Martí Sunyol

Escriptor i activista cultural, formiga de l’agitació i la ironia

Anna Ballbona (text) , Ramon Ferrandis (fotografies)

“En aquest món si no es té sentit de l’humor estàs fotut”. Amb un comentari de no-res, que és targeta de presentació i també invitació a una conversa que comença amb riallada franca, encetem la xerrada amb en Martí Sunyol, escriptor i farmacèutic de la Garriga. Prohom d’aquest poble del Vallès Oriental (va ser-nea nomenat “Persona Il·lustre” el 2008), és home de cultura, un activista cultural que ha estat rere multitud d’iniciatives, accions, gestos...Importants sempre en la vida associativa d’un poble, però especialment importants en els anys crus de la dictadura franquista.
Curiosament, abans d’obrir la farmàcia, el 1956, “a la Garriga no hi havia estat mai”. “Quan hi vaig aterrar –amb 30 anys– era un desert cultural”. Excepte, això sí, l'illot que significava el notari Josep Maurí, que aplegava un grup de resistència catalanista catòlica al seu voltant, i on Sunyol juga un paper destacat: organitza classes clandestines de català i multitud de conferències i actes culturals; impulsa, amb la seva dona, Julieta Busquets, la coral Ariadna de la Garriga; escriu i publica llibres i articles a la premsa.
Un agitador que no perd la punta d'ironia que el defineix: un distanciament irònic que el perfila com a figura bonhomiosa i respectada. “A casa hi havia una certa afició a llegir Chesterton, això ja dóna a la cultura un vernís diguem...interessant”, comenta. Per branca familiar la ironia ve de l'avi Sunyol: Esteve Sunyol, que “era enginyer de ferrocarrils i va fer un llibre de memòries, molt divertides”.
Nascut a Vilassar de Mar, als 10 anys en Martí ingressa a Montserrat: “era un nen molt emmarat, estava molt enganxat a les faldilles de la mare”, relata. L’esclat de la guerra el porta a Vic, a casa d’uns oncles. El pare va ser perseguit pels rojos i pels nacionals, i el 1939 “va acabar trobant la manera d'anar a Mallorca”, explica. “El pare era una persona que tenia una bona biblioteca, a casa sempre havíem estat lletraferits”.
La família –en Martí era el tercer de quatre germans, tots nois– s'instal·la a Palma i allà de seguida “s'infiltren en les colles més catalanistes”. Té un “gran record d'aquells anys: vivíem a prop del mar, vivíem pobrets però alegrets”. Dels sis anys d'estada a Palma en destria tres figures que l'influeixen: la família Moll, un estendard cultural amb qui van tenir estrets llaços; en Jaume Mas Porcel, compositor i pianista (“amb ell vaig començar a escoltar música, no he estat mai músic però hi he estat un gran aficionat”); i el pintor romanès Alexis Macedonski, “era fauvista, hi anàvem moltes nits i parlàvem de pintura”. El gust del jove Sunyol va prenent forma i farà un altre salt amb els anys universitaris, ja a Barcelona, a on la família torna el 1945.

Renou universitari
L’oncle era farmacèutic a Vic i li va oferir de pagar-li la carrera de farmàcia. Amb aquesta oportunitat sobre la taula però sense una veritable vocació al darrere tria aquest camí. “Vaig aprovar amb no gaire excel·lència”, puntualitza. A la universitat, de seguida entra en contacte amb els cercles catalanistes, per on hi corrien, per exemple, Josep Maria Ainaud de Lasarte, Josep Espar Ticó, Joan Raventós, Jordi Pujol, Albert Manent, Maria Àngels Anglada o Enric Gispert. Sunyol és inclòs en la primera Antologia Poètica Universitària, que aplega versos en català de quinze poetes de facultats diferents. “L’editor va ser en Josep Pedreira, i l’ànima, l’Ainaud”.
Aquesta antologia, publicada el 1949, ha esdevingut una referència en plena foscor franquista. Hi figuren, a més d’en Sunyol, Maria Eulàlia Amorós, Francesc Casares, Enric Casassas (pare del poeta actual), Mercè Costa, Jordi Cots, Josep Maria Espinàs, Joan Garrabou, Jordi Geli, Enric Gispert, Enric Hernàndez, Albert Manent, Joan Raventós, Josep Maria Sabanés i Joan Vergés. Així, la primera peça que veu publicada en Sunyol és en poesia, un gènere que conrearà menys que els narratius.
Sunyol ha publicat vuit títols: De la Garriga i la seva gent (1983), La vida cultural a la Garriga (1990) i les novel·les La Carena (1998) i Chopin a la Garriga (2005). També té editat el llibre de contes La plaça del tobogan (2005) i les memòries, D’una vida (2006), a més del llibre Poesia (també del 2006). Entre la seva obra hi ha una particularitat: va posar lletra a la música de Santi Riera Pujarem dalt del cim, una cançó que s’ha convertit en un clàssic excursionista. I una altra singularitat encara, el seu costum d’enviar, Nadal rere Nadal, una felicitació amb una nadala, recollides en l'aplec Les Nadales (2008). En Martí sol parlar de la pròpia obra a la menuda: “embrutar papers sempre m’ha agradat”.

Molts fronts, una mateixa motivació
Acabada la carrera, primer s’està un temps a la farmàcia de l’oncle, a Vic, fins que li surt l’oportunitat d’obrir farmàcia a la Garriga. I aquí engega de seguida un activisme cultural polifacètic, de molts fronts però sempre una mateixa motivació, el catalanisme: fa classes de català, organitza i fa conferències, col·labora en revistes (des de la Revista Inquietud de Vic i Serra d’Or fins al Full Parroquial de la Garriga o la revista Pou...Calent). Primer col·laborador de Maurí, després en serà un dels patrons de la fundació, un altre motor cultural. “Miràvem de resistir, de fer conèixer i estimar Catalunya”. També estarà a Òmnium Cultural i entre els impulsors de la coral Ariadna. La implicació del matrimoni en el món coral els porta a fer coneixences a comarques. “Sempre he cregut en el contacte entre comarques, a Catalunya moltes coses han nascut purament a comarques”, sosté. De fet, a Julieta Busquets cal posar-la al darrere també de moltes de les iniciatives en què ha participat Sunyol.
Sunyol va tenir un breu pas en el primer Ajuntament democràtic com a regidor per CiU (“mai m’he sentit polític”). Ara, davant la cruïlla en què es troba Catalunya, ho té clar: “vull el camí cap a la independència, confio en l’opinió de gent més jove, es va creant un substrat de sobiranisme, fruit de l’acció de tots plegats”. I fa una altra reflexió: “crec en el valor de la continuïtat, de les creences, els actes espontanis són foc d’encenalls”.
A la seva manera, resumeix l’activitat cultural que ha menat durant dècades: “sóc d’aquestes persones que no he fet res de bo a la meva vida però que sempre he anat fent de formigueta”. En acomiadar-nos, regala un altre comentari sorneguer: “no posaràs pas res del que t’he explicat a l’article, oi?”
Martí Sunyol

Remeier. En Martí Sunyol té ara 86 anys i ja en fa uns quants que està jubilat. La farmàcia, molt cèntrica, a tocar de la plaça de l’Església de la Garriga, la regenta una de les seves filles. Expliquen que en Martí, rere el taulell, tant hi podia subministrar bàlsams medicinals com “cataplasmes” culturals. Ell recorda, divertit, el primer cop que va veure l’escriptor i periodista Carles Sindreu, amb qui després travaria relació. Va ser, precisament, a la farmàcia. Indicada com a punt de referència del poble, Sindreu hi va entrar amb un exemplar de Les figures del pessebre de l’Ametlla del Vallès, embolicat amb paper de diari, sota el braç.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara