El desembre congelat del 1962

El Nadal del 1962, ara fa just mig segle, els pobles i ciutats del Vallès i d’altres comarques catalanes van viure una nevada excepcional, amb paisatges de pessebre, com trets d’Escandinàvia. Va ser tot un espectacle en què la il·lusió i la sorpresa inicials van deixar pas aviat a les preocupacions pel trasbals del col·lapse causat. A les planes que vénen a continuació, hi trobareu tota mena d’imatges, explicacions, records i facècies dels que van gaudir i patir el que en la memòria popular ha quedat immortalitzat com la nevada del 1962.

Vicenç Relats (text)

La vigília de Nadal del 1962 va ser un dia fred i gris arreu del Vallès i a d’altres comarques de la zona central i litoral de Catalunya, que seria el preludi d’un Nadal d’autèntic desembre congelat. Pels volts de les dotze de la nit, quan molta gent sortia de la Missa del Gall, van començar a caure uns primers flocs que no cessarien pràcticament fins al dia de Sant Esteve. En fer-se de dia, el 25 de desembre els pobles i ciutats es van despertar amb alguns centímetres de neu, que no deixaria de caure al llarg del dia i que acabarien colgats per gruixos insòlits d’entre 60 centímetres i un metre, que en alguns punts encara van ser més elevats per les congestes de neu causades pel vent. Uns gruixos com no s’havien acumulat mai al Vallès al llarg del segle xx, tot i que al segle anterior –l’any 1887– a Barcelona i rodalia hi ha documentada una nevada encara més intensa.

Nadal blanc
Va ser, doncs, un Nadal blanc, de postal, de pessebre amb rius glaçats, en què la visió dels paisatges vallesans era més pròpia de latituds del Nord d’Europa que no pas d’aquí. Un Nadal –sovint sense poder fer Els Pastorets– i una nevada –immortalitzada com la nevada del 62– que van quedar gravats en la memòria col·lectiva i en què, de la il·lusió per la sorpresa inicial, es va passar aviat a la preocupació per les complicacions de tota mena que van arribar.
Just tres mesos després de les riuades mortals que el Vallès va patir del 25 de setembre –en les quals van perdre la vida centenars persones (vegeu el número anterior de Vallesos)–, aquella nevada no va ser cap tragèdia. Amb tot, al costat de les imatges bucòliques de ninots de neu immensos; de menuts i grans llançant-se boles de neu i, fins i tot, de curses d’esquí en pistes improvisades, també es van viure situacions conflictives com ara les causades per la por que els elevats gruixos de neu damunt de les teulades no les enfonsessin, com efectivament va passar en alguns casos.

Situacions d’aïllament
També es patia per la falta de subministrament elèctric i per la congelació de les canonades d’aigua, així com per la falta de mobilitat i transport, que van provocar aïllament i falta de proveïment alimentari en uns pobles i ciutats que estaven a temperatures sota zero, i que van veure paralitzada la seva activitat normal almenys durant quatre o cinc dies.
Amb les comunicacions per carretera i ferrocarril impossibilitades i els trens amb avaries a les agulles elèctriques de canvi de vies, també les fàbriques van interrompre la seva activitat. Per la seva part, a pagès es malmetien moltes collites d’arbres fruiters i als masos hi havia dificultats per alimentar i mantenir atemperat el bestiar. A pobles de muntanya com Sant Llorenç Savall, Gallifa o Sant Feliu de Codines, la gran quantitat de neu acumulada i el fet que es glacés va fer que els ramats no poguessin sortir a pasturar i, en casos extrems, algun dels seus dos àpats diaris es va haver d'aconseguir a base d'esporgar branques dels arbres.

Borrasca mediterrània i aire siberià
Aquell fenomen meteorològic excepcional va estar desencadenat “per l’entrada d’una borrasca mediterrània barrejada amb aire fred, com les que algunes vegades han arribat a Catalunya, que provoquen nevades destacables”, com indica el meteoròleg Francesc Mauri, que ho explica amb més deteniment en planes que vénen a continuació. Aquell any, però, l’entrada d’aire fred va ser més forta i va afectar especialment el Vallès, Barcelona, Osona i el Bages, la costa del Garraf, el Baix Llobregat, el Maresme i la Costa Brava, mentre que, paradoxalment, al Pirineu hi feia un bon sol i no hi queia ni una volva.
La nevada va anar aparellada d’una forta baixada de temperatures, cosa que va fer mantenir intactes els alts gruixos de neu al camp durant molts dies, mentre que a les carreteres i els carrers les tasques de neteja van quedar a mercè, sobretot, dels treballs de grups de veïns i voluntaris que es van autoorganitzar.
La neu va agafar per sorpresa tothom, també les autoritats franquistes de l’època, que no disposaven de mitjans per afrontar un fenomen meteorològic excepcional com aquell i que van haver de reclamar a Andorra que baixessin a Barcelona les màquines llevaneus –un total de vuit– per netejar els carrers. El viatge d'aquestes màquines fins a la ciutat va ser una aventura que va durar setze hores, ja que es van haver d'obrir camí passant per Ponts, Calaf i la Panadella, seguides d'una llarga cua de cotxes i camions que aprofitaven l'obertura de la carretera. L'aeroport de Barcelona va estar tancat durant quatre dies, ja que el gruix de neu acumulat a les pistes va ser de 60 centímetres.

Col·lapse total
Ja des de la matinada del dia 25, la precipitació de neu va ser prou intensa com per començar a acumular gruixos que creixien progressivament i que, en no haver-hi trànsit rodat, van facilitar que la neu quallés sobre el terra sec i molt fred. Això va obligar els vallesans a aplegar-se dins les llars i contemplar uns paisatges emblanquinats guardant-se del fred. L'absència de circulació no va impedir que hi hagués nombrosos vehicles entravessats a les carreteres, que amplificaven el col·lapse.
Amb els carrers, carreteres i vies de ferrocarril bloquejades, el col·lapse va ser total, fet pel qual van quedar anul·lats els serveis de tren i autobusos almenys fins al dia 27 en què gradualment es van anar tornant a posar en funcionament.
Amb aquest panorama, els cossos policials i de bombers van haver de dedicar-se a tasques tan singulars com el trasllat de parteres als hospitals o a transportar difunts fins als cementiris, a vegades amb tractor o amb les caixes de morts portades a les espatlles. Les baixes temperatures van fer que la neu es mantingués sobre els camps fins passat Reis.
Els més petits van gaudir de valent de la neu i es va poder contemplar la inusual imatge de gent esquiant per molts pobles i ciutats, de manera que a Sant Cugat van arribar a organitzar campionats llampec d'esquí. L’emblemàtic Pi d’en Xandri, situat al parc rural de la Torre Negra de Sant Cugat, que és un dels pins més vells de Catalunya (d’uns 300 anys) i tot un símbol ecològic, cultural i històric del municipi, va perdre part del seu brancam arran d’aquella nevada històrica. Una nevada espectacular de fa mig segle que, passada la il·lusió del primer moment, potser finalment va portar més problemes que alegries.
El desembre  congelat del 1962

Com si es tractés d’una estació d’esquí, Vista Alegre, a Terrassa, va fer sortir una bona colla d’esportistes de neu. Foto: Carles Duran. Ajuntament de Terrassa, Arxiu Municipal. Reg: 10-B90-058808.

La neu no amaga els cartells enganxats amb els quals es poden reconstruir, en part, els espectacles i actes que hi havia a Mollet en aquells dies de Nadal del 1962. Foto: Josep Vizcarra.

Imatge de l’autobús que comunicava Cerdanyola i Ripollet amb Barcelona. La neu, que arriba fins més amunt de la cintura d’aquest nen, el va ben encallar. Foto: Santiago Piñol

Sabadell, neu de nit, neu de dia

Aquests tres espais emblemàtics del centre de Sabadell van quedar ben nevats: la plaça del Doctor Robert amb un esquiador a primer pla mirant els Jardinets colgats de neu, l’enyorat sortidor del passeig de la Plaça Major en una foto que aconsegueix ser artística i la Rambla, quan encara hi havia arbres al mig.

Foto: Òscar Costa. Arxiu Fotogràfic de la UES

A Granollers, colgats fins a la cintura, fins a mig portal

Les fotografies mostren clarament els alts gruixos de neu acumulats als carrers cèntrics de Granollers, que arribaven gairebé a enterrar els senyals de trànsit, colgar els vianants fins a més a munt de mitja cintura o les botigues fins a mig portal. Aquestes imatges van ser preses als carrers d’Anselm Clavé -que llavors era la carretera-, Roger de Flor, a la plaça de la Porxada i a la plaça de Maluquer i Salvador. La neu va deixar encallats vehicles, com el que es veu empès per un grup de persones. També es pot veure una brigada retirant la neu amb un camió o una colla de gent observant les maniobres d’una màquina que treia neu a la Porxada.

Foto: Francesc Gorgui Ramentol. Col·lecció Ajuntament de Granollers.

L’emblemàtica alzina de Palau-solità i Plegamans, tenyida de blanc

L’emblemàtica alzina centenària de can Padró de Plegamans va tenir el seu brancam ben cobert de neu el Nadal del 1962, com mostra aquesta fotografia. Aquest arbre monumental havia servit d’escenari natural de les festes del poble i sota la seva ombra s’hi celebraven actes com el balls de la Festa Major, amb alguns músics enfilats a les seves branques mentre anaven tocant. L’arbre catalogat va morir definitivament els anys vuitanta en no superar els danys a les seves arrels ocasionades per la contrucció d’uns edificis propers.

Foto: Josep Rocabayera Brunés

Nevi, plogui o faci fred, la canalla és la canalla

El fotògraf Josep Vizcarra de Mollet va fotografiar aquests dos nens que preferien improvisar una passera ben poc estable i no fer servir el pontet potser massa relliscós per la neu. A la dreta, Jaume Olivé Messeguer de can Costelleta, a Lliçà d’Amunt, amb la ninota de neu, amb atributs ben visibles, que havia acabat de fer.

Fotos: Josep Vizcarra i Arxiu de l’Ajuntament de Lliçà d’Amunt

A Rubí, relliscant

Passejant per Rubí, tot i la neu, per davant de can Gori. Això sí, vigilant de no relliscar. A l’esquerra, una imatge de l’Ajuntament.

Fotos: Josep Pallarols/ Arxiu Pallarols

Santa Eulàlia de Ronçana, dol a can Xena

La imatge inferior, amb l’enfilall de persones en processó camí del cementiri de Santa Eulàlia de Ronçana, correspon a l’enterrament de l’avi de can Xena. A la dreta, ca la Rosa, al carrer Mestre Batlle i la neu que, cremosa, es vessa per la façana.

Fotos: Joan Cabot, Arxiu de can Cabot

Aiguafreda, glaçada

Aquesta imatge gairebé alpina correspon a Aiguafreda, a l’Alt Vallès, en una fotografia d’Albert Salada, que va servir de portada del programa de festes del poble de l’any 1964. Va ser “una nevada molt aparatosa, en general, però no caòtica”, com indica Dominga Cruells, que recorda que “en principi feia molta il·lusió, però tothom va començar alarmar-se aviat pels alts gruixos de neu”. En ser festa, “tothom va anar sortint i tot el veïnat va col·laborar a treure neu, primer de les teulades i per fer camí i poder transitar pels carrers i anar a les botigues”.
La carretera que comunica el Vallès i Osona, al costat del riu Congost, va quedar tota tapada de neu, igual que la línia del ferrocarril. “Sense tren, ni llum, estàvem incomunicats, al costat de la llar de foc, amb espelmes i amb una mica de por. Per sort, va desglaçar ràpid i la incomunicació no va ser llarga”, recorda la Dominga.
La bibliotecària Isabel Prat, que llavors era una nena, recorda sobretot que la seva família del Masnou va anar a passar les festes a Aiguafreda i que “van haver d’allargar l’estada durant dies, fins que no van poder tornar a agafar el tren”. Per tant, això li va permetre “gaudir de la nevada, fent veure que era esquiadora, amb dos pals, jugant amb la neu”. A la imatge, Isabel Prat amb la seva mare davant d'una botiga de queviures, al carrer del Pont.

Fotos: Joan Pujol i Arxiu d’Isabel Prat.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara