Moneda, fisc i poder en l’espai vallesà

Els ibers emeten les primeres monedes a Llerona durant el segle II abans de Crist

Miquel Crusafont i Sabater (text i fotografies)

La moneda
La major part dels economistes defugen definir què és una moneda i solen refugiar-se en el recurs d’explicar per què serveix. Es tracta, certament, d’un instrument força complex, però el fet és que ja al segle xviii la famosa Encyclopédie francesa n’havia donat una definició prou acceptable de la mà de De Jacqourt: “La moneda és la mesura del valor”. Per què serveixen les monedes? La resposta sembla immediata: “per comprar i vendre”. És cert, però això és només una part de la qüestió. Si atenem als seus orígens, veurem que la moneda no era pas imprescindible per als intercanvis de productes. Un poble tant comerciant com el fenici no la va conèixer, fet que no li va pas impedir tenir la compravenda com a activitat principal per a tot l’àmbit mediterrani i encara vers les ribes de l’Atlàntic.
Els qui, al segle vii abans de Crist ,varen inventar la moneda dins dels territoris grecs, no van pensar pas de fer un favor al comerç sinó d’assegurar-se una forma pràctica de cobrar els impostos. El fisc i del fisc al pagament dels exèrcits, aquest és el veritable origen del diner. Això no contradiu pas, és clar, que els comerciants acollissin i adoptessin la moneda immediatament, ja que els facilitava extraordinàriament els mecanismes de la compra i la venda i, en definitiva, la pràctica del seu negoci.
L’origen fiscal de la moneda i la permanència d’aquesta dimensió menys aparent és la que justifica que la fabricació d’aquest instrument econòmic estigui estretament lligat al poder. L’emissor de la moneda sol ser l’Estat i la fabricació sol ser centralitzada i exclusiva. Qualsevol que s’atreveixi a fer moneda serà considerat un falsari. Aquesta situació no va ser, però, idèntica en tots els temps. Si el poder era compartit, també l’emissió de moneda podia ser més compartida i descentralitzada.
D’altra banda, les dificultats del transport en molts períodes de la història i els riscs en el trasllat d’un element tan valuós va obligar a tenir diferents tallers emissors escampats pel territori de cada sobirania.

La moneda a Catalunya
Als temps antics, les innovacions no s’escampaven amb les facilitats d’ara. L’invent sorgit als territoris grecs va arribar a la Península Ibèrica a través de les colònies empordaneses de Roses i Empúries, però no va ser fins al segle v abans de Crist que aquests establiments van començar a emetre moneda pel seu compte. Inicialment, només uns petits divisors de la unitat bàsica de la moneda grega, la dracma d’argent, i aviat, unitats o dracmes. Els ibers, no van tardar a trobar utilitat al nou invent i quan es van disposar a emetre’n ells mateixos no van fer altra cosa que copiar els models grecs, tot afegint-hi, però, les seves pròpies inscripcions. Aquests van ser els primers passos de la moneda a la península Ibèrica i ja per sempre més s’hi anirien fent emissions.

La moneda al Vallès
Si el poder hagués estat sempre fortament centralitzat i monolític, difícilment podríem parlar de monedes vallesanes, atesa, a més, la proximitat de la tradicional capitalitat barcelonina que ja es va començar a definir als darrers temps de l’època romana, substituint les altres capitals anteriors d’Empúries als temps grecs i de Tarragona en el període romà imperial.
El fet és que tenim monedes vallesanes en temps dels ibers al segle II abans de Crist, als segles xv-xvii en diferents localitats i en emissions de caràcter municipal, en tres ciutats durant la Guerra dels Segadors (1640-1652) i com a peces de curs general descentralitzades i finalment a la Guerra Civil i en la majoria dels municipis vallesans, que van emetre papermoneda d’ús local de diferents valors, entre els cinc cèntims i la pesseta. Si no ens restringim a les monedes d’ús general i públic i considerem també els amonedaments institucionals o les emissions medallístiques de diferents tipus, encara caldria afegir-hi les denominades pellofes o monedes eclesiàstiques d’unes quantes parròquies, les monedes o gitons de les cooperatives, sindicats i altres associacions o fins i tot de particulars, les medalletes de record i de devoció dels santuaris i, finalment, les medalles commemoratives. La numismàtica vallesana és, doncs, rica, variada i enormement interessant com a mirall de la nostra història.


MÉS INFORMACIÓ
- VILLARONGA, L. “Les seques ibèriques catalanes, una síntesi”, Obra Numismàtica esparsa. II Grec i ibèric d’àmbit català. p. 213-260, especialment, 252-254. Societat Catalana d’Estudis Numismàtics (IEC), Barcelona 2010.
- LLORENS, Ma. del M.; RIPOLLÈS, P. P. Les encunyacions ibèriques de LAURO, Ajuntament de Granollers amb la col·laboració de la Societat Catalana d’Estudis Numismàtics (IEC), Granollers, 1998.
Moneda, fisc i poder en l’espai vallesà

Les monedes de LAURO porten a l’anvers un bust viril i al revers un genet portador d’una palma.

El taller monetari de Lauro

El territori vallesà estava ocupat en els darrers segles abans de Crist per la tribu ibèrica dels laietans, la mateixa que dominava Barcelona. Els ibers van acabar per acceptar, no sense enfrontaments, el domini romà i aquest els va permetre, durant un cert temps, que mantinguessin les seves pròpies emissions monetàries. Els laietans van fer moneda, als tallers de LAIE (Barcelona), ILTURO (Mataró), LAURO (Llerona), BAITOLO (Badalona) i IESO (Guissona).
Les monedes ibèriques van ser inicialment d’argent, però en els temps que va batre el taller vallesà de Lauro ja eren gairebé sempre únicament de bronze. El nostre taller vallesà va emetre durant el segle II abans de Crist i només unitats de bronze o asos i divisors també de bronze d’aquestes unitats.
Els ibers tenien la seva pròpia llengua i el seu alfabet. És per això que a la moneda de LAURO no hi veiem pas aquesta inscripció sinó uns signes angulosos o triangulats que, gràcies a l’existència de monedes bilingües en iber i llatí, sabem que corresponen als sons de les lletres LAURO. Podem, doncs, llegir les lletres ibèriques i, en aquest cas, sabem que fan referència a un lloc o població, Lauro, però no sabem res més de la llengua ibèrica i si apareix, per exemple, un plom escrit en iber, el podrem vocalitzar, però no sabrem què diu. Fins que no aparegui una espècie de “pedra de Rosetta” ibero-grega o ibero-llatina no podrem llegir els textos ibèrics i estarem, doncs, força a les fosques sobre la seva història. Només les cròniques gregues i, sobretot romanes, ens aporten unes poques dades sobre la gent que habitava llavors el nostre territori.
El taller monetari de LAURO va ser assimilat durant molt de temps amb Llíria, al Païs Valencià. En els darrers anys, però, els estudis de les troballes monetàries fets per l’erudit Leandre Villaronga ens han permès assegurar que es tracta d’un taller vallesà i que el topònim Llerona, corresponent a un petit poble pertanyent al municipi de les Franqueses del Vallès, reflecteix el nom de la vella ciutat o poblat ibèric. No sabem res de la importància del poblat de Lauro en temps ibèrics, però el fet que posseís l’únic taller monetari del Vallès ens indica que devia tenir força relleu.
Les monedes de LAURO porten a l’anvers un bust viril i al revers un genet portador d’una palma. Es tracta d’una tipologia típica de la moneda ibèrica de bronze. De tota manera, en altres tallers el genet porta una llança en posició d’atac. Potser els ibers vallesans, portadors d’una palma, eren més pacífics.
En qualsevol cas, la Lauro-Llerona ibèrica situa el Vallès en la història monetària catalana, dos segles abans de Crist i amb una població que degué destacar llavors en l’àmbit de l’actual comarca.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara