Teresa Cabot Dalgé

Memòria d’una nissaga rural, d’anada i tornada

Teresa Fargas (text) , Ramon Vilageliu (fotografies)

Encarada cap al migdia, can Cabot de la Vall –a Santa Eulàlia de Ronçana– ens explica, d’una manera genuïna, una forma de vida antiga, concreta. La masia, d’origen medieval, es troba en una plana rica en restes arqueològiques, especialment de l’època romana, i dibuixa un paisatge envoltat, a l’estiu, del gronxar de les abelles i del crepitar de la llenya a la llar de foc, a l’hivern. Jaume Cabot Butjet, hereu d’una nissaga documentada des del segle xv com a propietària de can Cabot de la Vall i d’una extensa finca –80 quarteres de terra, l’any 1861–, s’havia casat amb Josefa Matalonga i Butjet, filla de can Carreres de Bigues, a la dècada del 1860, però el matrimoni no va tenir descendència. Aquesta contingència, poc apreciable per les formes de vida modernes però crucial en la transmissió del patrimoni rural, va desposseir d’aquests béns la vídua que, tot i això, va obtenir altres possessions pels drets de matrimoni, si bé va haver d’abandonar definitivament can Cabot de la Vall ben bé a finals del segle xix.
Pepa Matalonga, doncs, va decidir pels voltants del 1900 contruir una casa molt a prop de l’església, a la Sagrera. “Era molt de missa”, indica Teresa Cabot Dalgé, “i, des d’aquesta casa, podia anar i venir de la parròquia de Santa Eulàlia sense massa entrebancs ni distàncies empipadores”. Va ser també en aquest moment quan la necessitat de braços per la feina que exigia aquesta nova casa va dur la senyora Matalonga a buscar un mosso que se’n fes càrrec. I la persona triada va ser en Pere Cabot i Gispert, nascut a can Peraire, a Santa Eulàlia mateix, que va esdevenir el masover de la casa de la Sagrera.

Pagesia i continuïtat
La pagesia viu entre el cel i la terra, i entén la poca distància que els separa. La mateixa llei, ineludible i inerta, que marca el pas de les estacions, les fredorades a l’hivern o la calor atapeïda al pic de l’estiu, fa flonja i propícia la terra assaonada de la primavera o esquerpa i cantelluda quan el gel la fa seva. Davant d’això, la pagesia tradicional s’encara a la continuïtat inclement de la natura amb una cautela que l’empetiteix. De puntetes. La mateixa contingència amb què afronta el món, empeny la pagesia a aferrar-se a seguretats ben definides. I la propietat de la terra n’és una, potser la més definitiva. Per això, qui no és propietari, aspira a ser-ne, tant sí com no. El pare de la Teresa, en Pere Cabot, en virtut dels contractes establerts amb la senyora Pepa Matalonga, doncs, tot i no ser propietari, havia portat les terres i els béns de la vídua amb sentiment de possessió: amb iniciativa i cura d’assegurar-ne un bon rendiment. “El meu pare havia portat molt bé les propietats de la senyora Matalonga i també per la insistència de la seva minyona, una germana de la meva mare, la vídua va deixar la casa i les seves finques als seus masovers de la Sagrera”. Efectivament, en Pere Cabot s’havia casat amb Rosa Delgé i Riera, la Roseta, i van tenir quatre fills: en Manel, la Maria, la Carmeta i ella, la Teresa Cabot Dalgé. De can Cabot. Anys a venir, l’hereu, en Manel, es casava amb Rosa Panyach i Dalmau i, a hores d’ara, els seus descendents encara són els propietaris de can Cabot. La Teresa, però, amb el pas dels anys no va anar a parar pas gaire lluny d’aquella casa construïda per la falta d’un hereu a can Cabot de la Vall.

Sols a can Colom
Molt a prop de can Cabot, a la Sagrera, l’Isidre Barbany Rodés, fill de can Colom va començar a fixar-se en aquella noia del costat de casa, just a l’altre costat del torrent. “Ens espavilàvem”, diu la Teresa amb mig somriure. “Es pot dir que festejàvem de finestra a finestra”, diu, i mostra amb delicadesa una creu penjada al coll amb una cadeneta d’or. “Me la va regalar l’Isidre quan ens vàrem casar. Després vàrem anar de viatge de nuvis a Montserrat”, explica, melindrosa.
Amb aquell sentit pràctic de pagès, el vestit de núvia era de color fosc, com ho eren els vestits de núvia de moltes noies que no fossin de casa bona. Així, si calia posar-se de dol, ja es tenia el vestit negre. I el cert és que ben aviat el va haver de fer servir perquè, acabats de casar, es va morir la sogra. Poc temps després es van quedar sols a can Colom. “El meu sogre un vespre se’n va anar a dormir, a dalt, i encara recordo el soroll que vàrem sentir, de baix estant quan, alt com era, va caure”, diu. Fet i fet, la Teresa i l’Isidre van viure sense gent gran a casa, “nosaltres érem els grans i l’Assuncion, la Carme i l’Enric, els nostres fills, de seguida ens van omplir la casa”, explica tot repassant imatges guardades amb cura. Ell, que havia hagut d’anar a la guerra, “va estar a Santoña”, va tornar de permís just quan havia nascut la seva filla “i amb aquestes, que es va acabar la guerra i ja no hi va haver de tornar”, diu la Teresa. Hi havia molta feina a casa i moltes boques per omplir.

Treballadora i constant
“Recordo com, enmig de tanta feina que teníem, de tant en tant, anàvem a ballar, per la Festa Major. l’Isidre era molt bon ballador i feia molt goig, però em penso que jo no hi feia pas pena al seu costat”, riu. No en feia no i, a més, treballadora de mena i amb un caràcter contant i disciplinat, la Teresa també treballava com a modista, ajudant la seva cunyada. “Les clientes es venien a emprovar els vestits, de tota mena, en sortint de missa”, explica. I a més, feia la roba a les seves filles. “La cosina Pilar i el seu marit Francisco, de Badalona, tenien una merceria i ens pujaven les peces de roba que jo feia servir”, diu. Va venir ben just que no anessin a viure a Badalona, també, perquè tant els parents com ells van posar una petita indústria tèxtil que encara ara que la Teresa té nou néts i sis besnéts, va funcionant. “Ep, i un altre besnét que ve de camí”, sentencia.
Teresa Cabot Dalgé

Teresa Cabot, a can Colom de Santa Eulàlia de Ronçana. A la fotografia petita, ella i el seu marit acabats de casar.

De can Cabot a can Cabot. Teresa Cabot Dalgé, nascuda el 24 de juliol de 1912, comparteix cognom amb els propietaris històrics de can Cabot de la Vall tot i que no és membre de la mateixa nissaga. El fil conductor d’aquest viatge d’anada i tornada, Josefa Matalonga, havia enviudat de l’hereu de can Cabot de la Vall, Jaume Cabot i Butjet, i ella mateixa, en morir sense descendència va cedir les seves propietats a qui havia estat el seu masover, Pere Cabot i Gispert. La casa que es va fer construir a la Sagrera va ser, també, can Cabot.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara