Les Franqueses del Vallès i les fruites tropicals

Avui no us canto cap tema
dels que aquí dins trobareu:
ni guerra, ni ceramistes,
ni la tele a Cardedeu.


Una anècdota us explico,
en pla tranquil i distès,
d’una vila vallesana:
Les Franqueses del Vallès.

Les Franqueses són Marata,
Corró d’Avall i d’Amunt,
amb Llerona i Bellavista:
són els cinc pobles en un.

Comparteixen tot de coses
i altres van fent com abans;
per ‘xò hi ha coses curioses
i que són interessants:
Si arreu falten capellans,
a Les Franqueses n’hi ha tres;
igualment els cementiris:
n’hi ha quatre, com si res.

Però per poder governar-se
hi ha un sol ajuntament,
l’edifici és modernista
i és, francament, imponent.

Tota l’obra va pagar-la
un indiano protector,
que va donar l’edifici
i també l’escorxador.

Es deia Joan Sanpera
i no s’estava de re,
que a Amèrica va enriquir-se
traficant amb el cafè.

Una anècdota us explico
de quan van inaugurar
l’ajuntament i l’escola
que havia donat l’indià.
Diu que féu portar de Cuba
tot de fruita tropical,
per donar un bon refrigeri
després del cerimonial.

De plàtans, per ‘questes terres,
no en coneixien ni el mot,
més d’un, en aquella festa,
se’l va menjar amb pell i tot.

Un d’ells encara es vantava
de tenir bon paladar:
“Home, és aspre i dolç alhora,
però, per mi, es pot menjar”

En Joan Sanpera s’hi acosta
i, somrient, li oferí
un plàtan pelat, dient-li:
“Ara provi-me’l així.”