Els camins d’aquells ramats que baixaven al Vallès

Com a resultat d’un pacte que es perd en la nit dels temps, durant segles es va anar configurant una xarxa de camins per on el bestiar podia transitar amb seguretat i sense fer mal a les propietats agrícoles

Ferran Miralles (text i fotografies)

Diario de Sabadell de 28 de juny del 1980: 745 ovejas de Polinyà al Pirineo, por el viejo “camí ramader”, 145 kilómetros andando hasta el “Pla d’Anyella”. La notícia, a pàgina sencera, es fa ressò de l’anar i venir d’en Josep Maria Manubens, a qui durant anys vaig tenir pel darrer transhumant a peu entre el Vallès i els Pirineus. Hauria estat així si, a mitjan dels 2000, en Miquel Julià i el seu ramat no haguessin tornat a fer sonar les esquelles, a la manera d’abans, entre la Talladella (Castellcir) i el Roc Blanc, a les muntanyes de la Molina. Tant un com l’ altre han fet ús d’un dret de pas mil·lenari i d’un camí mític que no trobareu als mapes d’avui dia. La gent del Vallès l’anomena el camí de Moià; la gent de muntanya, el camí del Vallès.
Jo vaig conèixer en Manubens l’any 1998. Tenia el bestiar a can Ferreres de Polinyà però ja feia molts anys que no pujava a peu. Em va ensenyar el tram del camí que va de Polinyà fins a Castellterçol, per Castellar del Vallès. Recordava amb emoció i nostàlgia aquells anys quan puntualment, el 8 de juny, carregava el cavall, cridava els gossos i al capdavant del ramat enfilava el camí ramader.
El Vallès va ser terra d’hivernada dels ramats pirinencs durant segles. Són incomptables les masies en les quals, entre el novembre i el març, els pastors pirinencs tancaven ramat. Sovint el pastor tenia reservada una habitació a la casa i plat calent a taula. A can Brustenga, de Santa Eulàlia de Ronçana, tancava un pastor de Planés (Ripollès). A can Sidro Coix de Parets i can Farnés de Lliçà de Vall, ho feien pastors de Josa de Cadí (Berguedà). Al Celler de Can Torrents de Sant Fost de Campsentelles, un pastor de Sant Joan de les Abadesses (Ripollès). I així podríem enumerar centenars d’exemples d’una relació intensa i de molts anys entre la muntanya i la nostra comarca.
Ara bé, en aquest anar i venir, pastors i ramats no passen per on volen. Com a resultat d’un pacte que es perd en la nit dels temps, durant segles es va anar configurant una xarxa de camins per on el bestiar podia transitar amb seguretat i sense fer mal a les propietats agrícoles, unes àrees on el bestiar podia romandre unes hores i fins uns dies –les returades– i determinats punts on el ramat tenia dret d’abeurada. Pels camins ramaders o carrerades, els ramats poden anar i venir sense que cap persona ni autoritat els pugui negar el dret de pas.
Abans tothom les sabia, les carrerades, i el pas de milers de peülles les mantenien netes i visibles. Però més tard, amb el declinar de la transhumància i la ramaderia extensiva, a mesura que la nostra gent gran desapareixia, aquesta xarxa de camins es va anar desdibuixant envaïda pel bosc, llaurada, esborrada per les urbanitzacions i, sobretot, oblidada de tothom. Encara hem pogut salvar la memòria d’alguns camins, però molts ja no els sabrem. Mai no podrem refer el mapa oblidat d’aquestes artèries de vida entre el mar i la muntanya mogudes pel batec de l’herba.
Algú pensarà que parlem d’un patrimoni mort i enterrat, però no és així. La llei actual –del 1995– considera que els camins ramaders són béns de domini públic que la Generalitat de Catalunya té l’obligació d’investigar, inventariar, classificar, partionar i fitar sobre el terreny amb caràcter d’urgència. No prescriuen encara que faci molts anys que no hi passi el bestiar i segueixen sent camins públics que ningú no té el dret de tancar ni llaurar ni urbanitzar i que, més enllà de l’ús pecuari, conformen unes vies verdes de tots per al gaudi de tothom que no hauríem de perdre ni deixar privatitzar. No obstant això, no podem ser optimistes: al Vallès Occidental només s’han classificat carrerades a Santa Perpètua de Mogoda, Cerdanyola, Palau Solità i Plegamans, Polinyà i Barberà del Vallès; i al Vallès oriental, només a Lliçà de Vall, Mollet i Parets.
Els ramats que baixaven dels Pirineus tenien tres portes d’entrada al Vallès, que explicarem succintament, de ponent a llevant. La primera és un ramal del gran camí ramader de Manresa que, des del pont de Cabrianes, s’enfila per Rocafort cap a la serra de l’Obac i davalla, per la casa de la Barata, la riera de les Arenes i la de Rubí fins al Llobregat.
La segona no és altra que el gran camí de Moià. Al nord de la població, al collet de la Caseta Alta, se separa el camí ramader dels cingles de Bertí, que arrenca cap el coll de Voladeres, l’Oller i el coll de la Pollosa i, seguint la cinglera, arriba fins a Puiggraciós. El branc principal, però, passa Moià per llevant fins a l’indret del molí de l’Oller. En aquest punt es bifurca el camí del Vallès occidental i el de l’oriental. El primer, segueix per la Ginebreda, el collet de Sant Fruitós, la partió dels termes de Sant Llorenç Savall i Gallifa, can Catafal i Castellar del Vallès. A partir d’aquí s’obre un ventall de carrerades que es distribueix per tota la comarca. El segon passa pel bell mig de Castellterçol i de Sant Feliu de Codines, s’enfila per la urbanització dels Saulons d’en Déu, seguint l’antic camí ral de Sant Feliu a Granollers, i arriba al castell de Montbui, el gran distribuïdor de camins ramaders d’aquesta part del Vallès Oriental.
La tercera porta la conforma el Montseny. Un camí s’enfila des del Molí Espatllat, a la comarca d’Osona, per la collada de Sobrevia i coll Formic i recorre tot el Pla de la Calma abans de davallar cap a les pastures d’hivern de Samalús, Cànoves i Sant Pere de Vilamajor. Un altre camí s’enfila des de Viladrau cap a Sant Marçal, travessa el Montseny i baixa cap a la zona de Sant Celoni.
Els camins d’aquells ramats que baixaven al Vallès

Retall vallesà del mapa de camins ramaders que, sencer, es pot trobar a http://www.fmr.cat/web3/web/ct/activitats_detall.php?id=175

Les carrerades també fan possibles els moviments curts, de cada dia. En Pitu Pericas, en Saiba i el petit Lluc, amb la gossa Cuca al davant de tot, movent el ramat de cal Rei de Samalús entre Corró d’Amunt i la Roca del Vallès, l’hivern del 2011.

El batec de l’herba

Abans tothom les sabia, les carrerades, i el pas de milers de peülles les mantenien netes i visibles. Però més tard, amb el declinar de la transhumància i la ramaderia extensiva, a mesura que la nostra gent gran desapareixia, aquesta xarxa de camins es va anar desdibuixant envaïda pel bosc, llaurada, esborrada per les urbanitzacions i, sobretot, oblidada de tothom. Encara hem pogut salvar la memòria d’alguns camins, però molts ja no els sabrem. Mai no podrem refer el mapa oblidat d’aquestes artèries de vida entre el mar i la muntanya mogudes pel batec de l’herba.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara