Un temps per enamorar-se

Les complicacions de la nevada també van ser propícies per a grans acostaments sentimentals i per a la creació de parelles com la nostra

Antònia Vives Homs (text) , recordsdeterrassa.wordpress.com (fotografies)

Si no fos perquè no havia vist nevar mai, no m’hauria sorprès tant quan en llevar-me al matí d’aquell dia de Nadal vaig contemplar Barcelona ben blanca, coberta per un espès mantell que semblava de conte de fades. El Tibidabo, Montjuïc i tot el que divisaven els ulls d’aquesta avui àvia barcelonina, amb un peu i família a Granollers, era aquell dia màgic del 1962 d’una blancor magnífica, i ni pensava en les conseqüències posteriors ni en tot l’enrenou que vindria.
No vam sortir de casa fins a la nit, i tot just per anar a l’Orfeó de Sants, que estava a deu minuts de camí. Amb tot, va ser impossible d’arribar-hi. La neu ens arribava a mitja cama, i això sense botes...
Seguíem les notícies per la ràdio, i encara que no deien tots els problemes existents, la realitat es va fer palpable l'endemà de Sant Esteve. Per anar a treballar no vam poder agafar el metro perquè les escales s’havien convertit en un pur cristall, i baixar-les era del tot impensable. Amb una meva amiga i companya de feina vam optar per anar a peu. Treballàvem a les oficines d’una important editorial del carrer Provença, entre Borrell i Viladomat. Ara tot són cases de pisos, però mig segle enrere tot eren tallers i magatzems, ningú no havia tret la neu i arribar a la feina va ser tota una odissea. La calefacció no funcionava (les canonades, és clar, estaven congelades), i vam treballar dos o tres dies amb els abrics posats.
La ciutat no podia afrontar la nevada ni les mil dificultats que van anar sorgint. A l’alcaldia d’Hostafranchs s’hi va habilitar un dispensari per a les urgències. Se’ls va acabar el guix i les persones que entraven amb un braç o una cama trencada sortien embolicats amb una senzilla bena mentre esperaven que els atenguessin com calia, a l’hospital.

El meu home de les neus
Van ser uns dies complicats per a tothom. Amb tot, jo no puc sinó recordar-los amb molta nostàlgia i molt d’agraïment. A causa de la neu, tant el metro com els trens i els tramvies estaven aturats, i ens van deixar plegar més aviat (mitja horeta, no us penseu!). I aleshores un company de feina em va convidar a fer un cafè. Ah caram, quin cafè! Un cafè per retornar-nos del fred i per ajudar-nos a contemplar amb uns altres ulls aquells escenaris tan bells, com trets d’una pel·lícula ambientada en un conte nadalenc de Charles Dickens.
Després d’aquell primer cafè en van venir molts d’altres; i gràcies a la neu i a què no estàvem preparats per aquell terrabastall climatològic, el que va començar amb una conversa de cafè va acabar en matrimoni i dos fills, que avui també em fan ser una mica vallesana. I el record permanent, després de mig segle, de com et canvia la vida per una juguesca inesperada de l’home de les neus.
Un temps per enamorar-se

Una parella passeja sota la neu, a Terrassa

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara