dits els seus constructors. Els aficionats a la fotografia no perderen el temps, i buscaren racons on la neu havia embellit no adonant-se que els peus se’ls gelaven.
El dimecres, a l’haver de retornar al treball que ens proporciona el nostre pa de cada dia, la neu ja hi era de sobres, ja no era tan bella i ni feia tanta gràcia i això que era la mateixa de dos dies abans.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara