La tragèdia de Llinars

L'explosió al centre del poble d'un camió de l'exèrcit republicà carregat amb trilita va causar 18 morts i 150 ferits, i va destruir tot un barri

Josep Grau (text)

El 29 de gener de 1939 un camió de l’exèrcit republicà carregat amb trilita va esclatar al centre de Llinars del Vallès. L’explosió va causar la mort de divuit persones, va fer cent cinquanta ferits i va destruir un barri sencer.1
Anys després, Joan Ruiz i Calonja, un testimoni dels fets, descriuria aquell moment: “Recordo que es va produir un esclat violentíssim, una mena de gran ventada i molta pols. Les portes i finestres havien caigut i també algun envà. S’havia fet de sobte un silenci estrany, només trencat lleument per algun somic”,2 va escriure l'any 1989 en un article a la revista Ronçana. A en Salvador Masjuan i la Maria Catarineu, un matrimoni que vivia al carrer Comas i Masferrer, al costat d’on hi havia el camió, l’ona expansiva se’ls va endur la teulada de la casa. Després, quan ho explicaven, deien que havia estat com un terratrèmol.

Soldats en retirada
El dia abans de l’explosió havien arribat a Llinars els primers soldats republicans, procedents de Cardedeu. Eren les divisions 11a i 46a del Cinquè Cos d’Exèrcit de la República, comandades pel general Enrique Líster. Devien ser uns quatre mil homes. Havien estat la unitat més selecta de la República, però ara eren un exèrcit derrotat que es retirava. Estaven esgotats i desmoralitzats, i només tenien una consigna: no deixar res a l’enemic. Feia dies que es dedicaven a sabotejar ponts i carreteres i a destruir tallers, fàbriques i arsenals.
Aquell dia, el 28 de gener, els homes de Líster van calar foc a la fàbrica de can Casas, propietat de Bernat Casas. Era la fàbrica més gran del poble. Hi feien mocadors i mitjons. El foc va destruir el sostre de la nau i va convertir els telers en ferralla. Després de cremar can Casas, els soldats van avisar els veïns que l’endemà al migdia s’estiguessin a casa, perquè volarien dos dels ponts que hi havia al poble: el de la carretera de Girona i el de la carretera de Mataró.
El dia 29 al matí ja havia arribat a Llinars el camió que provocaria la tragèdia. Estava estacionat al carrer Comas i Masferrer. Sembla que l’havien portat els brigadistes de la 44a divisió internacional, que havien arribat a Llinars des de la Garriga el 28 o el 29 de gener. El camió duia un carregament de trinitrotoluè que els brigadistes havien trobat abandonat en un magatzem de Cànoves. El trinitrotoluè, un compost químic explosiu que es designa amb les sigles TNT, es coneix també amb el nom de “trilita”, i amb aquest nom ha passat a la història de Llinars.
Poc abans de les dotze del migdia del dia 29 va ser volat el pont de la carretera de Girona, situat al centre del poble. “Va ser una explosió considerable, però res més”, va escriure en Joan Ruiz. La gent, fent cas de les ordres dels soldats, continuava tancada a casa, esperant que volessin l’altre pont. Va ser llavors quan va esclatar el camió. Ningú no s’esperava una detonació tan forta. En Joan Ruiz escriuria: “Ens semblava que allò no podia haver estat la voladura d’un pont. Què, doncs? Un bombardeig? No havíem sentit pas avions. Una canonada, potser?”.
Les germanes Maria i Magda Baró, de dotze i onze anys respectivament, eren a casa d’uns veïns al carrer Major. S’havien amagat al rebost. Amb l’explosió una part del sostre es va ensorrar i va bloquejar la porta del rebost. Al cap d’una estona la seva mare les va anar a buscar. Van sortir al carrer. Expliquen que el poble estava cobert per un núvol de pols. No es veia ningú ni se sentia res. La seva mare els deia: “allà hi ha un mort, allà n’hi ha un altre, a l’altre carrer n’hi ha dos més”.

Un poble en runes
Onze de les víctimes mortals de l’explosió –vuit dones i tres homes– vivien a Llinars. Aquests són els seus noms: Antònia Borràs Vallès, Rosa Dalmau Bellavista, Ricard Dalmau Sala, Blasa Garcia Carrera, Antonio Jerez, Teresa Plantada Sala, Francesc Puig Milà, Joaquim Rabasa Gifré, Joaquima Valls, Dolors Vilà Bach i Paula Vila Galvany. Totes aquestes persones eren nascudes o residien habitualment a Llinars, excepte Blasa García, una refugiada de guer­ra natural de Larraga (Navarra), i Antonio Jerez, un noi mallorquí d’uns quinze anys que va passar la guerra a Llinars amb la seva família.
Segons consta al llibre de defuncions de Llinars de 1939, en l’explosió van morir també set soldats republicans. El llibre de defuncions no recull, però, els noms d’aquests soldats ni cap altra dada personal. Sabem només, per unes anotacions que es conserven a l’Arxiu Municipal de Llinars, que un d’ells es deia Martí Bordella Portells, era tinent i vivia a Peralada, i un altre es deia Ramon Serra Buxadé, era fill de Puig-reig i tenia 18 anys.
A més de les víctimes mortals i dels ferits que va provocar, l’explosió va causar nombrosos danys materials. Segons un informe de gener de 1940, elaborat per l’alcalde de Llinars Joan Draper, l’explosió va destruir 45 cases i en va danyar 156. Un altre informe, també de gener de 1940 i potser més fiable, perquè el va redactar l’arquitecte municipal de Llinars, parla de 27 cases destruïdes i 105 cases danyades, i diu també que el 31% d’edificis del poble van resultar afectats per l’explosió.
Per què va esclatar el camió? Va ser un acte intencionat, o bé un accident? El 3 de febrer, en una crònica titulada “Los ‘hunos’ de la brigada Líster arrasan a su paso la industria catalana”, La Vanguardia Española es referia al “terrible episodio de Llinás del Vallés” i assegurava que els rojos havien deixat el camió abandonat al mig del poble i l’havien fet esclatar amb una metxa. Aquesta versió, tanmateix, és difícil de creure, sobretot perquè l’explosió va causar víctimes entre els propis soldats republicans.
Ara com ara, amb la informació de què disposem, no podem determinar el perquè ni el com de l’explosió. És probable que els soldats no es pogues­sin endur els explosius i que, per evitar que se n’apoderessin les tropes franquistes, volguessin destruir-los; de fet, durant la retirada van ser habituals les destruccions d’arsenals per part de les tropes republicanes. El que costa d’entendre és que decidissin volar el camió en ple centre del poble, amb el perill que això suposava per a persones i edificis. És possible que tinguessin previst volar-lo als afores del poble, però que no haguessin tingut temps de fer-ho. Pensem que poc abans de l’explosió havien començat a arribar a Llinars els primers destacaments de les Frecce Verdi (fletxes verdes), una de les divisions italianes al servei de Franco. Pot ser que, davant la imminent entrada dels franquistes, els soldats republicans optessin per volar el camió a corre-cuita i allà mateix, sense temps d’avisar ningú, ni civils ni soldats.
També hi ha la possibilitat que fos un accident. La trilita, encara que és un dels explosius més segurs que existeix, pot explotar si entra en contacte amb una flama o una espurna, o si rep l’impacte d’un tret d’arma de foc. Va ser això el que va succeir a Llinars? Va ser el foc o una bala perduda la causa de l’explosió?
Cap a la una del migdia del dia 29 les unitats republicanes van marxar cap a Sant Celoni. Dues hores més tard van arribar a Llinars els Frecce Verdi. Entre les tropes que entraven hi havia italians, alemanys i marroquins, a més d’una majoria de soldats espanyols. Duien tancs, artilleria, camions i tropes a cavall. En Joan Ruiz explica que la gent va sortir al carrer: “Devíem fer bona fila, tots plegats. Recordo la meva mare amb una bata gruixuda tacada de sang i eixugant-se la del front amb un mocador. Arribaren unes tanquetes italianes amb soldats enravenats traient el bust per dalt. Després, més i més soldats, ara de peu. Els veïns s’abraçaven els uns als altres”.
Quatre dies després de l’explosió va passar per Llinars el Cos d’Exèrcit de Navarra, un dels sis cossos que l’exèrcit franquista tenia a Catalunya. El fotògraf que acompanyava aquestes tropes va fer una vintena de fotografies del poble en runes i de la fàbrica cremada. Avui aquestes fotografies es troben a la Biblioteca Nacional d’Espanya, a Madrid. Totes duen al dors, mecanografiat, un peu de fotografia, cosa que fa pensar que havien de ser publicades a la premsa. Són gairebé les úniques imatges que es conserven d’un dels episodis més dramàtics de la retirada republicana a Catalunya.


1. Per a una descripció general dels darrers dies de la guerra a Llinars, vegeu Josep Grau Mateu, “Un diumenge de gener. El final de la guerra a Llinars del Vallès”, Lauro. Revista del Museu de Granollers, 330, 2009, ps. 33-46.
2. Joan Ruiz i Calonja, “Final de guerra a Llinars”, Ronçana, 147, març de 1989, p. 12.
La tragèdia de Llinars

La fàbrica de can Casas, cremada pels homes de Líster. Fotos: © Biblioteca Nacional de España

Cases del carrer Comas i Masferrer. Al davant, els veïns van apilar la runa originada per l’explosió. Fotos: © Biblioteca Nacional de España

Soldats travessant el carrer Comas i Masferrer. Pel casquet que porten podrien ser d’una divisió italiana.Foto: © Biblioteca Nacional de España

Soldats creuant Llinars en direcció a Sant Celoni. Per l’uniforme, sobretot per la boina, sembla que són requetès, és a dir soldats carlins. Foto: © Biblioteca Nacional de España

Imatge de les cases del carrer Comas i Masferrer. La primera per l’esquerra, que va quedar completament ensorrada, és ca la Xica. Davant d’aquesta casa és on va esclatar el camió. Foto: © Biblioteca Nacional de España

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara