La plaça és ben plena!

D’origen incert, el ball de gitanes és una de les mostres més evidents de la pervivència d’un patrimoni vallesà comú i ric

Ramon Vilageliu (text)

La festa és l’esdeveniment, l’excepcionalitat, el punt de trobada de tota gent dels verals, el moment de clissar aquella mossa, l’instant de fer l’homenet i de fugir de la morositat: de no badar perquè qui sap quan serà la propera ocasió de riure, saltar i ballar!
Era així i és així. Si la rutina emmetzina la il·lusió i ens contrau, la festa ens expansiona, genera loquacitat, frec, relació. I, al Vallès, hi ha hagut moments d’expansió lligats a aplecs i a focs, però la tradició ens orienta també cap a una festa col·lectiva que informa, amb concreció, dels lligams entre pobles i la complicitat de la gent que hi rondava. Una festa que explica la competència per veure quina població (o barri, o rodal) mostra els vestits més ben cosits i lluents, les pubilles més vistoses i enjoiades o els balls més harmònics o audaços. Es tacta del Ball de gitanes, la festa vallesana: “l’espectacle que té per objecte recrear la vista dels miradors ab l'indumentaria y agilitat de balladors y balladores, alegrant l'esperit ab la música que l'acompanya y ab les expansions de joya que a son entorn se promouen”, com la defineix Jaume Maspons i Camarasa en una conferència feta en el Centre Excursionista de Catalunya el dia 25 de juliol de 1906 i publicada en el Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya de novembre del mateix any.
El Ball de gitanes també és el moment de la trobada a la plaça de persones de tota edat i condició, arremolinant-se, reconeixent-se. I, després, és el moment del Capità de cavall, que ensenya la documentació al Diablot local de gestos esvalotats perquè els concedeixi permís per a l’entrada a plaça del Vell i la Vella de la colla forastera i que, solemnes, arriben amb rictus seriós com a expressió de l’autoritat. Darrere seu, el Nuvi i la Núvia, enlluernadors, obren la comitiva dels balladors i balladores amb els seus dos Volants que, com a cort d’honor, els acompanyen fent giravoltar la falç (o el volant) que duen, seguint els moviments dels il·lustres balladors. També és el moment de les engrunes d’emoció de les Vestidores o Cosidores que ara, després de la feinada i la diligència per fer que la seva balladora sigui la que fa més goig, els guarden els mocadors de lluentons, amb orgull.
Més tard, emmig de la gentada que crida amb passió, el crit “Ningú com nosaltres!” dels Diablots explica que ja s’ha acabat la ballada de la Colla i els confits cauen a grapats mentre els diablets se n’omplen la boca i les butxaques. “Ja pedrega!”, diu un.

Orígens, per carnestoltes
La festa s’havia anat covant durant un moment de l’any en què, de sempre, es gaudia de gran llicència en els costums: per Carnestoltes. És aquell moment de l‘any que cada generació havia anat modelant, barrejant i confonent. Tot sempre a foc lent i sense que el verdet del temps hagués encarcarat mai el desig periòdic i breu de despullar-se de la convenció i l’ordre quotidià i mostrar, durant uns dies, l’excés i la disbauxa.
Aquest rerefons de disfresses i escarni de l’ordre es pot anar a buscar en un trajecte continu des d’un passat remot en què les divinitats autòctones s‘anaven barrejant amb les posteriors tradicions que les havien anat matisant. I a pagès, aquests moments de festa coincideixen amb moments culminants del cicle de conreus per raons de tipus pràctic però que, a més, contenien referències, diguem, atàviques. Així, en els pobles agricultors de la mediterrània, l’arribada de la primera oreneta, o alguna altra circumstància variable però constant, marcava el necessari renaixement de la vida com a continuació del cicle natural en el qual la caducitat del cicle anterior també expressava la ufanor del cicle que havia de venir. I amb tota naturalitat, als pobles de la mediterrània s’optava per eliminar (simbòlicament o no) tota mostra de l’any anterior, del cicle ja consumit: es buscava renovar, així, una mena d’esperit de la vegetació en declivi, per un altre que en representava, doncs, la continuïtat, però que necessàriament havia de ser nou, jove i vigorós per poder guiar la nova florida dels vegetals. Una nova florida desitjada que s’expressa amb alegria i que, amb el ressò de les saturnals romanes (en commemoració de l’època d’un hipotètic regnat Saturn en què vegetals i animals, conscients i enraonats, es desvivien per fer la vida humana més plàcida), explica un temps en què tot era possible i tot era permès.
Com explica Joan Amades, és en aquest àmbit de renovació que es podria entendre la significació d’alguns personatges típics del Ball de gitanes. No cal dir que les hipòtesis són diverses però en un moment de l’any en què el ball, la comparsa i la festivitat es vivia amb més intensitat, les mascarades, que van anar naixent arreu d’Europa, ens en donen pistes. Les mascarades explicaven la lluita entre dues colles (uns de bons i uns de dolents, com qui diu) en presència d’una autoritat, divina o no. Aquest ésser diví o heroic era representat, sovint, per una parella a qui s’anomenava els Nuvis. Els nuvis, en aquest cas, eren els que millor ballaven de tota la representació i tenien una preeminència que lliga ben bé amb els personatges que, amb el mateix nom, encapçalen els balladors i balladores del Ball de gitanes. Així i tot, en el ball vallesà, també hi ha, sovint, els Nuvis del davant i els Nuvis del darrere o Nuvis primers i segons. I també és en aquestes mascarades de carnestoltes que hi figuren amb regularitat els personatges del Vell i la Vella i que representen el continu, la mare terra i la pervivència dels cicles. Així, podríem buscar significacions semblants en la parella que, encartronats, observen en dies de ballada de gitanes la plaça enriolada per la festa. La Vella del Ball de gitanes, com explica Francesc Maspons i Labrós l’any 1887, solia anar “acariciant ella a una criatura (ninot) que duya als braços”, com també fa la Vella de les mascarades, donant a entendre, en tots dos casos, aquell continu del vell al nou i del nou al vell que dèiem més amunt.
Com veiem, doncs, a la base de les ballades de gitanes s’hi ha de poder proposar un sentit més antic que, tot i estar mínimament arrelat encara en les consciències de les societats agràries, s’anava esfilagarsant fins que, en els nostres dies, arriba a perdre el simbolisme gairebé litúrgic que en altres moments havia escenificat.

La pega
Però la plaça és plena i els balcons, engalanats, aguanten precàriament el pes dels espectadors que no volen perdre’s cap detall de l’espectacle. La Colla saluda i fa el passeig aturant-se finalment davant de la presidència. Els Diablots, amb xurriaques i fuets s’encarreguen de mantenir lliure el cercle per on balla la colla. Els Diablots “són els que governen; però, com tants altres, ho fan veure que governen. Hi són posats per a mantenir l'ordre, y ab les seves patotxades, ab el seu poc respecte a la lley y a les persones, unes vegades fan fàstic, altres fan riure y altres fan plorar”, explica Jaume Maspons i Camarasa. La Colla comença a moure’s amb una certa harmonia i ballen la jota, la contradansa i les figures. Però, de cop, com encomanat per un desig ferotge de perfecció, el públic crida: “Pega!” Ens ho explica, una altra vegada, Francesc Maspons i Labrós: “per no estar ben ensajada, á causa del poc temps ab que [la Colla] s’ho va prendre, li fou cridat per lo públich lo terrible crit de Pega, al qual la Colla deu retirarse”. Els balladors i balladores es retiren capcots, retraient-se calladament el mal pas, la pega que denunciava amb brams el públic. En les ballades hi un una certa boirina de competència entre colles i tots els elements que hi conflueixen (la teatralitat del Diablots, l’originalitat dels vestits, la simetria de les figures, l’aire dels balls o l’agilitat de balladors i balladores) es posen a judici del públic que, en altres moments més que ara, acompanyava la colla del poble, com a claca.

La roba
I és que cada colla, a més de tenir uns personatges més o menys comuns, que es repetien o no segons les circumstàncies, i de ballar danses poc o molt semblants, han intentat de sempre fer-ho bé. Més ben dit, fer-ho millor que les altres. I, per això, també és del tot definitiva la indumentària que, dins d’un cànons tradicionals, van des del deix més antic a les noves aportacions que cada colla estableix. De la indumentària tradicional, Miquel Draper, de Sant Celoni explica a Jaume Maspons i Camarasa la indumentària de la colla local “desde 1850 el trajo dels homes es el mateix: pantalon blanc ab trabes, camals, sabates blanques ab punta de vellut negre, y faixa de seda. Sols en lloc de barret de copa [que duien abans del 1850] porten un escayent birret ab ploma a lo Romeo, y, en lloc de gec cossat negre, americana negra, bona, de pányo. Les noyes van molt curtes, elegants, belles, ab vestits de seda, satí, glaça o punt blanc, ab riques diademes o garlandes de flors, y sabata escotada o polaques molt altes”. I de Sant Celoni mateix, el mateix Draper ens informa, dit de passada, que “á l’any 1767 ja aquí s’ ballava dit Ball de Gitanas”.
A hores d’ara resulta ben complicat de dir però, essencialment, hi ha una tendència ben explicable d’ús d’indumentària tradicional catalana, com a penyora del sentit històric de les ballades. Així i tot, el mateix Jaume Maspons explica, una mica enriolat, que “no obstant, recordo una colla de Vilamajor a l'any 1903, formada per noyes de quinze a vint anys, que ensenyaven un bon garrot de cames.”

Música, i a ballar!
I, és clar, la música que anima, fa saltar balladors i públic, amoroseix el dia assolellat a plaça i s’eleva enmig dels crits i el murmuri de la gentada. Tradicionalment, la música de les ballades es feia amb un sac de gemecs, al qual s’hi afegia el flabiol, i el tamborí. Això va ser així fins a mitjan del segle xix moment en el qual, tot i que considerant-ho una degenarició de l’espectacle, Jaume Maspons explica que “s'han anat arreconant aquests instruments per a donar lloc al soroll de les orquestes de Granollers, Sabadell, Sant Celoni, Caldes de Montbuy y fins xarangues militars, ab lo que desapareix una de les notes més escayentes de l'espectacle, el suau dringar dels esquellerincs dels camals que han usat en totes èpoques y usen actualment els balladors”.
Actualment la cobla o les grups de música tradicional són presents a la majoria de ballades que, com s’ha fet tradicionalment conserven aquest caràcter de torna-jornals, és a dir, fent una roda en què cada colla visita diferents pobles i, més endavant, acull en un dia determinat la visita de les altres.
El compositor i músic Josep Masó i Goula fa, en el Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya de novembre del 1906 i següents, una relació poble per poble de les diferents parts del Ball de Gitanes, esmentant com a característiques l'espolsada, la sardana, la dança, la catxutxa i la contradança. El programa de les ballades, però, ha anat variant amb naturalitat i les colles actuals, amb diferent sentit coreogràfic les adapten a les seves capacitats.
Amb tot, i generalitzant, se sol iniciar la ballada amb un galop d’entrada àgil i engrescador, una dansa ràpida que incita el públic a seguir el ritme de les parelles. També és prou comuna la contradansa, que va aparèixer a Europa a principi del segle xvii i es va fer molt popular o la jota, de molta difusió a tota la península ibèrica i que té una gran varietat d’estils però que acostuma a esdevenir un ball de gran vistositat pels salts i gestos que comporta ballar-la. Moltes colles actuals també ballen el xotis que prové d’una antiga dansa amb arrels a Anglaterra i França, però a la qual se li atribuïa un hipotètic origen escocès, schottish. La catxutxa, d’origen andalús i variant del bolero espanyol, és una altra dansa ben representada entre les nostres colles igual com la masurca, tot i que aquesta és d’origen polonès. Acabant aquest repertori d’adaptacions de danses d’orígens tan diversos, també caldria dir alguna cosa de la polca que, apareguda a Bohèmia sol fer esbufegar les nostres colles per la seva exigència. I abans de la sortida, que també sol fer-se a ritme de la mateixa melodia d’entrada, un parell més danses que: l’espolsada i el ball de cintes. L’espolsada, d’origen feudal, havia estat la dansa central de l’antic programa de ball de gitanes tot i que més recentment (com s’explica en aquesta mateixa revista) es manté ben viva a Marata i Corró d’Amunt com a dansa tradicional fora de les ballades generals de gitanes. El ball de cintes, vigent en algunes colles, es desenvolupa al voltant d’un pal, trenant cintes fins a cobrir-ne tota la part superior i també el podem trobar a altres comarques catalanes.

La festa
Ara la plaça ja torna a ser com cada dia, la festa, l’espectacle, la trobada ja ha passat i la ballada de gitanes s’ha acabat. Polsosa o neta, amb canalla jugant o gent passejant, haurà d’esperar-se uns quants mesos per tornar a sentir els picarols.
Però la festa és ben viva. Les colles vallesanes ja preparen la següent trobada que arribarà ben aviat.
La següent festa.
La plaça és ben plena!

El Ball de Gitanes a Castellar del Vallès, l’any 1911. Foto: Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana

Vallesos, de ben antic

L’any 1887, en un extens article publicat al volum Miscelánea Folklórica, Francesc Maspons i Labrós situa i concreta el marc on la festa del Ball de Gitanes esdevé un element gairebé constitutiu: “Lo Vallés pot considerar-se dividit en quatre parts: a la part baixa, baix Vallés o fondo del Vallés, que es la del riu Besós y dels hermosos camps de regadiu, essent sas principals poblacions Granollers, capital de comarca, Mollet, Montcada y Caldas, que es ja á un extrem, gayre bé en lo alt del Vallès; la part Occidental, que forma com un replá o ras, envers Ponent y té per poblacions principals las industriosas vilas de Sabadell y Terrassa, St. Cugat y Rubí; la part alta, ó alt Vallés, al Nort, formant lo repeu de las altas montanyas, que es la de las abundosas fonts y rieras que omplen lo riu Besós, y que té per principals poblacions la Garriga y la Ametlla; y la part de sol ixent, colindant ab la provincia de Girona, separada del baix Vallés per las serras que baixan de Tagamanent, y la reclosa per lo Montnegre y lo Montseny: son las principals poblacions St. Celoni y Cardedeu.
A totas quatre parts hi es comú lo Ball de Gitanes, com propi y característic de tota la comarca del Vallés, y de las quatre vaig a acuparme. (...)”

Hongria, Egipte?

D’explicacions sobre l’origen del Ball de gitanes n’hi ha de ben diverses. De fet, històricament, la presència dels gitanos a l’Estat està datada en el segle xv. Arribats a la península a través dels Pirineus, el primer document que testimonia la seva presència es remunta a l’any 1425, (www.unionromani.org/docgit.htm), quan el rei Alfons el Magnànim concedeix una cèdula de pas a Joan i Tomàs, als quals anomenen comtes d’Egipte Menor d’on ve la paraula gitano. A partir d’aquell moment els gitanos es dispersaran per la resta del país.
Justament l’apel·latiu gitanos o gitanes s’aplica, en diverses manifestacions populars antigues, en un sentit de grup d’esparracats i estrafolaris, vestits de manera grotesca, per contrastar amb alguna altra colla més primmirada a l’hora de vestir-se i presentar-se al públic. La referència de diversitat que han estat els gitanos durant decennis en la nostra comarca pot marcar una línia de continuïtat fins avui i, així, acabar esdevenint el nom genèric de les ballades.
També hi ha referències del Ball de gitanes com a arribats a la tradició catalana gràcies a una tribu de gitanos que van arribar amb motiu de l’enllaç matrimonial entre Jaume I i Violant d’Hongria, l’any 1235.

El Ball de Gitanes a de Sant Celoni, amb la indumentària característica. Foto: Josep Prims

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara