Vermell

Alba Dedeu (text) , Gisela Bomvilà (il·lustració)

El Mario torna a arribar tard; només són cinc minuts, diu, però jo em moro de ganes de fer el cigarret del migdia i el seu greuge em sembla cruel. Ara entren tres o quatre persones seguides per pagar, però m'és igual; li dic al Mario que s'estigui de fer la primera comprovació de neveres i que les vagi despatxant ell. Només obrir la porta, una llum rabiosa m'encega. Ah, per fi!, una mica de fum cap als pulmons. Papa, si aquí diu que no es pot fumar, com és que el senyor de la gasolinera està fumant? Amb les presses, l'he encès abans d'hora, i el marrec, de la mà del pare que l'estira amb desgana, m'assenyala acusador. De l'altra mà penja una nena rossa que es fica el dit al nas com si hi hagués perdut un anell: Quin fàstic de pudor, papa, per què no marxem?, però el papa, que acaba d'omplir el dipòsit i sap que s'hi deixarà una bona picossada, només em mira un moment amb desesma i entra a la botiga. Ara marxem, eh?, però el papa ha de pagar. M'esmunyo cap a la part del darrere, dedicant-me plenament als meus cinc minuts de pau amb una fruïció xucladora. Vies de tren que bullen i pedretes granítiques posades a assecar; camps i matolls; masos i polígons. A l'altra banda de les vies, el baixador de Llerona em mira desolat, entre les runes i les bardisses que el cobreixen, oblidat: ja no hi baixa ningú, els trens no s'hi aturen. Les vies segueixen enllà, i els trens s'hi aferren i passen per davant del baixador amb la velocitat més insolent: tenen pressa per parar a la Garriga, travessar el Montseny, lliscar per les planes i enfilar-se pels Pirineus. Què hi hauria de fer, cap tren, en un baixador raquític, que abasteix de servei una gasolinera, un bar, quatre casetes, una església centenària..? I ara, bestieses! Cap amunt, cap a la muntanya! Amb aquest vent, el cigarret aviat s'acaba, i una sobtada compassió pel Mario em fa tornar cap a dins. Rodejo l'estació de servei per l'altra banda, i a través del túnel de rentat, més enllà de la rotonda, veig un instant de verd intens clavetejat d'arbres i un blau impol·lut d'estiu que es retalla entre els raspalls regalimants. I cotxes i més cotxes. I a l'altra banda de la carretera, el turó de Dalt Riba s'ofega de tanta calor i obre la boca, ensenyant totes les dents quadrades, de finestres petites i antipàtiques, plenes d'arestes i línies rectes que tallen l'aire amb altivesa. Allà al darrere, serena i humil, amb prou feines treu les campanes la dolça Santa Maria de Llerona, que, sense adonar-se'n, ha quedat engolida per la lletjor dels nous temps. Ramon! Hola, Ramon!, i quin somriure que té, aquesta Geraldine, tot vermell i blanc, emmarcat per aquestes galtes morenes i amples! Altra vegada el Pere envia la cambrera a comprar-nos barres de pa, com si no sabés que sempre fan curt. I la Geraldine aprofita les escapades per desfogar-se; ja n'està ben farta, de les atencions del Pere, que després tot són mans massa llargues i somriures plens de punxes –així mateix ho diu, la pobra Geraldine!–, i quan de tant en tant ve la dona de l'amo li clava unes mirades que fan esfereir. I ella, què ha de fer? Els entrepans i els ulls grossos, ves, perquè al Perú tres boques esperen els calés i el lloguer, aquí, és un escàndol; a Ucayali, a la meva terra, amb això, viuria en un palau. Paciència, Geraldine... Si només tingués alguna alegria, més que les trucades als fills dos dies a la setmana! Dissabte és l'aniversari de la petita, la Jenny, que en fa cinc; ella va marxar que en tenia tres i encara feia la pipa. Per què no vaig a casa seva, a celebrar l'aniversari de la Jenny absent? Li trucarà, o millor encara, anirà al cibercafè i la veurà a la webcam, però jo hi puc anar després, i ella em farà unes postres tradicionals peruanes, i podem xerrar, podem riure una estona, podem fer-nos companyia, no? Una està tan sola, i la petita Jenny al Perú; ja no deu fer pas la pipa, ara! A través de la finestra del bar, el Pere ens segueix amb els ulls. No ho sé pas, Geraldine; crec que dissabte em toca treballar. O en tot cas, em tocarà viure el meu propi cap de setmana solitari, pensant en les absències que –a mi també, Geraldine– em freguen l'ànima. Heus aquí el desaparegut, s'estarrufa el Mario, m'has deixat amb un bon merder! Sí, sí, ja sé que no l'hauria d'haver deixat així; només arribar li agrada repassar que totes les portes de les neveres estiguin ben tancades, i que els llums del magatzem estiguin apagats i les claus de cada armari al seu lloc, a la capseta de claus; avui encara no ho ha pogut fer i ja s'enfila per les parets del neguit. Vés, va; ara que sóc aquí ja pots fer la ronda. Durant una estona, hi ha una certa tranquil·litat. És la calma abans de la psicosi de la una, quan sembla que tots els viatges del món comencin amb la gasolina de l'estació de servei de Llerona. Amb els colzes al taulell, vaig rumiant mentre passo les pàgines d'una revista d'esports, però no em puc concentrar. Veig que el Mario fa la segona ronda, passant els dits per les portes de les neveres com si fossin elefants malferits. La segona no havia de ser abans d'una hora, li dic sense gaire convenciment. No respon. Mario, jo surto dos minuts, eh? I tu no n'havies de fumar més de tres cada matí, i segur que ja t'has polit mig paquet, m'etziba sense girar-se. Té raó. Vicis i malalties ens tenallen sense compassió, i nosaltres ens deixem pessigar sense resistir. Altre cop les vies, altre cop el baixador. Mitja volta i tornem-hi. Ara comença l'hora punta, i els cotxes es van aglutinant als sortidors. Les dones arrufen el nas per l'olor del combustible i es freguen les mans amb fàstic després d'agafar la pistola. Hòstia, Ramon, sempre fots la mateixa cara d'estaquirot; algun dia ja em diràs en què penses tant! Però no, no li ho diré mai, a ell. Abans de veure'l ja havia vist el seu cotxe, i al seient del copilot, aquella dona. Tens molt poca vista, Joan, de venir aquí amb ella. Bé, tu calla i cobra'm vint euros de Super 95 i els preservatius, fes el favor, que al cap i a la fi ets el petit i no haig d'escoltar-te els sermons. Em mira amb el domini de sempre, i jo sento la frustració acre de sempre. Escolta, ha passat l'Aixa amb els nens? Sotragada! El canvi se m'escampa pel taulell, el cor se m'encabrita. Si saps que passa a aquesta hora, hauries de ser a qualsevol lloc menys aquí, li escupo amb tanta hostilitat com puc. Però la meva bilis li regalima per la cuirassa impermeable d'home mundà. Adéu, adéu, i a veure si vas a veure la mama més sovint, que diu que ets un fresc. El cotxe se'n va, i desapareixen ell i aquella dona. Em tremolen els dits, i voldria que la nicotina me'ls pogués fer estar quiets, però amb la gentada que hi ha no puc deixar el Mario sol. La ràbia se'm menja mentre compto cèntims i bitllets i activo els sortidors sense ni mirar la cara dels clients. Durant un moment sento unes ànsies infernals de destrucció. Voldria ser un gegant i, d'una puntada de peu, enviar la gasolinera a Marata, i en els efluvis que rajarien en totes direccions d'entre les runes, hi deixaria caure un llumí: la flamarada il·luminaria les naus blanques del polígon de Llerona i l'esclat ressonaria sobre els blocs atapeïts de Bellavista, com si fos una nit de Sant Joan. Prou cotxes, prou gasolina, prou senyors de la gasolinera que fumen pels descosits! I amb les botes de quatre tones aixafaria les dents de finestres antipàtiques de Dalt Riba, fins que només serien una pila de ferrets recargolats, i llavors, d'entre la runa, la bella Santa Maria s'alçaria i em faria un somriure i tocaria les campanes, dong, dong!, només per a mi. Però ara, de sobte, ha cessat tot, i el silenci retalla una sola veu. Ramon... Què et passa? I riu. Riu com la primera vegada que el Joan la va portar a casa, per presentar-nos-la, quan jo li vaig dir que m'agradava el seu nom, per no haver de dir-li que m'agradava tota ella, i que m'agradaria per sempre, tots els dies i les nits, quan somio despert i adormit amb la seva presència impossible. Aixa, hola; com va, Aixa? Li gasto el nom, el beso com un boig mentre em passa pels llavis. Has recollit els nens, ja? Sí, sí... Escolta, has vist el Joan? És que no m'agafa el mòbil. No, no l'he vist. Vull dir que sí, sí que ha passat, però l'ha atès el Mario; jo estava fumant. Porta unes arracades que són unes boletes vermelles i brillants. La cara, pàl·lida i sense pintar, és un oval de vellut blanc que m'embolcalla els pensaments. La camisa és del Joan, la reconec; s'ha arromangat les mànigues i s'hi ha fet un nus que li cenyeix la cintura. Et trobo cansat, Ramon; ja dorms? Dormo, Aixa, dormo. Au, adéu. Dormo, Aixa, perquè si dormo potser un somni em donarà allò que la vida m'ha negat: el teu cos atrapat als llençols, la teva galta tan a prop que en puc sentir l'olor, el teu riure burleta que sacseja la cambra fosca i la meva camisa sobre el teu tors, empresonant-te la cintura... L'Aixa puja al cotxe sense girar-se. Els meus nebots, des de la finestra del darrere, riuen i em fan adéu amb la mà. Va, no facis aquesta cara, diu el Mario, misericordiós, vés a fer un cigarret; i no sap fins a quin punt la necessito, la seva pietat. Surto al sol, a les vies. Vora els meus peus, no l'havia vista fins ara, ha crescut una rosella solitària, d'aquestes que si les culls es panseixen en un moment. Fa massa sol, i el fum em crema la gola. A la teulada del baixador, un parell de garses s'empaiten, juganeres. Com si la vida fos un estiu etern. Com si les roselles no es pansissin mai. Com si ella hagués tornat a dir el meu nom.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara