Joan Serra

De Rubí al Baix Montseny, portant sempre el Ball de Gitanes

Vicenç Relats (text) , Miquel Llach (fotografies)

“Recuperar les gitanes a Sant Esteve de Palautordera va ser, simplement, la meva manera de col·laborar amb el poble on vaig anar a viure ja fa 34 anys i de sentir-me'l més meu.” Qui així s'expressa és l'acreditat ballarí i coreògraf Joan Serra i Vilamitjana (Rubí, 1947), que l’any 1979, ara ha fet 32 anys, va encapçalar la recuperació del ball de gitanes per Carnaval a Sant Esteve de Palautordera, després de més de cinquanta anys d’aturada. Les gitanes s’hi havien deixat de ballar el 1926 i Serra va fer una tasca de recerca amb les set o vuit persones que quedaven que n’havien ballat “per veure com les feien i per reformular-les tot mantenint-ne l'essència". Una represa que –val a dir-ho– també contribuiria a estimular la recuperació del ball al poble veí de Sant Celoni, que va tenir lloc l’any següent.
I és que si alguna cosa tenia a oferir aquest vallesà d'origen rubinenc al seus nous veïns del Baix Montseny –i a qui convingués, de fet– era dansa tradicional i, particularment, un ball de gitanes que havia mamat de ben petit per tradició familiar. Fins al punt que amb quatre anys ja en ballava a la plaça de Rubí amb el seu reconegut Esbart Dansaire, que el va veure créixer i que amb quinze anys el tenia com a primer ballarí. Aquests seus primers passos en la dansa els va fer sota la direcció del coreògraf Albert Sans, que alhora bevia del coreògraf i director de l’Esbart Verdaguer de Barcelona, Salvador Melo, que, considera –juntament amb Delfí Colomé– els seus grans mestres.
Un cop va aconseguir vèncer tots els entrebancs i incomprensions, va acabar fent de la seva passió el seu ofici i amb excel·lència. I és que, als anys seixanta, en ple franquisme, "ser ballarí era considerat totalment fora de lloc", per la qual cosa fins i tot es va "haver de posar a fumar –malura que encara avui arrossega compulsivament- per fer-se més l’home”. Uns retrets que s’afegien a altres pegues que li posaven quan tenia 15 anys, com ara que tenia els malucs massa amples, fet que va acabar subestimant quan va descobrir les arts de la coreògrafa alemanya Pina Bausch que tenia, precisament, com a primera ballarina una dona ben grossa.
Mestre de formació com és, amb una breu etapa professional dedicada a la docència en els moviments de renovació pedagògica de finals dels seixanta, als 21 anys ja va entrar de ple en el món de la dansa contemporània, de la mà del ballarí i coreògraf Cesc Gelabert, amb qui va col·laborar durant tres anys. Després vindrien una gran diversitat d'activitats en el món de la dansa i les arts escèniques entre les quals destaquen la direcció durant sis anys de les Aules de Dansa Tradicional organitzades pel Centre de Promoció de la Cultural Popular i Tradicional de la Generalitat o la direcció de l’Esbart Sant Cugat (1989-2000), amb qui van fer creacions com ara Un pont de mar blava amb Lluís Llach. Abans, de 1985 a 1990, amb el dramaturg Quim Lecina i vuit artistes més, ja havien creat la Companyia l’All, que va fer el primer espectacle –Enagos meus– que combinava dansa i elements teatrals.
Actualment i des de 1998 dirigeix –juntament amb Quim Serra– la Factoria Mascaró, una companyia formada per professionals de la dansa catalana que experimenta noves formes d’aquest llenguatge, en la docència del qual també exerceix en escoles de primària i de música. Les seves propostes d’espectacle són creacions originals que volen connectar amb la quotidianitat i la gestualitat d’avui. Han fet coreografies de carrer i de sala, per a públic infantil, per a tots els públics i per a adults.
Sosté que “la dansa tradicional és com qualsevol llengua viva, que ha d’evolucionar amb les aportacions i els valors de la seva societat”. Fent una mirada retrospectiva, remarca que “les gitanes han passat sedassos molt importants" al llarg de la història, ja que "als anys cinquanta les ballaven homes molt grans amb noies molt joves" i "es tendien a ballar en locals tancats –com patis d'escoles religioses– quan el seu lloc natural són les places i els carrers”. Segurament per això a Sant Esteve de Palautordera, voltat de col·laboradors entusiastes, com l'Alfons Bosch, amb qui formen un bon duet en l’impuls de la colla, hi ha aplicat una filosofia molt lliure: “no cal que només ballin homes amb dones; ni que tothom sigui del poble; ni que els vestits siguin iguals...” Amb tot, a Sant Esteve, com a tot arreu, els balladors han volgut acabar uniformitzant força la vestimenta.
"Sant Esteve havia estat un poble molt ballador i les gitanes de seguida hi van arrelar”, afirma satisfet qui n’és l’ànima, tot comprovant que cada any atrauen un nombre creixent de balladors –aquest any uns 300, d'entre 3 i 65 anys– moguts "per la voluntat de fer festa junts", ja que els assajos dels diumenges a la tarda previs al Carnaval, al pavelló esportiu local, són un aplec intergeneracional on "mentre els grans ballen, els petits juguen a pilota".

Llenguatge propi
Com a coreògraf, ha recuperat i divulgat una gran part del patrimoni de la dansa catalana, reivindicant-ne un llenguatge propi i una gestualitat definidora, interessant-se sempre pel rigor en l’experiència viva de la dansa tradicional, dignificant-la i completant-la en tots els àmbits de l’espectacle: vestuari, il·luminació, escenografia, música. "Cal fer evolucionar la tècnica de la dansa tradicional perquè qui balla no ha d’estar només pensant en el ritme establert sinó que cal que se senti còmode ballant i que el cos agafi el propi aire”, indica.
És professor associat del Departament d’Expressió Musical, Plàstica i Corporal, de la Facultat de Ciències de l'Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona i participa com a mestre convidat en nombrosos cursos i jornades acadèmiques tant a Catalunya com en l’àmbit internacional, com a expert en dansa tradicional, pedagogia de la dansa i llenguatge del cos. En l’àmbit escolar aplica “de manera vivencial i directa” el llenguatge de la dansa com a mètode per desenvolupar el llenguatge corporal. “Els diferents moviments són les paraules en el llenguatge verbal: és un llenguatge de les emocions i de les sensacions, de l’observació, de l’escolta, la percepció, la intuïció i la improvisació”, raona, tot defensant que són “procediments per aconseguir un bon treball en equip i un respecte a la individualitat de cada cos”.
La seva sensibilitat artística l’ha empès a realitzar obres de nova creació a partir d’altres estímuls artístics. Així, a més de la de Lluís Llach, ha utilitzat músiques de Narcís Bonet, Eduard Toldrà, Frederic Mompou, Lluís Guzman, Marcel Caselles, Albert Guinovart o Joan Figueres; poemes de J.V. Foix o pintures de Joan Miró. Un conjunt d’elements que fan d’aquest mestre de la dansa tradicional un creador inquiet, obert i modern.
Joan Serra

Joan Serra dirigint la ballada de gitanes a Sant Esteve de Palautordera, amb l’acompanyament musical d’Els solistes de la Costa.

Un ballari i coreògraf molt reconegut

Joan Serra ha rebut nombroses distincions pel seu treball a favor de la dansa tradicional, entre les quals el V Premi Ramon Llull d’experiències en el camp educatiu (1980); el Premi a la Creativitat Artística, de la Federació d’Ateneus de Catalunya (1990); el Nacional de Cultura Popular de la Generalitat de Catalunya (1991), per la coreografia de les XV Cançons i Danses, de Frederic Mompou; a la millor interpretació i direcció al Theater Festival TIATF (1992), de Toyama (Japó) o la Medalla al Mèrit en Dansa Catalana (2005), de l’Obra del Ballet Popular.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara