En l'ocupació franquista de Sabadell, el 27 de gener de 1939, va tenir-hi una participació notable la Legió Còndor, dels nazis alemanys, que va deixar una nombrosa dotació de soldats a la ciutat durant un mes, que van marcar molt la vida ciutadana durant els primers dies del nou règim.
La Legió Còndor va ser la força d’intervenció –majoritàriament aèria, que depenia de la Luftwaffe– que Hitler va aportar a la Guerra Civil Espanyola, des que es va crear el mes de novembre de 1936. Juntament amb l’aviació italiana (Aviazione Legionaria), la seva col·laboració amb l’exèrcit franquista en la guer­ra aèria va ser cabdal: uns 277 avions alemanys, entre bombarders, avions de reconeixement, caces i hidroavions, van lluitar al costat del bàndol rebel feixista. L’aviació italiana encara en va aportar molts més d’avions, uns 764.
A banda dels aparells d’aviació, el cos de la Legió Còndor també estava format per bateries antiaèries, tancs de combat, grups de transmissions, comandaments militars, personal civil i personal instructor, entre altres. Al principi era un cos d’uns 6.500 homes, però al final de la guerra es comptabilitza que n'hi van acabar passant més de 16.000 (tres relleus).
A les primeres hores de la matinada del 27 de gener a Sabadell “van entrar els italians, els alemanys i les tropes espanyoles, per aquest ordre”, tal com va documentar l’historiador Andreu Castells, que va especificar que dels alemanys van arribar els tanquistes i els serveis de la Legió Còndor.
El poc que se sap de l’estada d’aquests soldats alemanys a la ciutat és fruit d'algunes referències historiogràfiques i documents fotogràfics que en deixen constància i de les aportacions personals que ens han fet alguns testimonis encara vius. Molts dels records que la gent guarda d'aquella ocupació militar fan referència a la presència dels contingents de marroquins (la guardia mora), italians i alemanys. D'aquests darrers, el que se sap és que la seva estada va durar poc temps, un parell de mesos màxim.

Carrers plens d'alemanys
Quan feia just tres dies que les tropes feixistes havien entrat a la ciutat, el 30 de gener de 1939, Joan Bistuer i Espias escrivia: “han vingut molts italians i alemanys que han ocupat les millors cases.” Pocs dies després, el 4 de febrer, hi afegia: “Per tota la ciutat, per tots els carrers només trobes alemanys de la Legió Còndor, que són els tècnics, un vertader exèrcit.” Així ho testimonia aquest combatent republicà que havia lluitat a la Brigada mixta El Campesino, en el seu dietari de guerra i de postguerra (22 d’agost de 1937-25 de juliol de 1943), conservat a l’Arxiu Històric de Sabadell. El mateix Bistuer recorda amb claredat que “els alemanys sembla que augmenten i tots els carrers en van plens. Es veuen molts indicadors en alemany i molts cotxes d’ells i gairebé tots porten pistola, i molts prenen fotografies. (...) Les noies sempre van amb ells i sembla que no hagin vist mai un home.”
El fotògraf sabadellenc Albert Rifà, que tenia botiga i estudi a la Via de Massagué, número 44, corrobora, en una anècdota personal, aquesta presència fotogràfica dels nazis a Sabadell. Els aviadors alemanys li portaven a revelar els rodets de les seves Leica i en una ocasió es van oblidar una d’aquestes càmeres a la botiga; van passar uns dies sense que ningú la reclamés i al final la va retornar al consolat alemany de Barcelona.

Tropes nazis al barri de Gràcia
Un vell lluitador i compromès antifranquista, Joan Moles Benet, també guarda records de la presència alemanya al Sabadell de l’any 1939. Explica que les tropes alemanyes es van instal·lar al barri on vivia, a Gràcia, concretament a la fàbrica de can Planas i a la del davant. Recorda encara l’enrenou de camions, de material de guerra i d’avituallaments d'aquella tropa. “Al migdia treien unes peroles de rancho i molta gent del barri que s’hi acostava amb plats i pots per posar-hi el menjar que donaven.”
Per les seves trapelleries va tenir un disgust amb un nazi que portava un gos i el va mossegar. El soldat, però, en va tenir cura, el va ajudar, li va donar unes pastilles de xocolata i el va acompanyar fins a casa. D’aquest ensurt se’n va sortir prou bé, però un company seu del barri va morir uns dies després per culpa d’una bala perduda que va disparar un soldat alemany, que molt probablement anava borratxo, pistola en mà i cridant de valent.
A través de l’amic i periodista Plàcid Garcia-Planas ens ha arribat el testimoni d’unes memòries inèdites d’un soldat de la Legió Còndor en què parla que havien rebut l’ordre del quarter de combat d’enviar 1.000 bombes a Sabadell, les quals van arribar a primera hora del matí, probablement de finals del mes de gener, en una data imprecisa. No se sap si es tractava de munició per a l’artilleria de terra, pel cos de tanquistes i potser es van emmagatzemar en aquesta fàbrica del barri de Gràcia, o de si es tractava de bombes per a l’aviació. La referència és imprecisa en aquest aspecte.

Impacte en la vida ciutadana
La presència dels soldats alemanys a la ciutat va impactar notablement la vida quotidiana sabadellenca. És ben significatiu en aquest sentit el testimoni escrit de Francesc Garriga Gusi, fill d’un fabricant tèxtil, que aleshores era un infant. “El dia 27 de gener de 1939 la mare ens diu que la guerra aquí, a Sabadell, ja s’ha acabat i que el pare i l’avi tornaran aviat. També tornaran oncles i cosins que vindran d’Itàlia i de San Sebastián, on estaven refugiats. A l’endemà el carrer s’omple de vehicles molt grans, verdosos. Són plens de soldats alemanys. Vesteixen perfectes uniformes, van ben pentinats i porten grans botes brillants. Ocupen la casa de l’oncle [Joaquim Garriga Casals, exiliat a Roma i a Sant Sebastià], al carrer de la Font Nova, núm. 20, i hi estableixen el seu quarter general. Són gent d'aviació, i alts comandaments de la Legió Còndor. La nostra casa dóna a dos carrers [Font Nova i Comèdies], i un d'ells serveix per aparcar-hi tota mena de vehicles. Uns porten grans reflectors de llum, altres pals i fils de telefonia, altres fan de cuina i de menjador. L’animació és gran. Tot el carrer és ple de fils elèctrics, cables i antenes de comunicació. Al matí veiem els soldats que es lleven, s'afaiten, esmorzen i l’olor de les torrades ens arriba al balcó des d’on els contemplem, i mentre, canten a diferents veus. Són molt alts i de cabells rossos. Parlen una llengua que no es pot entendre. Al vespre abans de dormir toquen uns grans acordions i canten i canten com orfeons. Allò sembla un altre món. Veiem també soldats nacionals. Són més petits, semblen més vells, mal afaitats, escabellats i els seus uniformes són tronats, les botes són petites i molts porten mantes al damunt... Però als pocs dies tot es desmunta i s'apila als camions amb un ordre perfecte i els soldats alemanys se’n tornen al seu país.” Molt probablement aquests soldats pertanyien a una companyia del batalló de transmissions LN/88, la qual es va dedicar a reparar part de la xarxa telefònica urbana, segons recull l’historiador Raúl Arias.
El testimoni d’un altre sabadellenc, Joan Castellet Surenya (Archivo de la Experiencia) recorda com els soldats alemanys fruïen de l’esbarjo a l’Euterpe, i com una part es van instal·lar als Maristes. Dels aviadors recorda com cada dia marxaven, en perfecta formació marcial, cap al camp d’aviació, entonant cants alemanys.

Nota: Agraeixo la col·laboració i les aportacions de les següents persones: Mariano Miguel Batres Rodríguez, Alfons Borrell Palazón, Manel Borrell Palazón, Francesc Colomina Olivé, Lluís Garcia Petit, Plàcid Garcia-Planas, Francesc Gar­riga Gusi, Oriol Garriga Gusi, Tomàs López Navarro (†), Esteve Renom Pulit i Pere Ribalta Puig.