Les plantes en la cultura popular del Vallès

L’etnobotànica té el propòsit de salvar de l’oblit una part de la saviesa popular heretada dels nostres avantpassats sobre usos tradicionals de les plantes i de posar-la a disposició de les noves generacions

M. Àngels Bonet i Galobart (text i fotografies)

El Vallès és una comarca extraordinàriament variada pel que fa al relleu, al clima i a la vegetació. L’alternança entre paisatges de plana i de muntanya i la presència del massís del Montseny i el de Sant Llorenç del Munt, amb alçades ben remarcables, fan que el nombre d’espècies vegetals que integren la flora vallesana sigui considerable. Aquesta riquesa florística, combinada amb una tradició agrícola secular, ha donat com a resultat un important pòsit de saviesa popular relacionada amb el món de les plantes.
La riquesa i la diversitat de la flora vallesana (uns 1.500 tàxons de plantes vasculars, és a dir, falgueres i plantes amb flors, al massís del Montseny) fa que existeixi un petit grup d’espècies vegetals singulars, ja sigui pel seu reduït àmbit de distribució geogràfica, com és el cas de l’orella d’ós (Ramonda myconi), la corona de rei (Saxifraga callosa ssp. catalaunica) o el pensament del Montseny (Viola bubanii), o bé perquè la seva presència a la comarca representa una avançada cap al sud de plantes de distribució més septentrional, que a través del Pirineu i les muntanyes de la Serralada Transversal poden arribar fins al Montseny i el Montnegre. També es dóna el cas d’entrada de plantes de distribució més meridional: un exemple el tenim en el te de roca (Jasonia saxatilis) –molt apreciat com a planta medicinal–, la distribució del qual és bàsicament iberollevantina, però que es fa present a les roques calcàries de Sant Llorenç del Munt i de l’extrem occidental del Montseny. Cal remarcar, a més, l’existència d’alguna espècie endèmica, com l’herba de Sant Segimon (Saxifraga vayredana), la qual ha estat tradicionalment emprada al Montseny com a planta remeiera, per les seves virtuts pectorals.
Com és sabut, els sabers vinculats a la cultura popular han estat transmesos per via oral de pares a fills, de forma directa i dinàmica, incorporant en cada època noves idees i nous coneixements, sense trencar, però, una cadena secular de transmissió. Tanmateix, en alguns casos en tenim també documentació escrita. En l’àmbit de la cultura de la societat pagesa, per exemple, trobem ressenyada informació genuïna de la nostra comarca en una obra d’autor desconegut titulada Estudio agrícola del Vallés (1874), on es consignen dades rellevants referides als cultius i tècniques agrícoles tradicionals, amb la corresponent terminologia popular. Per altra banda, el botànic Joan Cadevall, vinculat a la ciutat de Terrassa, va recollir en les seves obres –entre les quals destaquen la Flora del Vallès (1897) i la Flora de Catalunya (1913-1937)– dades interessants en aquest sentit, com els noms populars de les plantes de la comarca. Més recentment, Pius Font i Quer, continuador de l’obra de Cadevall, i altres botànics relacionats amb el Vallès, com Oriol de Bolòs, Francesc Masclans, Josep M. Panareda o Àngel M. Hernández Cardona, entre altres, han fet constar en els seus treballs, al costat de les dades científiques, coneixements populars referits als noms i als usos de les plantes.
Amb el propòsit de salvar de l’oblit una part de la saviesa popular heretada dels nostres avantpassats –en concret, la que fa referència als usos tradicionals de les plantes– i de posar-la a disposició de les noves generacions, es duen a terme recerques en el camp de l’etnobotànica, disciplina a cavall entre les ciències naturals i les ciències humanes, que té com a objectiu compilar i ordenar aquesta informació per tal de fer-la accessible a estudiosos de diferents àmbits i també al públic en general. Les dades s’obtenen a partir de converses amb persones grans del territori que tinguin coneixements sobre el tema. Un referent indiscutible en aquest camp d’estudi és el llibre de Font i Quer Plantas medicinales. El Dioscórides renovado (1961), que recull informació exhaustiva sobre els noms i els usos medicinals de les plantes a la península ibèrica, amb nombroses referències a diferents àrees de Catalunya, entre les quals la comarca del Vallès.
En el marc de la línia de recerca en etnobotànica catalana del la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona, hem tingut ocasió d’estudiar des d’aquest punt de vista algunes àrees vallesanes –principalment del Vallès Oriental–, concretament, l’alta vall del riu Tenes i àrees properes, el massís del Montseny i l’espai rural de Gallecs (Bonet, 1993; Bonet & Vallès, 2006; Bonet et al., 2008). Una conclusió general a què hem arribat –coincidint amb estudis fets en altres zones dels Països Catalans– és que encara és possible de parlar amb persones grans que posseeixen valuosos coneixements en aquest camp. A la vall del Tenes recollírem informació etnobotànica referida a 212 espècies de plantes; al Montseny, de 584 plantes i, a Gallecs, de 272. El nombre de plantes amb usos tradicionals representa un percentatge prou significatiu del total d’espècies de la flora de la comarca (concretament, en el cas del Montseny, representen més d’una tercera part de les espècies que constitueixen el catàleg florístic del massís). Cal dir, però, que moltes de les utilitats consignades pels informants ja formen part del passat i són moltes les tradicions que estan a punt de caure en l’oblit.


MÉS INFORMACIÓ
- Bolòs, O. La vegetació del Montseny. Barcelona: Servei de Parcs Naturals. Diputació de Barcelona, 1983.
- Bonet, M. À. Etnobotànica de la Vall del Tenes (Vallès Oriental). Barcelona: Biblioteca de Cultura Popular Valeri Serra i Boldú, 4. Publicacions de l'Abadia de Montserrat i Ajuntament de Bellpuig, 1993.
- Bonet, M. À; Vallès, J. Plantes, remeis i cultura popular del Montseny. Etnobotànica d’una reserva de la biosfera. Figueres i Granollers: . Brau Edicions i Museu de Granollers-Ciències Naturals, 2006.
- Bonet, M. À; Roldán, M.; Camprubí, J.; Vallès, J. Etnobotànica de Gallecs. Plantes i cultura popular al Baix Vallès. Mollet del Vallès: Centre d’Estudis Molletans, 2008.
- Cadevall, J.; Sallent, A.; Font i Quer P.; Rothmaler, W. Flora de Catalunya. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 6 volums, 1913-1937.
- Hernàndez, À. M. Estudi florístic de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Barcelona: Memòria de l'ajut CIRIT-ACOM 92. Comissió Interdepartamental de Recerca i Innovació Tecnològica de la Generalitat de Catalunya, 1993.
Les plantes en la cultura popular del Vallès

L’herba de Sant Segimon, tradicionalment emprada al Montseny com a planta remeiera.

Coneixements populars a punt de perdre’s

Els coneixements populars sobre el món vegetal tenen a veure amb aspectes tan diversos com la salut, la gastronomia, l’artesania, les festes i cerimònies religioses, les creences i els rituals, l’art o la percepció del paisatge dels habitants d’una zona determinada del planeta. En el moment actual tots aquests sabers –tan estretament vinculats a les formes de vida rurals– corren el perill de perdre’s, ja que les persones grans sovint no els transmeten a les generacions joves. Paradoxalment, però, avui són qüestionats molts dels hàbits de vida de la nostra societat. Per això caldria preguntar-se si no podríem aprofitar alguns dels recursos de què els nostres avis i besavis van ser capaços de servir-se per tirar endavant sense els serveis bàsics i les comoditats de què nosaltres disposem.

La transmissió directa de la saviesa: Josep Teixidor, de Gualba i un grup de joves investigadores.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara