La repressió franquista de la immigració a Terrassa i Sabadell

Les autoritats van forçar, a primers dels anys 50, el retorn de ciutadans immigrats del centre i el sud d’Espanya cap al seu lloc d’origen

Joan Pérez i Ventayol (text) , Arxiu Municipal Ajuntament de Terrassa (AMAT) (fotografies)

El 4 d’octubre del 1952, amb el règim franquista ja consolidat, el nou governador civil de Barcelona, Felipe Acedo Colunga, transmetia una circular als alcaldes de les ciutats de més de quinze mil habitants de la província. Aquesta mateixa circular es publicava al butlletí oficial dos dies més tard. La carta tenia una finalitat molt clara, i feia referència a “la necesidad de hacer frente al complejo problema de la vivienda, pesadumbre que gravita sobre todo en las zonas industriales por su gran densidad de población y que por tal motivo afecta intensamente a varios núcleos urbanos de esta provincia, sometida a una constante inmigración”.
Però la realitat de la immigració a ciutats com Sabadell o Terrassa no era nova. Just acabada la guerra civil, les perspectives econòmiques i laborals que oferien les fàbriques d’ambdues ciutats, poc afectades per les destrosses de la guerra i en demanda creixent de mà d’obra, va ser una de les principals raons per les quals molta gent va marxar d’un camp empobrit i sense perspectives del centre i el sud d’Espanya cap a les zones industrials del Vallès.
Tant és així que l’aportació de la immigració va fer créixer notablement les ciutats industrials catalanes. Terrassa, l’any 1940 tenia 45.081 habitants, el 1950 arribava a 58.880 i el 1970 ja assolia 138.697 terrassencs. A Sabadell, la situació era similar. L’any 1940 tenia 47.831 habitants, el 1950, 59.494 i el 1970 arribava a 159.408 sabadellencs.
Aquest increment de població, però, va començar a generar problemàtiques concretes, com ara la manca d’allotjament assequible per aquells que arribaven. L’any 1945, per exemple, l’alcalde terrassenc Josep Ventalló feia notar que “una de las más graves e importantes preocupaciones que desde la liberación han venido pesando sobre este Excmo. Ayuntamiento ha sido y es la de hallar solución al arduo problema que representa la apremiante falta de viviendas para familias de clase obrera y de condición humilde, necesidad constantemente acentuada al compás del incesante incremento de la población en Tarrasa”.

Problemes no només d’habitatge
La circular enviada pel governador civil als alcaldes, doncs, intentava combatre el greu problema d’habitatge que afectava molts dels municipis industrials de Barcelona receptors d’immigració, com Sabadell o Terrassa. Ara bé, des del Govern Civil s’interpretava l’enorme arribada de població no només com a generadora de problemàtiques urbanístiques, d’habitatge i de salut pública, sinó també com un problema de control de la població i, per tant, d’ordre públic. D’aquesta forma, s’hi va voler posar remei amb una mesura clarament autoritària i repressiva.
La carta tramesa pel governador als ajuntaments ordenava, primer de tot, el tancament i el vedat de tots els solars de les ciutats per evitar l’ocupació il·legal. Després, cada municipi havia de realitzar un cens de les «viviendas no autorizadas» existents en el seu terme municipal i de les persones que hi vivien. S’entenien com a «viviendas no autorizadas» les barraques, els habitacles rudimentaris, les coves o els relloguers il·legals. A més, calia fer un recompte dels treballadors amb contracte fix i de les seves famílies que residissin en aquest tipus d’habitatges. No es permetria, tampoc, cap més llicència d’explotació o d’ampliació de negoci sense la corresponent llista dels obrers a contractar i de l’estat dels seus domicilis. La circular preveia, al final, que un cop efectuades aquestes mesures, les persones que residissin en habitatges il·legals se les evacuaria al seu lloc d’origen pel servei de retorn que s’havia establert.
Pocs dies després d’aquesta primera circular, des del Govern Civil es feien arribar noves ordres als consistoris. Eren les normes que la Delegación de Evacuación y Construcciones va enviar per tal de dur a terme l’operació. Les persones que havien estat localitzades vivint en «viviendas no autorizadas» primer havien de ser classificades per cada ajuntament, que en feia una llista. Després s’havien de portar a un edifici de Barcelona anomenat Pabellón de Clasificación o Palacio de las Misiones, a la falda de Montjuïc. I, un cop allà, les persones, que ja duien les seves pertinences i objectes, esperaven torn per ser retornades en tren cap al seu punt d’origen.

El zel de les autoritats municipals
El cens de “viviendas no autorizadas” fet a Terrassa va comptabilitzar 865 habitatges il·legals, a més de 30 coves excavades en terraplens o en marges al costat de les fàbriques. A Sabadell, la problemàtica de les nombroses coves del riu Ripoll provocava agres discussions entre els governants per la forma de desallotjar-les, d’enderrocar-les i d’evitar noves ocupacions.
El 29 de novembre de 1952 l’ajuntament egarenc enviava al governador civil la primera llista amb el nom i les procedències de les cent sis primeres persones que serien retornades al lloc d’origen. S’estaven complint amb escreix les ordres donades pel governador: “Esta Alcaldía viene procediendo a la recogida y evacuación, hacia sus puntos de procedencia, de cuantos inmigrantes han venido y vienen llegando – desde la promulgación de la tan mentada orden– a esta ciudad. Hasta la fecha han sido retornados a sus pueblos de origen ciento seis personas, según relación que se acompaña y que por agentes de esta Alcaldía fueron puestos a disposición de los Servicios de Evacuación de este Gobierno Civil”.
A Barcelona, el Pabellón de las Misiones va passar a ser l’espai central de la política repressiva contra la immigració a l’àrea metropolitana durant els anys 50. Era el destí on es concentraven els immigrants expulsats de les ciutats de la província que, com els que s’enviaven des de Terrassa o Sabadell, no complien amb els requisits de la circular governativa. Les estimacions més recents calculen que, fins a l’any 1957, unes quinze mil persones de la província van passar per aquest Pabellón abans de ser expulsades.
Tanmateix, és evident que la mesura de repressió engegada per les autoritats franquistes contra la població immigrada no va ser efectiva. Les xifres de població posen de manifest que l’arribada de noves persones no es va aturar. Finalment, el mateix règim va assumir l’enorme moviment migratori interprovincial amb l’aprovació de la Ley sobre Régimen del Suelo y Ordenación Urbana de 1956 i la creació del Ministerio de la Vivienda el 1957. Dues actuacions que coincideixen amb la fi de les mesures de retorn d’immigrants i que posen de manifest que ja no era possible reprimir i retornar la població al lloc d’on havia vingut, sinó que calia buscar noves formes d’allotjament a partir de la construcció de blocs de pisos.


MÉS INFORMACIÓ
- Marín, Martí. Sabadell: Immigració, Suburbialització i Dictadura, 1939-1960. Sabadell: 3ª Beca d’Història Local Miquel Carreras (2001-2002), 2003.
- Pérez i Ventayol, Joan: “L’expulsió d’immigrants a la Terrassa dels anys cinquanta”. TERME. Núm. 25 (Terrassa, 2010), p. 105-122.
- Cardús i Ros, Salvador (coord.). Els Terrassencs del segle XX. Immigració, identitat i canvi, Terrassa: Diari de Terrassa i Lunwerg, 2005.
- Boj i Labiós, Imma; Vallès i Aroca, Jaume. : “El Pavelló de les Missions. La repressió de la immigració.” L’Avenç. Núm. 298 (Barcelona, gener de 2005), p. 38-44.
La repressió franquista de la immigració  a Terrassa i Sabadell

Una zona de cases d’autoconstrucció als anys seixanta a l’actual barri de la Maurina de Terrassa. Autor desconegut/ AMAT

Segell de la Delegación de Evacuación y Construcciones de Govern Civil de Barcelona. Any 1952.

Coves construïdes a l’actual Plaça de Catalunya de Terrassa, al costat mateix de la fàbrica. Autor desconegut/ AMAT (fons Ragón).

Els alcaldes de Sabadell i Terrassa expliquen la mesura repressiva

Josep Maria Marcet, alcalde de Sabadell entre el 1942 i el 1960: “Los inmigrantes seguían llegando a ritmo creciente y, ante las condiciones aquí reinantes, sin posibilidad alguna de hallar alojamiento para los recién llegados, la autoridad superior se limitaba a montar servicios policíacos de vigilancia en las estaciones de llegada a Barcelona, deteniendo a quienes no podían justificar un domicilio en la provincia y recluyéndolos en el Palacio de las Misiones en Montjuich [sic], una especie de campo de concentración, para desde allí y previa clasificación, reexpedirlos a sus pueblos de origen.”
José Maria Marcet i Coll. Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldía, 1940-1960. Barcelona: [s. n.],1963, p. 291.

Pere Matalonga i Feliu, alcalde de Terrassa entre el 1952 i el 1953: “La constante y excepcional inmigración, en los millares de personas que, por los motivos que fueren, empezaron a volcarse, a raíz de la terminación de la Cruzada, sobre los núcleos industriales, abandonando agros improductivos y las zonas míseras de nuestra geografía. [...] Y como no había casas suficientes, enseguida hicieron su aparición las chozas y barracas, a la par que no sólo no se edificaban viviendas sino que, incluso, sin la obligada compensación, transgrediendo lo legislado, se derribaron muchas casas para construir edificios fabriles, lo que acabó de agravar la cuestión”.
Sobre l’evacuació d’immigrants reconeixia que “desde luego, las inspecciones proseguirán. Reconozco, repito, que la medida es indispensable, pero hemos de lamentar, como dejo manifestado, que la imprevisión de años pasados tengamos que corregirla ahora nosotros, al vernos forzados a acometer tarea tan poco agradable”.
Entrevista a Pere Matalonga i Feliu a Boletín de la Cámara Oficial de Comercio e Industria de Tarrasa. IV època, any LXVI, núm. 534, novembre de 1952, p. 2-3.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara