Les dues grans monedes del Vallès
Les peces de cinc rals d'argent de Granollers i Terrassa, batudes durant la Guerra dels Segadors
Miquel Crusafont i Sabater
(text)
Tot i que en l’article anterior ja varem comentar l’existència de les peces de cinc rals d’argent de Granollers i de Terrassa, ens ha semblat que valdria la pena de parlar-ne una mica més de forma monogràfica i amb bones fotografies.
D’una banda, perquè va ser l'única vegada a la història del Vallès en la qual s’hi van batre monedes d’argent de curs general. De l’altra, perquè no es va tractar de petites monedes municipals d’aram o llautó com en altres moments de la seva història sinó de peces de cinc rals catalans, una moneda que equivalia als quatre rals castellans i que en terminologia popular es denominava mig duro.
Els mitjos duros vallesans eren, doncs, grosses peces d’argent amb un pes que voltava els 12 grams i un diàmetre d’uns 30 mm. No eren, doncs, gaire més petits que els duros de plata que manejaven els nostres avis i besavis, que tenien un diàmetre de 38,5 mm., però que sí que eren força més gruixuts.
Les tècniques d’encunyació al 1640 eren força rudimentàries. No es coneixien encara les premses d’encunyar moneda i la fabricació d’aquestes peces s’havia de fer amb martell. Això suposava fixar un dels encunys en una base de fusta, situar sobre aquest encuny un disc d’argent sense encunyar i posar sobre tot plegat l’altre encuny en forma d’escarpa, que s’aplicava sobre el disc per una de les cares. Per l’altra cara d’aquest encuny-escarpa, el martell havia de donar uns quants cops ben forts a fi que quedessin gravades les dues cares. Tampoc era fàcil, ni la preparació dels encunys, que requeria el treball d’argenters destres que sabessin gravar en negatiu ni l’obtenció de dics d’argent prou regulars.
Durant la Guerra dels Segadors l’emissió de la moneda d’argent es va descentralitzar i en varen encunyar les poblacions següents: Agramunt, Argentona, Balaguer, Banyoles, Barcelona, Berga, Besalú, La Bisbal d’Empordà, Camprodon, Cervera, Figueres, Girona, Granollers, Igualada, Lleida, Manresa, Mataró, Olot, Puigcerdà, Tàrrega, Terrassa, Vic i Vilafranca del Penedès, és a dir, 23 tallers o seques. Ni totes varen emetre les mateixes quantitats ni tampoc varen tenir el mateix nivell de qualitat artística. Si que es varen cenyir, però a uns mateixos patrons i, per tant, tot i que les estampes eren, a voltes, quelcom diferents, el valor de la moneda i el seu aspecte general eren iguals i, de fet, van ser acceptades sense dificultat per tot Catalunya.
Monedes perfectament rodones
El taller més productiu va ser Barcelona, seguit de Girona, Mataró i Igualada. Els que menys van encunyar van ser Balaguer, Berga, Camprodon, Figueres, Puigcerdà i Vilafranca del Penedès. Els dos tallers del Vallès, Granollers i Terrassa, van ser de producció baixa, però apreciable. La qualitat del gravat va ser bona a Terrassa i excel·lent a Granollers i s’ha de dir que Granollers fou l’únic taller monetari català que va emetre unes monedes perfectament rodones. L’únic problema que mostra tenir algunes monedes granollerines és que el martell en alguns casos no va tenir prou força per gravar completament les llegendes d’alguna de les cares.
Com ja vàrem indicar, les dues poblacions varen demanar autorització per batre moneda a la Generalitat de Catalunya, que era la institució que governava el país. Granollers ho va fer el 13 d’agost del 1641 i Terrassa el 2 de desembre del mateix any.
Patrimoni Numismàtica
