Si no em trobes darrera l’autobús

A l’empresa Sagalés, de Caldes de Montbui, van patir molt pels conductors atrapats per la nevada i un va haver de fer nit en una cabana a Sentmenat

Vicenç Relats (text) , Empresa Sagalés (fotografies)

“Patint molt, amb molta angoixa”. Així és com es va viure a la seu de l’empresa d’autobusos Sagalés de Caldes de Montbui la tarda i la nit del dia de Nadal de 1962. Malgrat que el dia ja s’havia llevat amb alguns centímetres de neu al carrer i a les carreteres, una bona part de la seixantena d’autobusos de la companyia havien sortit a fer les seves rutes regulars –una desena llavors– que comunicaven una quarantena de pobles i ciutats vallesans entre ells i que arribaven pels dos extrems fins a Barcelona i Santa Maria de l’Estany. El temor i la inquietud, però, es van anar accentuant al llarg del dia amb l’agreujament del temporal, pensant en els seus passatgers –ben pocs aquell dia– i sobretot en els xofers que cobrien els diversos serveis.
“Vam patir molt pels conductors, a qui els demanàvem que arribessin fins on poguessin i que, si no ho veien clar, deixessin el cotxe i es paressin a dormir allà on fossin”, recorda el propietari actual de l’empresa, Francesc Sagalés Sala, que l’any 1962, amb 18 anys, compaginava la feina als tallers mecànics de la casa amb els seus estudis d’enginyeria. Amb tot, llavors, quan encara faltaven molts anys perquè s’inventessin els mòbils, comunicar-se per telèfon no era pas fàcil, perquè tampoc no hi havia gaires aparells de línia operatius i encara menys enmig del col·lapse d’aquella nevada.
El cas que els va fer patir més és el d’un conductor que aquella tarda de Nadal feia la ruta entre Sabadell i Caldes de Montbui i que volia arribar tant si com no a casa seva, a Caldes, perquè hi tenia convidats. “Vam estar patint tota la nit perquè hi vam perdre per complet el contacte, no en sabíem res, i, després d’haver volgut arribar a Caldes a peu, finalment va passar la nit refugiat en una cabana al terme de Sentmenat”, explica Francesc Sagalés. Altres conductors també van haver d’interrompre el servei per impossibilitat de poder circular i van haver de fer nit a Castellterçol i a Montcada, però en unes condicions menys precàries.
Les temperatures sota zero del dia de Sant Esteve, que van endurir la gran quantitat de neu acumulada, van agreujar la situació i van fer del tot impracticable la circulació de cap autobús aquell dia. Això va fer que el cap de l’empresa, Ramon Sagalés, que alhora era alcalde de Caldes, contactés amb la Guàrdia Civil per impulsar les tasques de neteja de les carreteres, que es van activar en ferm el dia 27. A Caldes es van mobilitzar els homes amb pales i aixades i aquell mateix dia ja va quedar obert el pas per carretera entre Caldes i Palau Solità i Plegamans. Grups d’homes de Palau van fer el mateix entre el seu poble i Santa Perpètua de Mogoda i així es va anar fent successivament entre diverses localitats per aconseguir obrir el pas en la ruta central cap a Barcelona.

Tractors amb pales
Un fet clau per accelerar les tasques de neteja en tots els trams a l’entorn de Caldes de Montbui va ser que al taller de planxa de Can Sagalés se les enginyessin per fer unes grans pales de planxa per collar davant de tractors, que van resultar molt útils treballant com si fossin màquines llevaneus. “Per al meu pare, que hi haguessin pobles aïllats i que no es pogués cobrir el servei regular era una cosa inadmissible i es va moure perquè la circulació es restablís al més aviat possible”, explica Francesc Sagalés, representant de la desena generació familiar dedicada al transport de viatgers.
Potser pel prestigi acumulat en la seva llarga història, a l’empresa Sagalés s’havien proposat que, malgrat la nevada, els autobusos havien d’arribar a Barcelona el mateix 27 de desembre. El restabliment total de la circulació, però, no va ser possible fins l’endemà, dia 28, encara que al cap i casal el col·lapse encara era més gran que al Vallès, amb els busos, tramvies i metros del tot paralitzats.
A l’estació d’autobusos de Caldes es van viure les urgències dels passatgers. “Recordo que no es movia de la parada un client dels balnearis que havia d’anar urgentment a Barcelona, perquè havia d’embarcar-se cap a l’estranger, però el dia 27 no ho vam aconseguir. L’autobús que va poder marxar a primera hora de la tarda es va quedar parat a la pujada de la cimentera Asland, a Montcada, i el passatger va continuar el camí cap al port de Barcelona a peu”.
Les baixes temperatures i el glaç de la carretera van ser un problema afegit per als autobusos. Des de l’empresa van demanar als conductors que buidessin l’aigua dels radiadors perquè no es rebentessin els motors, però tot i així uns quants vehicles van tenir avaries causades per sortides de la carretera i per peces fetes malbé. Llavors les carrosseries eren una barreja de fusta i ferro i en glaçar-se es van contraure i desajustar.
I és que aquella nevada que, com recorda Francesc Sagalés, “havia començat com una estampa de postal després de la Missa del Gall ” per al servei regular dels autobusos “va acabar sent una aventura turmentosa”.
Si no em trobes  darrera l’autobús

Una imatge de l’estació d’autobusos Sagalés a Caldes de Montbui, amb els vehicles colgats de neu el Nadal de 1962. Foto: Empresa Sagalés.

Un detall de la font del Lleó, mig coberta de neu. Foto: Josep Poch

El gruix de neu va fer imposible qualsevol intent de mantenir la circulació d’autobusos Foto: Empresa Sagalés.

Sagalés, l’empresa més antiga del Vallès

Sagalés és l’empresa més antiga del Vallès ja que va iniciar la seva activitat –primer en el camp agrícola– el 1641 a Sant Feliu de Codines. En l’àmbit del transport va començar a operar-hi durant la segona meitat del segle xvii traginant glaç dels pous de glaç, després mercaderies damunt del llom dels cavalls i, més endavant, també passatgers en carros, tartanes, diligències...
L’empresa va introduir les carretes al seu negoci després de la construcció de la carretera de Caldes de Montbui a Sant Feliu de Codines entre 1760 i 1780. A partir del 1820 dos carruatges sortien cada dia del carrer del Pi de Barcelona cap a Caldes. La foto està presa a principis del segle passat a Sant Feliu de Codines.

Ramon Baulenes, el conductor del darrer autobús amb viatgers que va sortir a Barcelona i va arribar fins a Caldes

Ramon Baulenes va començar a treballar a l’empresa Sagalés l’any 1953, “el 23 de agost de 1953, el dia de la festa major de Palau”, concreta. Conductor de Sagalés de tota la vida, ara que aviat farà noranta anys, recorda ben bé el dia de la nevada. De fet, el dia de Nadal de 1962 havia de fer el trajecte des de la plaça Tetuan de Barcelona a Moià. Feia estona que ja nevava intensament, però amb el cobrador “en Tràfec”, van decidir de tirar amunt amb el Pegaso 125 i quatre passatgers, “de fet, ja feia estona que vèiem que no n’hi hauria més”, diu. Fet i fet, el seu autobús va ser el darrer que va portar passatgers de Barcelona tot i que no van poder passar de Caldes de Montbui. “Recordo que un company que venia de Sabadell va haver de fer nit a una cabana de pastor, a Sentmenat”, confirma. Així, van sortir de Barcelona amb cinc cotxes més al darrere i, a poc a poc i bona lletra, van anar fent camí fins a casa. “Quan vaig arribar, vaig agafar a coll la meva filla Montserrat, que tenia tres anys, i vam sortir a fora per veure la nevada”, explica, “la vaig posar a terra i la neu li arribava al coll, mira si n’hi havia de gruix!”.
El senyor Baulenes es va jubilar trenta-vuit anys després d’haver començat a treballar a Sagalés. N’ha vist de tots colors i encara ara es veuria amb cor de conduir un cotxe d’aquells, “ep, amb una mica d’entrenament!”. Per ell l’èxit de l’empresa, que del seu record fins ara ha crescut tant i tant, es basa en la convicció de continuïtat que han anat tenint les diferents generacions de Sagalés. “Vet-ho aquí!”. Ramon Vilageliu

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara