Marta Pessarrodona

De Terrassa a Mira-sol de dalt, filla única de dos pares

Pruden Panadès (text) , Montse Campins (fotografies)

Una tarda de Prunus pisardi florit, junt amb la gossa Dachshund, ens acull a la seva casa a Mira-Sol. Amb bombons de Can Foix de Sarrià i fum de cigarretes (mai ningú no adverteix prou dels perills de l’altre fum, el que puja al cap), encetem conversa. Sembla que ens hem anticipat a TV3.
Comencem recordant l’exposició “El grup de Bloomsbury” de la qual va ser comissària el 1987 que, després d’inaugurar-se a Barcelona, es va exposar al Centre Cultural “la Caixa” de Granollers. Una exposició memorable, que recreava l’ambient, les identitats i les aportacions d’un dels grups d’intel·lectuals i artistes més influents en la cultura britànica i europea del segle xx (J. M. Keynes, Roger Fry, Vanessa Bell, Virginia Woolf...). La conversa vallesana arrenca, doncs, amb l’evocació d’un barri londinenc.
“T’avanço una cosa: no tinc cap dubte que sóc filla biològica del meu pare biològic (valgui la redundància!), però em sento també filla del Sr. Pearson”. L’enginyer americà Dr. Fred Stark Pearson, a Catalunya, a més d’impulsor de l’electrificació des de la companyia coneguda com La Canadenca, ho va ser dels Ferrocarrils de Catalunya que des de 1916 comunicarien progressivament Barcelona amb el Vallès Occidental. Les conseqüències d’aquella iniciativa són encara avui determinants quan assagem una mirada simultània als dos Vallesos i en especial als seus paisatges residencials. Anticipant-se al camí que, anys a venir, haurien de seguir molts altres barcelonins, els pares de l’escriptora, van optar pel Vallès amb la intenció d’una vida més tranquil·la i al mateix temps accessible per a l’existència d’un bon servei ferroviari.
Anècdota o metàfora, o potser les dues coses alhora, Marta Pessarrodona ha sovintejat tant aquest trajecte (de nena, en companyia de la seva mare, i sola, a partir dels tretze anys) que ha esdevingut gairebé una mesura personal: “Quan arribo amb cotxe per primera vegada en una ciutat (m’agrada molt conduir) i quan falten vint-i-cinc o trenta quilòmetres, em sembla que ja hi sóc, que ja he arribat!”.

Les sirenes de les fàbriques terrassenques
“El record de les sirenes de les fàbriques terrassenques que a les set del matí sentia tothom”, juntament al de les treballadores anant a la feina, amb vestits humils “de bandera”, ha fet que ciutats industrials com Bilbao, Liverpool o fins i tot el Berlín Est d’abans de caure el mur li hagin resultat familiars. La desolació berlinesa li va semblar gairebé idèntica a la dels anys de postguerra a casa nostra. Troba que Zurich i Barcelona guarden una retirada i que malgrat el discret encant de la burgesia: “Es nota que des de fa segles, Barcelona no té poder”.
La noia, filla única, que des de sempre escrivia i havia de ser farmacèutica, va formar part d’aquell especialíssim grup de joves als quals un entrebanc puntual de salut els canvia la vida. L’oportunitat de convertir-se en lectora voraç fa que en reincorporar-se a l’Institut opti pel batxillerat de lletres. “Les meves millors amigues, llavors, eren els nois. Molt més interessants!”. Finalment es llicenciaria en història però amb un amplíssim currículum de lectures en llengües diverses i un viu interès per la filosofia.
A propòsit del binomi camp-ciutat, i després de recordar els principis higienistes de la mare que li procuraven estius vora el mar, es reconeix vallesana. Des de finals dels noranta de Mira-sol de dalt, segons expressió seva i on fa poc s’ha inaugurat una biblioteca que porta el seu nom.
Del seu poema “Hi ha coses massa pures” comenta que és un homenatge al sabadellenc Joan Oliver: “l’he parafrasejat moltes vegades perquè m’encanta. Allò de com el Vallès no hi ha res és, però, d’en Josep Carner”, aclareix. “Amb en Joan Oliver vàrem relacionar-los, i la seva poesia m’agrada”.

El Marquet de les Roques
Més endavant, recorda l’episodi de l’Albert, un nen veí de casa dels avis que era de la seva edat i més aviat escanyolit. L’Albert va caure dins d’un pou d’on el varen poder rescatar els bombers gràcies al fet que va quedar suspès per la veta d’una espardenya entortolligada i pel poc pes. Molts anys després va reconèixer el lloc de l’episodi: era la Font del Llor, dins la finca d’estiueig dels Oliver, l’impressionant Marquet de les Roques. Indret sovintejat per la colla de Sabadell i on algú va planejar una planta embotelladora d’aigua mineral que només va ser un projecte.
Tot i que es confessa obertament rodorediana, va tractar l’Anna Murià (d’origen barceloní també afincada a Terrassa) que juntament amb M. Teresa Vernet, eren escriptores molt més conegudes als anys trenta que no pas Mercè Rodoreda que l’any 1938 publica Aloma, en plena guerra civil.
He gosat preguntar-li per la seva “cartografia personal”... I la conversa, la seva biografia i la seva bibliografia posen al descobert més aviat un atlas, de vida, literatura, llengües i llocs. Una curiositat intel·lectual constant és la que ha empès aquesta escriptora cap al viatge en soledat que, segons diu, és com li agrada descobrir els llocs nous. Una mica com passa amb la veu poètica o seguint la tradició viatgera d’escriptors com Ramon Llull o Josep Pla.
Ha publicat regularment llibres de poemes, articles de crítica literària, retrats “de gent que estimo” i recentment amb “L’exili violeta” ha posat al descobert que no estava tot explicat sobre l’exili català. Coneix bé el món dels premis, però més aviat des del costat dels jurats. Vinculada al Festival de Poesia de Sant Cugat, és membre del jurat del Premi a la memòria de Gabriel Ferrater.
Comentem els darrers versos del poema “El nom de les coses”: “Sé que ho saps;/però tu, jo, tots,/seguim amb la basarda de les paraules”. Diu que basarda és una paraula intraduïble, com College. Millor no traduir-les, i posar una nota a peu de pàgina”.
Li agraden les traduccions fetes per traductors invisibles, que no es notin. Ha traduït obres de Doris Lessing, Marguerite Duras i Virgina Woolf (de qui està traduint Three Guineas) i sosté que “traduir és el millor exercici per conèixer la llengua profundament”.
Contenta amb el premi diu, sorneguera, que li servirà per disposar d’uns minuts a la televisió. La pretesa “conversa vallesana” s’ha convertit en un viatge al cor de la literatura i als llocs. A punt de marxar em demana: “Dóna records a en Lambert Botey de part meva!”.
Torno cap a Granollers pensant que ben segur, com a professora, seria d’aquella mena capaç de classes magistrals sense apunts. Com passava amb en Ricard Salvat, només amb el bagatge de la passió del coneixement viscut i des d’una visió de la cultura catalana en contrast permanent amb altres cultures. Sense oblidar mai ni els pins, ni els turons ni les quarteres.
Marta Pessarrodona

Marta Pessarrodona, línia directa entre el Vallès i el món.

Premi Nacional. Li havíem proposat una entrevista just abans que es fes públic que se li concedia el Premi Nacional de Literatura 2011 per la seva “qualitat humana i intel·lectual” i per la seva condició de “dona de lletres”. Volíem apropar-nos a l’escriptora que, a més de poetessa, s’ha prodigat en facetes com l’assaig, la història, el treball periodístic, la crítica literària o la traducció, en una trajectòria feta des de la passió i amb una visió àmplia, en diàleg permanent amb altres llengües i cultures. El motiu era convidar-la a una conversa vallesana partint del seu origen terrassenc i de la seva actual residència a Sant Cugat.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara