La fi de la guerra, "com una resurrecció"

Emília Batlles de ca l'Atzet de Bigues, recorda que els seus dos germans van poder tornar del front a casa amb la retirada i que com a catòlics per fi van deixar de sentir-se perseguits

“La por del pare es va accentuar molt el setembre de 1936, just després de l’assassinat del rector, refugiat en una casa veïna”

Mariona Relats Molins (text) , Arxiu de la família Batlles (fotografies)

Emília Batlles i Alerm (La Garriga, 1915) és encara ara, als seus 98 anys, un testimoni ben viu de la situació d’alleujament i alegria amb què moltes famílies vallesanes van celebrar l’arribada de les tropes franquistes als seus pobles i ciutats, en la mesura que això suposava el final d'una llarga guerra.
Ella era la gran de tres germans que vivien amb els seus pares al mas de ca l’Atzet, l’emblemàtica botiga, cafè i estanc de Bigues, que era el centre neuràlgic d’aquest poble de poc més de 600 habitants. I encara avui té present que pocs dies després de l'ocupació franquista del poble es va poder retrobar amb els seus dos germans que havien estat lluitant al front, amb l'exèrcit republicà, que en plena retirada van enginyar-se-les per tornar a casa. I que l'endemà mateix que hi arribessin les tropes nacionals es va poder tornar a obrir l’església, tancada i incendiada des del començament de la guerra i amb el rector assassinat.
A ca l'Atzet seguien els moviments de les tropes de Franco i havien estat al corrent dels seus progressos perquè cada nit escoltaven la ràdio –la ràdio nacional La Verdad– a la casa veïna de can Pastor, ja que l’ajuntament republicà els havia confiscat la seva al començament de la guerra. “La liberación va ser com una resurrecció. Semblava que ens havia caigut la glòria del cel, que tornava a sortir el sol, encara que després ja vam veure que continuaríem estant a l’ombra”, explica l'Emília Batlles.

La mort del rector
Amb aquestes paraules, l’Emília reflecteix el contrast de sensacions que hi va haver entre la il·lusió per la represa de la normalitat, amb la fi dels combats, que per a una família catòlica com la seva també li suposava poder tornar a anar a la parròquia i tornar a resar sense tenir por. Un dels seus germans, en Joan, es preparava per ser capellà i havia estudiat al Seminari de Barcelona fins a l’esclat de la guerra. A més, a casa seva es van cuidar de guardar les dues creus de plata de la parròquia i això no era pas poca cosa quan, en plena persecució religiosa amb l'inici de la guerra, van haver de viure l'assassinat del rector. Mossèn Francesc Saladrigas feia només un mes que era rector de Bigues i el 2 de setembre de 1936 va ser ajusticiat per membres d'un comitè antifeixista de fora del poble que se'l va endur i no se'n va saber res més. “Tothom va sentir molt que el matessin, tant els que anaven a missa com els que no”, explica l'Emília.
Situat just al costat de l’església, de les escoles i de la sala de ball, a la part alta del poble, ca l’Atzet era en aquells temps el centre de la vida social de Bigues. Era un d’aquells establiments que llavors hi havia als pobles, que eren alhora el lloc de proveïment de queviures, bar i lloc de trobada, on hi havia l’únic telèfon del poble. Des d’aquí s’aplicava la distribució del racionament alimentari fixat per la Generalitat en les restriccions de la guerra i ho va continuar fent també després amb les que va fixar el règim franquista. Tenien una altra botiga a la part baixa del poble, a can Cistella, al costat del que avui és el forn de ca l’Argemí, que van haver de tancar durant la guerra.
Els Batlles eren masovers de ca l’Atzet –propietat d’uns hisendats vigatans anomenats Vilaplana– que van accedir a fer-se càrrec de la botiga i de les terres de la casa l’any 1921, quan l’Emília tenia sis anys i ella i tota la família es van traslladar al poble d'on era fill el pare. Procedien de la Garriga, on els avis materns treballaven com a guarda-agulles de la via del tren, a la Casilla de la Renfe, mentre que la seva mare regentava una botiga de queviures i el pare portava la representació comercial dels Cafès Debray. No eren una família especialment polititzada. “No érem ni de dretes ni d’esquerres, però sí que érem gent de missa”, explica l’Emília, que admet que el pare “era simpatitzant de la Lliga”, el partit de la dreta catalanista.
Enmig de les restriccions generals de la guerra, l’activitat comercial de la casa va baixar molt i patien sovint que els comitès antifeixistes no els vinguessin a prendre les existències. “Quan a l’estanc es feia saca, el pare patia perquè venien els del comitè de Granollers i s'enduien el tabac i de tot”, explica l'Emília.

Els germans, emboscats
Els temors de la família i especialment del seu pare es van accentuar molt el setembre de 1936, just després de l'assassinat del rector, que havia estat refugiat en una casa propera, ca l'Abat, mentre els Batlles havien acollit a casa seva la majordoma del mossèn. “El papa va agafar molta por i se n’anava amb el meu germà Andreu a dormir cada nit en una casa de pagès, lluny, perquè deia: si em volen a mi s’enduran l’Andreu”, recorda l’Emília. L’Andreu llavors tenia setze anys i més endavant va ser mobilitzat amb la lleva del biberó. El seu germà seminarista es va refugiar a casa d'uns coneguts a Barcelona i també va acabar anant al front. Com molts d’altres joves de Bigues, en Joan i l’Andreu es van voler amagar al bosc i en cases de coneguts d'Osona quan van ser cridats a files. En veure que, com a represàlia, l’exèrcit al servei de la República s’enduia els pares dels desertors van acabar presentant-se a les autoritats. En Joan fins i tot havia volgut intentar passar la frontera cap a França, però el dia abans van enxampar el guia que els hi havia de dur. Com a càstig per haver-se emboscat per escapar-se d'anar al front, en Joan va ser tancat amb molts d'altres homes emboscats en una fàbrica de Terrassa, que va ser com una presó on, segons l’Emília, “n’hi havia molts com ell, potser més de mil”. Al cap de menys d'un mes va ser traslladat a la colònia de can Bros de Martorell, on també estava reclòs, i finalment va ser destinat al front del Segre.
La fi de la guerra,

Una imatge dels anys 20 de ca l’Atzet, amb la família Batlles i el rector. Foto: Arxiu de la família Batlles

A la imatge, l’Emília darrere del taulell de ca l’Atzet, entre els seus pares i el seu germà Andreu. Foto: Arxiu de la família Batlles

Joan Batlles, un seminarista al front

Tant l’Andreu com en Joan Batlles van anar a la guerra, però “cap dels dos va disparar cap tret ni va entrar en combat”, explica l'Emília. L’Andreu va estar inicialment cap a la banda de Manresa mentre que en Joan cap a la de Lleida. Quan la companyia d'en Joan estava al Coll de Nargó van demanar si entre els integrants hi havia cap universitari. Ell es va oferir dient que estudiava per capellà. “Quan ho va haver dit es va fer un gran silenci i els companys van dir: ara el mataran!”, explica l’Emília. Però no, no el van matar, sinó que “el curita”, que és com li deien al batalló, va fer de mestre i va ensenyar a llegir a companys que no en sabien. Més tard, en una altra plaça militar va fer de sanitari. I és fent de camiller a Manresa, quan les tropes nacionals estaven a punt d'ocupar la ciutat, que es va escapar dels seus companys que es batien en retirada, marxant en sentit contrari de com anaven cap a França. Uns coneguts seus de Manresa el van dur en cotxe fins a Moià i des d'allà va tornar cap a casa seva, a Bigues, a peu camps a través.
Quatre anys després, el 1943, Joan Batlles, que actualment té 96 anys, s’ordenava sacerdot i encetava una llarga trajectòria com a vicari i rector de parròquies, com a formador de seminaristes i animador de joves de l'Acció Catòlica fins que a primers dels anys setanta va arribar a ser vicari epis­copal del Bisbat de Barcelona. Molt abans, però, ja havia patit en la pròpia pell les amenaces de la repressió franquista, que també arribava a determinats sectors de l'Església més oberts i catalanistes. En una ocasió, l'any 1954, el Governador Civil de Barcelona Acedo Colunga el va fer cridar per recriminar-li que havia adreçat un discurs en català a joves de la Garriga, fet que ell va defensar. El governador va ser molt explícit en l’amenaça a aquest clergue vallesà. "Tengan en cuenta que no me tembló el pulso firmando sentencias de muerte de curas separatistas vascos", li va etzibar, com recorda la seva germana Emília, en unes paraules que sempre més els van quedar gravades a la memòria.

Joan Batlles, situat entre els seus pares i voltat d’amics capellans, just acabat de ser ordenat sacerdot el 1943.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara