El Vallès i els vallesans a l’exili de 1939

La colla de Sabadell, Anna Murià, Agustí Bartra, Miquel Joseph, Eugeni Xammar o Ferran Soldevila van ser alguns dels mols escriptors que van abandonar el país

Jordi Julià (text)

El 1994, quan els focs al Montseny van provocar que es tallés la carretera comarcal, a l’altura de la Batllòria, la Carmeta Recolons va dir que no havia tornat a veure tantes persones mal engiponades i carregades de farcells des de principis de 1939, moment en què una corrua de gent s’encaminava cap a la frontera. Mesos enrere, les germanes Senar, de Sabadell, encara unes nenes, havien abandonat la seva ciutat amb un carro que menava l’àvia en direcció a la Franja per esquivar les privacions i les amenaces de la guerra. Mai més no van tornar a veure en vida el cosí gran, que durant més de mig segle van creure desaparegut en combat, fins que recentment la seva neboda va trobar-ne el nom en una llista d’asilats que havien mort en un camp de refugiats del sud de França. El Vallès va ser terra de pas durant la guerra, no solament perquè es va convertir en una de les vies d’escapada de l’avanç de les tropes franquistes, ja fos per a gent que havia nascut en aquestes contrades, com per a aquells que es van convertir en desplaçats davant l’amenaça i la caiguda de Barcelona, i la derrota definitiva del govern de la República.
Aquestes comarques també van ser terra de refugi, no solament a causa del replegament cap al nord-est del front de guerra, sinó també gràcies als diferents poblets i zones rurals que no constituïen un objectiu dels bombardejos i que asseguraven una subsistència menys precària als que s’allunyaven de les ciutats. La poeta Roser Matheu, filla d’un dels prohoms de la Renaixença i esposa d’Antoni Gallardo (autor de la monografia Del Mogent al Pla de la Calma), va ser acollida durant la guerra a la casa de la família de Sant Antoni de Vilamajor, i l’angoixa i les privacions d’aquells dies han quedat reflectides al Poema de la fam. D’altra banda, també Màrius Torres deu la pràctica totalitat de la seva producció literària a la llarga estada al sanatori de Puigdolena (Sant Quirze de Safaja), on el va portar una tuberculosi el 1935 i on va romandre fins al dia de la mort, a finals de 1942. Aquest jove metge va sofrir un complex exili interior provocat per la malaltia, la distància amb la Lleida natal i la seva família, asilada a Montpeller, i un clima polític contrari a les seves conviccions republicanes durant la immediata postguerra.
L’exili, doncs, és una experiència fruit d’un desplaçament (o aïllament) assumit a contracor (si no, seria un viatge), provocat per les circumstàncies polítiques (més que no pas econòmiques, ja que aleshores parlaríem d’emigració), i amb una càrrega de decisió pròpia (perquè si fos induïda per un tercer estaríem davant del desterrament o la deportació), per convicció ideològica o per temor de la repressió.

El Vallès, lloc clau de la diàspora
Usualment, l’exili s’estudia des del terreny polític, històric o artístic, pel fet d’haver-lo protagonitzat figures destacades, o perquè va incidir de manera crucial en la producció o el pensament d’aquests expatriats, si bé es tendeixen a oblidar aquells homes i dones desconeguts, els quals només solen recordar-se a l’hora de computar els milers de desplaçats que va provocar el desenllaç de la Guerra Civil. Això sense tenir en compte els que no es van moure del seu poble o ciutat, que amb dificultats es van adaptar al nou règim dictatorial, o que fins i tot van anul·lar-se públicament, bo i assumint un exili interior.
Deixant de banda aquestes situacions, el Vallès té un paper important dins la diàspora catalana del 39 per ser lloc d’acollida de desplaçats d’altres contrades durant la guerra i el primer franquisme, o també per convertir-se en terra de pas durant l’escapada cap a la frontera —com ja hem vist. Amb posterioritat, i després d’una llarga estada a l’estranger, també hi ha expatriats que van triar aquesta vall per fixar-hi la residència, com és el cas de Pere Calders, que des de Mèxic va escollir Sant Cugat als anys 60, o d’Eugeni Xammar, que va estar-se els últims temps de vida a l’Ametlla. Una petita variació es produeix en el cas d’Agustí Bartra, que en retornar s’establiria a Terrassa, si bé part de la infantesa i l’adolescència ja les havia passades a Sabadell (escenari d’uns quants contes de L’estel sobre el mur, publicats a l’exili mexicà).
Les terres entre el Besòs i la Tordera també van veure com alguns dels fills il·lustres que havien integrat la Colla de Sabadell travessaven cap a França i, fins i tot, embarcaven rumb a l’Amèrica del Sud, com ara Francesc Trabal o Joan Oliver. El primer va morir a Santiago de Xile el 1957, i el segon va tornar nou anys abans, mogut per raons diverses entre les quals cal comptar l’enyor. A l’Oliver poeta, Pere Quart, li devem l’himne contemporani de l’exiliat, com ho és «Corrandes de l’exili» (inclòs a Saló de tardor): el parlament d’un refugiat català qualsevol, a França, que pensa que potser mai més no tornarà al seu país, sobretot si el seu destí encara és més llunyà. Des de la distància, per culpa de la melangia, exagera el valor del paisatge de la seva “terra del Vallès”, perquè encara que tan sols tingui tres turons, quatre pins o cinc quarteres, sent que «com el Vallès no hi ha res». Però la nostàlgia de la llar que s’ha perdut no solament assalta el refugiat vallesà, sinó que a “El meu cor allà baix” (poema aplegat a La ruta invisible) Ferran Soldevila imagina que la seva ànima fantasmal es veu a les envistes de la Saboneria, la casa de Santa Maria de Palautordera on estiuejava d’adolescent l’historiador barceloní.

Un seguit de dures vivències
No sempre, però, l’expatriat decideix tornar definitivament. Aquest va ser el cas de l’escriptor i impressor granollerí Miquel Joseph, que, durant anys, va alternar les estades entre Catalunya i el continent americà. Podem seguir l’inici del seu exili a la primera part d’Opus IV, titulada “Èxode 1939. De Barcelona a París passant per Agullana”. De fet, és digne d’esment el relat que fa de l’aturada a Granollers –per culpa d’un bombardeig– del famós Bibliobús que el duia cap a França, amb una emotiva barreja de tristor i pertinença al lloc d’origen. Són habituals aquests dietaris de sortida o d’exili entre els refugiats catalans, i fins i tot es conserven narracions del trasllat a Amèrica, com la que va escriure Joan Oliver, amb el títol de “Nadal 1939”, durant el viatge cap a Buenos Aires a bord del vaixell Florida. Altres exiliats es van establir decididament a l’estranger, com un dels membres del Grup de La Mirada, Joan Prat (conegut pel nom de ploma d’Armand Obiols), redactor i poeta que va viure a França i Suïssa amb Mercè Rodoreda.
Les privacions i la nostàlgia durant aquest èxode van representar un seguit de dures vivències que, malgrat tot, van enriquir l’experiència i la imaginació creativa d’aquests escriptors, els quals, a més, van tenir accés a influències i tradicions diverses, a banda de la pròpia. Ara bé, també per a alguns expatriats aquesta fugida va representar la felicitat de l’amor, com ara dues parelles que es van unir durant l’estada a Roissy-en-Brie: la que acabem d’esmentar i la formada per Bartra i Anna Murià. Per contra, com va passar a Joan Prat, molts matrimonis es van partir per culpa de la distància, tal com explica el terrassenc Ferran Canyameres a Diari íntim, ja que en plena Segona Guerra Mundial es trobava asilat en un poble prop de París amb el seu fill, i esperava amb candeletes les cartes de la seva dona, que s’havia quedat amb la filla a Catalunya. Llevat d’algunes situacions concretes, l’exili va ser doblement exigent per a les dones que el van sofrir, l’existència de les quals es va veure condicionada per les decisions de marits i amants, com acabem d’observar.
El Vallès i els vallesans  a l’exili de 1939

Josep Oliver (el més alt, al darrere), la seva muller Conxita Riera, juntament amb d’altres catalans exiliats que marxen sols, com Domènec Guansé (a l’esquerra, a sota), o acompanyats per la familia, com els Trabal (enmig), els Jordana (a la dreta, a dalt) i els Benguerel (al costat d’Oliver) de camí cap a Buenos Aires a bord del vaixell Florida. Foto: Funudació la Mirada/Arxiu Històric de Sabadell

Enyor i sentiment de pèrdua

L’exiliat és en desplaçat sense terra, sense béns, i tot sovint sense llibertats, pel fet de renunciar al propi dret de ciutadania i no poder accedir amb facilitat als privilegis dels residents del lloc d’acollida. Però a l’enyor i al sentiment de pèrdua de qui marxa cal afegir, malauradament, la buidor que resta en els parents, en els amics, i en la terra d’origen, que durant massa anys també van haver de migrar-se en silenci.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara