Xavier Vinader (Sabadell, 1947) s’ha convertit en un referent del periodisme d’investigació per la seva brillant trajectòria professional. També és un dels millors especialistes europeus en l’extrema dreta, de la qual va patir-ne les seves accions impunes. El seu ofici i la seva lluita en defensa del dret a la llibertat d’expressió li han estat reconeguts amb la Creu de Sant Jordi (l’any 2007) i amb la medalla de la ciutat de Sabadell al mèrit periodístic (2011), un guardó que van avalar més de seixanta entitats de la ciutat on va néixer fa 64 anys i amb la qual, tot i residir a Barcelona, no ha perdut mai el contacte.
Amb en Vinader fa molts anys que ens coneixem. El recordo des que un dia, armat amb l’aleshores inseparable magnetòfon de Radio Juventud, va baixar a les pistes d’atletisme de Sant Oleguer, a Sabadell, per entrevistar els joves atletes que entrenàvem i competíem només pel nostre orgull. Era un fet insòlit: Un periodista de ràdio fent informació de carrer amb el jovent!
Anys després vàrem viure intensament episodis de l’última etapa franquista i de la Transició des de la redacció de les revistes Ca N’Oriac i T/S, els òrgans de l’oposició local a la dictadura, i des de les corresponsalies dels diaris barcelonins, trinxeres de combat des d’on contraposàvem la informació oficialista del diari Sabadell amb la realitat conflictiva de cada dia.

La vaga general de Sabadell del 1976
Fa pocs mesos va presentar al cor del seu Sabadell natal el llibre Quan els obrers van ser els amos, escrit l’any 1976, just després de la vaga general que, a Sabadell, va suposar la ruptura democràtica. Un llibre interessant –publicat amb 36 anys de retard!– que fa justícia amb aquells treballadors i treballadores que tant van lluitar per assolir la llibertat. “Publicar aquest llibre ha estat per a mi una satisfacció, malgrat els anys que han passat, especialment ara que la classe obrera està tocant altra vegada tambors de guerra. Té un aspecte important de memòria històrica d’uns fets que, com que a l’any 1976 els esdeveniments polítics se succeïen a gran velocitat, es va oblidar massa ràpidament”. Hi explica que aquella vaga general “a Sabadell va produir el trencament del règim i va provocar un impasse fins a les eleccions democràtiques. La vaga es va produir d’una manera cívica, sense estralls, sense cap víctima i va ser un gran triomf dels treballadors”.
A l’hora d’editar el llibre va quedar inèdit perquè l’editorial Laia se’n va anar en orris. N’havia dipositat una còpia a l’Arxiu Municipal de Sabadell i va sorgir la iniciativa d’editar-lo. “Vaig trucar els dirigents obrers de la Comisión inter ramos, una gent de pedra picada als quals la història els ha passat per sobre, i van estar-hi d’acord. Vol ser un homenatge als homes i dones que van protagonitzar aquella vaga”, explica. El llibre està escrit en el llenguatge d’aquella època i “és un text en calent, escrit a peu d’obra”, perquè els seus amics historiadors li van recomanar fer-ho així. Amb tot, hi ha afegit materials que conservava d’aquella lluita. “Jo sempre guardo papers”, agrega.

Policies i periodistes
De tot això en parlem a casa seva, un pis antic de Barcelona ben adaptat a la seva discapacitat, on té pulcrament ordenats els seus dossiers. Li demano per les seves dedicacions actuals, que es centren en classes a la Universitat Ramon Llull, un article setmanal per la revista El Temps i un programa radiofònic a La Xarxa (abans COM ràdio), on tracta d’explicar com treballa la policia per dins, és a dir, l’entrellat de les investigacions que du a terme la policia de Catalunya, els Mossos d’Esquadra.
Però les relacions entre policies i periodistes no han estat mai bones, apunto, i m’ho confirma. “És veritat, però jugo amb avantatge. Tinc un cert ascendent entre els Mossos d’Esquadra perquè quan en Miquel Sellarès va crear el cos em va cridar com a expert en l’extrema dreta i vaig ajudar-los a preparar el seu know how”. També fa força anys imparteix classes a unitats especialitzades, on els instrueix en el coneixement dels radicalismes violents –i en especial, dels grups d’extrema dreta– i els prepara en l’anàlisi de la informació i en la creació de bancs de dades.
Diu que l’anàlisi policial d’un fet no es massa diferent del que du a terme un periodista. “En el fons es tracta d’un mateix objectiu: escatir la veritat dels fets estirant els fils de les pistes”.

Entre llibres
Em crida l’atenció la pulcritud del seu espai de treball, dels seus dossiers. Un fet força insòlit en un periodista. En el seu despatx tot és al seu lloc i presenta un ordre meticulós. “En l’exercici de la meva professió sempre m’ha tocat remenar molts papers, molts arxius. Els reporters o periodistes d’investigació som com llebrers que segueixen la presa. Quan investigues un tema estires un fil i te’n surten vint-i-set més. Cal ordenar-los perquè sinó, quan ho busques de nou, no ho trobes”.
A la taula hi té un llibre en francès sobre el Front National de Le Pen i m’explica la gran biblioteca que esmalta les parets de tot el seu pis. “Conté més de 16.000 volums, la majoria relacionats amb la meva especialitat, els serveis d’informació. Segurament és la biblioteca més ben dotada d’aquesta especialitat a Espanya”.
Li demano si els periodistes forjats en l’antifranquisme érem més vocacionals i amb més ganes de canviar les coses i sosté que els d’aquella generació “vam tenir molta sort, perquè ens vam formar en la clandestinitat”. “A l’Escola Oficial de Periodisme em van donar una bona formació: era una escola d’èlit amb només uns trenta alumnes i amb professors tan qualificats com el gran Manuel Del Arco, que escrivia les seves entrevistes a mà i que necessitava un linotipista de La Vanguardia, que li coneixia la lletra, que traduís aquells gargots en caràcters”. De “l’escola de la clandestinitat de la política” en destaca que el fet de militar en algun grup clandestí et donava un gran avantatge de sortida. “Coneixíem les tècniques de seguiment, de contra seguiment, ens havíem creat xarxes d’informadors... Tot això ho vaig poder aplicar a la praxi periodística d’investigació, posant el nas en llocs on mai ningú els havia posat”. Això el va convertir en pioner del periodisme d’investigació, que “era un gènere que no es practicava des de feia quaranta anys”.
Vinader va treballar molt. En un sol any li van publicar trenta reportatges a Interviu, de vuit a deu folis mecanografiats cadascun. “Si l’any té 52 setmanes, imagina’t la feinada que vaig fer!”, admet, recordant que “alguns companys em van dir que era un kamikaze, però en Manuel Vazquez Montalbán em va batejar com a flagell de parafaixistes”. En molts casos la seva investigació el feia arribar al lloc dels fets abans que la policia. “Això va passar en alguns episodis relacionats amb ETA com el segrest del diplomàtic Javier Rupérez o en l’atracament al Banc Herrero d'Oviedo”.
La publicació a Interviu de tres reportatges sobre la guerra bruta a Euskadi van fer que fos condemnat per l’Audiencia Nacional a set anys de presó com a “autor per inducció” de l’assassinat de dos policies. Vinader es va haver d’exiliar comptant amb el suport de la premsa internacional. Finalment l’any 1984 va retornar voluntàriament i va haver d’ingressar a la presó de Carabanchel on va rebre l’indult del govern de Felipe Gonzalez. Aquella sentència, destinada a “parar els peus” al periodisme d’investigació i a la llibertat d’expressió, van marcar-li la vida i l’han convertit en un referent d’aquest ofici.