El menhir de Mollet i el megalitisme al Baix Vallès

El menhir més gran de Catalunya és una de les troballes arqueològiques més importants dels darrers anys

Josep Bosch , Jordi Bertran , Montse Tenas i Busquets (text) , Ajuntament de Mollet del Vallès (fotografies)

Una de les troballes arqueològiques més importants de Catalunya en els darrers anys ha estat la descoberta del menhir del Pla de les Pruneres, a Mollet del Vallès. Es tracta del menhir més gran de Catalunya i una de les primeres estàtues-menhir documentades en territori català. La seva aparició ha enriquit notablement el panorama de l'art megalític prehistòric, en el qual el Vallès comença a despuntar com una de les regions més destacades del país.

La descoberta
El menhir de Mollet va ser descobert, de manera casual, l'any 2009, durant les obres de construcció d'un aparcament al pla de les Pruneres, al centre de la ciutat. Aquesta zona no estava classificada com a jaciment arqueològic, si bé podia considerar-se una àrea d'expectativa arqueològica atesa la proximitat de la sagrera medieval, on l'any 2006, ja s'havien documentat estructures d'època medieval i restes disperses d'època romana.1 Els moviments de terres efectuats en el marc d'aquestes obres van treure a la llum un gran bloc de pedra en forma d'estela que, per les seves característiques, va identificar-se amb un menhir prehistòric.
Pocs dies després de la descoberta, es va dur a terme una intervenció arqueològica de caràcter prevenitu a la zona de la troballa. La intervenció, que va ser dirigida per l'arqueòleg Pablo Martínez (Estrats GPC), va posar en evidència que l'indret on va aparèixer el menhir no es trobava a l'emplaçament originari, sinó que, probablement, hauria de localitzar-se en un indret proper situat aigües amunt del lloc de la descoberta. Des d'allí, el megàlit hauria estat transportat –per motius naturals o antròpics– fins al pla de les Pruneres, on hauria quedat sepultat per sediments al·luvials com a conseqüència de les avingudes del Besòs i els seus tributaris. A l'àrea excavada es recuperaren alguns materials arqueològics que, arrossegats per les rieres, demostrarien l'existència de zones d'hàbitat properes, amb una cronologia que oscil·laria entre el paleolític mitjà i l'edat del bronze.2

El menhir
Tal com hem comentat a l'inici, el menhir de Mollet, amb els seus 4,90 m d'alçada i els 6.200 kg de pes, és el més gran de tot el territori català i un dels més grans de les regions megalítiques europees. Fou bastit sobre un gran bloc d'arcosa, és a dir, un gres ric en feldspats. Les característiques texturals i diagenètiques d'aquesta arcosa en concret no acaben d'encaixar en el context geològic vallesà, de manera que, ara per ara, se'n desconeix la procedència. La raresa d'aquesta roca fa pensar en una selecció acurada, motivada per les enormes dimensions del bloc, la inexistència de fractures o altres discontinuïtats i, sobretot, la facilitat per a la manufactura, atès que és tova i alhora coherent. Bona part de la superfície va ser regularitzada per repicat amb un objecte de punta arrodonida. La seva condició d'estàtua-menhir es basa en l'existència d'un rostre en relleu que fou esculpit a l'extrem apuntat del bloc per tal d'atorgar-li semblança humana. El rostre està representat de forma esquemàtica, amb dos ulls circulars, dues celles rectilínies i un nas també de tipus rectilini. Dels extrems de les celles parteixen dues línies corbes que, per la seva forma i posició, podrien recordar unes banyes.3 Aquest tipus de representació, conegut com a "bloc en T" o "T facial", és propi de l'estatuària megalítica prehistòrica i ha estat documentat al sud de França en esteles i estàtues-menhir datades entre el darrer quart del IV mil·lenni aC i el tercer quart del III mil·lenni aC (3.250–2.400 aC), durant les etapes finals del neolític. A la península ibèrica s'han documentat, fins aquests moments, tres esteles antropomorfes que també presenten el bloc en T: l'estela d'Asquerosa, a Granada, i les de Moncorvo i Santa Luzia, a Portugal.4
A més del rostre en relleu, el menhir també conserva diversos gravats rupestres o inscultures que es troben al costat oposat del bloc. Es tracta d'un conjunt de motius de caràcter esquemàtic que es disposen de forma vertical al menhir. De dalt a baix, es poden distingir un motiu serpentiforme, un jou i dos motius escutiformes associats a semicercles i cercles incomplets. Tots ells constitueixen temes recurrents en l'art megalític de la Bretanya francesa i han estat àmpliament documentats en nombroses monuments megalítics armoricans, amb cronologies que es remunten a mitjans del V mi·lenni aC i perduren fins al final del IV mil·lenni aC (4.500–3.250 /3.150 aC). 5 Cal destacar que, a Catalunya, alguns d'aquests gravats ja havien estat documentats, si bé de forma aïllada, en menhirs. Ens referim, concretament, al motiu del jou o doble oval, aparegut al menhir conegut amb el nom de Pedra de Llinàs, descobert l'any 1996 al terme municipal de Montmeló, al Baix Vallès. En aquest mateix territori, més concretament al municipi de Santa Maria de Martorelles, existeix un altre megàlit decorat amb el motiu del doble oval: el menhir de Castellruf. En aquest cas, però, el gravat apareix tancat amb una línia vertical al costat dret. De les mateixes característiques és el gravat que apareix al menhir dels Palaus, a Agullana (Alt Empordà).6 En el context de la península ibèrica, s'han documentat alguns menhirs decorats amb motius serpentiformes, com l'estàtua-menhir apareguda al sepulcre de corredor de Navalcán, a Toledo.7

Una divinitat fluvial
L'aixecament d'un menhir de dimensions tan considerables com el de Mollet havia de comportar un esforç important per les comunitats que el van erigir, ja que eren necessàries tasques tan diverses com la selecció i el debastat del bloc, el seu trasllat, la confecció dels motius gravats i insculpits i, finalment, la col·locació del monument al lloc on havia de ser exhibit. Per quin motiu unes comunitats que construïen les seves llars amb materials principalment peribles com la fusta, el fang i la palla, dedicaren tant esforç a erigir aquestes pedres monumentals? Les interpretacions desenvolupades fins aquests moments són diverses. Una de les més consensuades pels investigadors considera que els menhirs constituïen una forma de marcar el territori, ja sigui els llocs on vivien (els poblats), on enterraven els seus morts (sepulcres megalítics), els indrets que consideraven sagrats o, fins i tot, els principals camins i cursos d'aigua del seu entorn.
Precisament amb l'aigua es relaciona una de les interpretacions proposades per a dos dels menhirs del territori baixvallesà8 decorats, ambdós, amb el motiu en forma de jou. Tal com hem esmentat, aquest símbol i la resta de motius gravats que apareixen al menhir de Mollet són freqüents en l'art megalític de la Bretanya francesa on, alguns d'ells, han estat interpretats com a representacions de les divinitats pròpies de les comunitats de l'època neolítica. El motiu en forma de jou s'identifica, concretament, amb la cornamenta d'un brau o d'un ur i s'associa amb una divinitat masculina que, en el corpus mitològic de les cultures mediterrànies antigues, es relacionava amb les aigües fluvials. Els menhirs de Mollet i de Montmeló se situen, precisament, en indrets estretament vinculats amb els cursos d'aigua: el primer a la riba del riu Besòs i el segon a la riba del riu Congost, prop de la seva confluència amb el Mogent per formar el riu Besòs. En el cas del menhir de Mollet, aquesta interpretació es reafirmaria amb la presència del rostre en relleu, que podria representar la mateixa divinitat fluvial amb la cornamenta que li era pròpia. És interessant constatar que, al territori del Baix Vallès, alguns d'aquests mateixos motius també s'han documentat a la Pedra de les Orenetes (la Roca del Vallès), un abric amb un important conjunt de pintura rupestre situat, precisament, al costat d'un torrent. A la cavitat principal d'aquest abric es conserven diversos motius pictòrics d'estil figuratiu entre els quals destaquen una cornamenta i un serpentiforme.9

El menhir, avui
Un cop enllestides les tasques d'excavació arqueològica, el menhir fou traslladat al Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya, a Valldoreix, on es dugueren a terme les tasques de restauració necessàries per a la conservació del monument. L'11 de juny del 2010, el menhir va retornar a Mollet i es va instal·lar al Parc de Can Mulà, concretament, al jardí literari de la biblioteca homònima. Per tal de protegir-lo de les inclemències metereològiques, es va cobrir amb una gran urna de vidre i periòdicament s'hi realitzen controls de temperatura i humitat amb l'objectiu de garantir unes condicions de conservació òptimes. Per bé que la tanca exterior del parc sempre permet la contemplació del menhir, és interessant accedir a l'interior del recinte, habilitat amb panells explicatius. Està obert els divendres, dissabtes i diumenges d'11 a 14 h (d'octubre a maig) i de 17 a 20 h (de juny a setembre). També es poden concertar visites a través del Museu Municipal Joan Abelló de Mollet (tel. 935 445 099, educamabello@molletvalles.cat).


NOTES:
1. Matas, O. i Roig , J. (2007), "La intervenció arqueològica al la plaça de Prat de la Riba, 14 (Mollet del Vallès): els primers indicis arqueològics del Molletum medieval", a: Notes, volum 22: 29-44.
2. Martínez i P. I Palazón, J.A. (2011), "L'estàtua-menhir de Mollet, el descobriment", a: Notes, volum 26:149-155.
3. La part superior del rostre també estava esculpida en relleu. Tanmateix, la decoració no es conserva perquè va quedar malmesa per l'acció de la màquina retroexcavadora en el moment de la descoberta.
4. Bosch, J. (2011), "El menhir de Mollet, aspectes arqueològics", a: Notes, volum 26: 167-178.
5. Le Roux Ch.-T- (2008), “Lart mégalithique dans les Nord-Ouest (Façade atlantique et Bassin parisien)”, a: Archéologie de la France, Le Néolithique, Éditions Picard, París, 378-392.
6. Carreras E., Tarrús J. i Gay P. (2005), "Tres menhirs amb gravats entre l'Alt Empordà i el Vallès Oriental", a: Roches ornées, roches dresses. Actes del col·loqui de l’AAPO (Perpinyà, 2001),157-163.
7. Balbín R. i Bueno, P. (1993), “Représentations anthropomorphes mégalithiques au centre de la Péninsule Ibérique”, a: Les Représentations Humaines du Néolithique à l’Âge du Fer, Actes du 115 Congrés National des Sociétés Savantes, Avignon, 1990, Éditions du Comité de Travaux Historiques et Scientifiques, Paris, 45-56
8. Bertran, J., Bosch, J. i Tenas, M. (2011),"Els menhirs del Baix Vallès abans de la descoberta del menhir de Mollet: geologia, arqueologia, història i etnografia", a: Notes, volum 26: 121-148.
9. Inventari del Patrimoni Arqueològic de Catalunya. Corpus de Pintures Rupestres, volum II, Àrea Central i Meridional. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1994, fasc. 1: 6-8.
El menhir de Mollet i el megalitisme al Baix Vallès

El mehir de Mollet, instal·lat a can Mulà, ha enriquit notablement el panorama de l’art megalític prehistòric de la nostra comarca.

L'estudi històric i arqueològic del menhir de Mollet va ser realitzat per Josep Bosch i Argilagós per encàrrec de la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya (Servei d’arqueologia i paleontologia).

El Vallès, terra megalítica

Juntament amb l'Alt Empordà, el Vallès Oriental s'està definint com una de les principals zones megalítiques de Catalunya. A les troballes dels menhirs de Mollet, Montmeló i Santa Maria de Martorelles, cal afegir-hi l'existència de dos menhirs més, en aquest cas sense decoració, a Parets del Vallès (Pedra Serrada) i a Palau-solità i Plegamans (Pedra Llarga), i de quatre possibles nous menhirs, tres d'ells ja desapareguts (la Pedra de Can Falguera, a Palau-solità i Plegamans, i la Pedra Salvadora i la Pedra de Gallicant, a Mollet del Vallès) i un de conservat (menhir de Can Tarragona, a Palau-solità i Plegamans). A aquesta elevada concentració de menhirs o pedres dretes, cal afegir la descoberta, l'any 2004, de l'estàtua antropomorfa de Ca l'Estrada, a Canovelles. També a la plana vallesana, cal destacar el cromlec de Pins Rosers, a Cardedeu, i el dolmen de Pedrarca, a Villalba Sasserra. A les muntanyes litorals trobem el conjunt de dólmens i pedres gravades que conformen la ruta prehistòrica de Céllecs, a la Roca del Vallès; l'emblemàtic dolmen de Pedra Gentil, a Vallgorguina, així com el conjunt de dòlmens situats en els careners que separen el Vallès i el Maresme (Can Gurri, Ca l'Arenes, etc.). Finalment, el panorama es complementa amb els megàlits del massís del Montseny: l'estela gravada del Pla de la Calma, coneguda popularment com la Sitja del Llop, i els dòlmens de la Serra d'Arca, a cavall entre Aiguafreda i el Brull.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara