Puiggraciós

Turó panoràmic i far espiritual emblemàtics de l’Alt Vallès

Albert Benzekry (text) , Josep Prims (fotografies)

El mes d’octubre de l’any passat es van iniciar els actes commemoratius del 300 aniversari del Santuari de la Mare de Déu de Puiggraciós. Enclavat dins el terme municipal de Figaró-Montmany però depenent de la parròquia de l’Ametlla del Vallès, des d’aquí és fàcilment accessible: església amunt, només cal seguir la carretera asfaltada, deixant enrere les urbanitzacions del Serrat i la Miranda. Puiggraciós és un dels indrets més emblemàtics dels Cingles de Bertí. Orientats d’oest a est des de Sant Miquel del Fai, en arribar a la vall del Congost formen, sobtadament, un angle recte que els reorienta de sud a nord. El turó de Puiggraciós, pròpiament dit, s’eleva poc més de 800 metres. Val la pena pujar-hi. Al cimal hi comparteixen espai la torre de guaita forestal i les restes d’un poblat iber, però el que crida més l’atenció és la panoràmica que s’ofereix pertot. Mirador exclusiu de l’Alt Vallès, cap a la part sud s’obre la plana fins arribar, en dies clars, a veure’s una llenca de blau mediterrani; a ponent, més Cingles, la Mola i Montserrat; cap al nord, el Pirineu oriental; a llevant, en primer terme, el Tagamanent i les Carenes d’en Bosch oculten el Pla de la Calma però no pas el massís del Montseny, que s’aixeca imponent, gairebé insultant. Una bona excursió recomanada per aquests indrets, que enllaça ambdues vessants, és el seguiment del PR-C33 senyalitzat pel Centre Excursionista Garriguenc.
Des del turó, la visió del santuari sembla un pessebre. Al costat, la torre de telegrafia òptica, construïda per l’exèrcit liberal el 1845, evoca temps de carlinades, especialment la guerra dels Matiners (1846-1849), la qual va accelerar aquestes construccions davant la guerra de guerrilles de les tropes d’en Ramon Cabrera. La torre de Puiggraciós, amb una guarnició d’entre deu i quinze soldats, formava part de la línia Barcelona-Vic i tenia el número 45.
Al seu peu hi ha l’antiga capelleta on també es venerava la imatge de la Mare de Déu, al segle xv. La imatge actual, que es pot veure al cambril del santuari, és una talla gòtica d’aquesta època que aleshores es guardava a Sant Pau de Montmany. Sant Pau és avui una esglesiola desballestada que amenaça ruïna enmig d’un entorn indigne i penós, més propi de la salvatgina descrita per Caselles a Els Sots Feréstecs que d’una proposta atractiva de turisme cultural que expliqua i reinterpreta el paisatge. Una veritable llàstima.
Per contrast, remarquem que la construcció del Santuari de Puiggraciós s’esdevingué a principi del segle xviii, quan els parroquians de Montmany, empesos per la veneració de la imatge i recollint la llegenda àuria de les marededéus trobades per bous i pastors, i encara atribuint-li miracles i beneficis, van exhortar el bisbe per tal que permetés aixecar el santuari, el qual s’obriria al culte el setembre de 1711. Fins aleshores, i des de mitjan xvii, cada 25 de març la imatge es pujava en processó des de Montmany, essent aquest dia, fins al temps actual, la data dels Aplecs del Figaró i l’Ametlla. El quart diumenge d’abril s’escau el de la Garriga i el dilluns de Pasqua el de Bigues, pobles, tots, integrats en l’arxiprestat de Puiggraciós.
Les vicissituds de l’indret són el correlat de la història del país. Deixant a part el paorós incendi forestal del 1994, que de manera miraculosa no va afectar el santuari però sí l’entorn, deixant al descobert antics camins i feixes, testimoni d’una secular activitat humana, l’època més trista va ser durant els anys de guerra civil, quan el santuari és cremat i es destrueix el retaule barroc.
La imatge de la Mare de Déu va poder ser amagada al dessota els horts de la masia de l’Ullar, a la cova dita de la Casa Falsa, i va passar, aleshores, successivament, per la dita masia, per l’Ametlla i, el 1957, de nou a Puiggraciós durant les festes de l'entronització, amb el santuari ja restaurat segons el projecte de l’arquitecte Lluís Bonet Garí.
La restauració tingué dues fases i va ser finançada gràcies a les aportacions d’uns quants hisendats i propietaris ametllatans. A inici dels cinquanta es va habilitar l’antiga rectoria i durant el 1957 es va acabar de condicionar l’església. En el transcurs de les obres a l’església, la família Fontseca, de la propera masia de can Sous, es va fer càrrec de cuinar per a la munió de paletes, fusters i guixaires que hi treballaven de sol a sol. Des d’aleshores, i fins al juny de 1972, es van ocupar de l’hostatgeria i del manteniment de l’església, la qual encara no tenia ni aigua ni llum. El 1973, però, una comunitat de sis monges benedictines del monestir de Sant Pere de les Puel·les, a Barcelona, en va prendre el relleu, conservant els serveis d’hostatgeria i dedicant-se, alhora, a la pregària, al treball i a la custòdia del santuari.

Una comunitat de tres monges
Actualment la comunitat només la integren tres germanes –la Rosa, (la priora), la Griselda i la Maria Teresa–, fet que no evita una vague incertesa sobre el sosteniment futur del santuari. Les germanes són els àngels de la guarda de l’indret. Us rebran sempre amb els braços oberts, amb calidesa i amabilitat desacostumades.
Puiggraciós –en totes les seves múltiples accepcions: espiritual, cultural, excursionista...– gaudeix d’una activitat envejable i el seu paisatge ha estat llargament evocat des de molts punts de vista. Els germans Maspons i Llabrós –Francesc, el folklorista, i Maria (de Bell-lloc), escriptora– en van recollir, entre d’altres, la llegenda del Salt de la Núvia i, en vers i prosa, el poema “Aplec de Puiggraciós” (vegeu Llegendari, PAM, 2004); el citat Raimon Casellas hi va ambientar el clàssic Els sots feréstecs (1901) i el músic garriguenc Manuel Blancafort va estrenar l’obra “Matí de festa a Puiggraciós”, al Liceu, el 1929. També el poeta i periodista Carles Sindreu, vallesà de cor i d’adopció, impulsor de tantes iniciatives culturals lligades a l’avantguarda de preguerra, hi va dedicar alguns poemes esparsos i la sèrie Bertí, dins Radiacions i poemes (1928).
Precisament va ser Sindreu qui, el 1957, acabada la restauració del santuari, va tenir la pensada de guarnir-lo des de l’aire amb una corona d’argent i de cristalls. Fou una expansió lírica simpàtica, però innecessària. No es va dur a terme, segurament perquè és Puiggraciós mateix qui corona l’entorn, irradiant amb la seva presència, al llarg dels segles, testimonis de fe, història, natura i cultura de part d’aquest nostre Vallès, d’aquest Alt Vallès.
Puiggraciós

Foto: Puiggraciós gaudeix d’una activitat envejable i el seu paisatge ha estat llargament evocat des de molts punts de vista.

El santuari celebra el 300 aniversari. L’historiador i notari garriguenc Josep Maurí i Serra va editar, l’any 1952, la Història del Santuari de la Mare de Déu de Puiggraciós, reeditada en facsímil, per la Fundació Maurí, trenta anys més tard. Al web del Santuari, fàcilment localitzable a Internet, s’hi troba tota la informació necessària per si hi voleu fer estada i també la programació del 300 aniversari. L’entorn natural –Sots Feréstecs, el Clascar, Sant Miquel del Fai, els Cingles, Sant Pere de Bertí...– és una invitació constant a la seva descoberta.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara