Vallesans als camps nazis: el cas de Joaquim Aragonès

Un centenar de republicans del Vallès van acabar vivint l'horror dels camps de concentració, fruit del seu exili a França. Joaquim Aragonès, de Rubí, n’és un

Josepa Gardenyes (text)

Un centenar de republicans vallesans van passar –una gran part sense sortir-ne vius– pels camps de concentració i extermini nazis, arran del periple tràgic en què va desembocar el seu exili a França, al final de la Guerra Civil. Van acabar patint l'horror dels camps nazis uns 10.000 dels prop de mig milió de republicans catalans i espanyols –soldats, civils, famílies senceres i persones de tota edat i condició– que el gener i febrer de 1939 van arribar a França.
La major part dels deportats procedien de les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE), com va ser el cas del rubinenc Joaquim Aragonès i Campderrós (1900-1992), que va poder explicar la seva experiència i també la del seu germà Enric que, procedent de la mateixa CTE, va ingressar com ell al Camp de Mauthausen el 25 de gener de 1941. El seu destí, però, va ser diferent ja que no va poder sobreviure. Al cap d’un mes d’arribar-hi, en Joaquim el va veure per última vegada: “A l’arribar de treballar vaig veure l’Enric amb tota una colla d’homes que anaven mig nus, malgrat ser febrer i estar tot ple de neu. Al darrera de l’esquena els havien escrit un número i els enviaven a peu cap al camp de Gusen, a uns 5 km. Ja no el vaig tornar a veure mai més.”1
Enric Aragonès moriria en aquest camp annex el 7 d’agost de 1941, als 36 anys.
A banda dels procedents de les CTE, als camps de concentració també hi van ser deportats republicans que provinents del camp de refugiats d'Angulema, on s’havien agrupat famílies, després de l’exili i des d’on es va organitzar el primer transport de famílies senceres cap a camps de concentració nazi. L’altra via per la qual els republicans també van arribar-hi va ser la dels detinguts quan lluitaven amb la Resistència contra l'ocupació a França.
Per entendre el trajecte dels deportats, cal situar-se en aquells camps mal anomenats de refugiats de les platges del Rosselló, i també en altres departaments francesos, on van anar a parar milers d’homes que no podien retornar a l'Espanya franquista mentre que el govern francès no els donava cap sortida adequada. Tot es va precipitar amb l'esclat de la II Guerra Mundial quan l’1 de setembre de 1939 l'Alemanya de Hitler va envair Polònia i el dia 3 França i Gran Bretanya responien declarant-li la guerra. Va ser en aquest moment que les autoritats franceses van forçar els internats dels camps de refugiats a incorporar-se a les Companyies de Treballadors Estrangers, allistar-se a la Legió Estrangera o a retornar a Espanya. Davant d’aquestes alternatives uns 55.000 exiliats s’hi van integrar i van formar els primers contingents de les CTE destinats per l’exèrcit francès als treballs de reforçament de la Línia Maginot, la línia de fortificacions per a la defensa de les fronteres amb Alemanya i Itàlia.
Joaquim Aragonès explicava així el seu ingrés forçat a les CTE:“Els francesos ens coaccionaven molt perquè ens allistéssim a les companyies de treball, al final ens vam apuntar a una companyia de construcció. Al cap d’unes setmanes ens van enviar cap al nord, estàvem en ple hivern de 1940 i ens van fer viatjar en un tren de càrrega, feia molt fred i se’ns enganxaven els cabells al gel dels taulons. La majoria dels treballadors estrangers érem espanyols, rebíem el sou de mig franc i més bona alimentació que al camp de refugiats. La meva era la 114 companyia. La feina era molt dura, sobretot perquè aquell hivern va ser molt fred: primer vam haver d’acabar de construir les barraques on ens havíem d’instal·lar, eren plenes de neu i la feina era molt pesada. Una vegada acabades ens van dur a fer trinxeres i cases mates a la Línia Maginot. Volien estendre la construcció de fortificacions al llarg de la frontera francesa amb Itàlia, Alemanya, Luxemburg fins al Canal de la Mànega. A la zona on ens van destinar feia tant de fred que havíem de trencar el gel amb la dinamita. Mentre treballava en l’emplaçament d’una formigonera vaig relliscar i vaig caure, em van portar a un hospital de primera línia.”

La invasió alemanya, imparable
El 10 de maig de 1940 l’exèrcit alemany va iniciar la invasió de França per la zona de les Ardenes i sense dificultats el dia 20 van arribar a les costes del Canal de la Mànega. L’ofensiva alemanya sobre el territori francès va ser imparable i l’exèrcit francès va ser incapaç d’organitzar una mínima resistència. Acabava així la drôle de guerre o “guerra de broma” que és com es va anomenar el període que va anar des de la declaració de guerra del 3 de setembre de 1939 fins aquest mes de maig. França i Alemanya van signar un armistici el 22 de juny i el territori francès va quedar dividit en dos: un, col·laborador amb els nazis amb capital a Vichy i dirigit pel mariscal Pétain, i l’altre en el bàndol aliat dirigit des de l’exili a la Gran Bretanya pel general de Gaulle.
Davant l’ocupació alemanya els republicans catalans i espanyols van intentar respondre a l’atac per por de ser fets presoners, però no van tenir ni les armes ni l’ajut de les tropes franceses que es van retirar del front de forma humiliant i desorganitzada, i van haver d’emprendre la retirada de les zones del front cap a l’interior. La fugida era difícil i la majoria d’aquests republicans van caure en mans dels alemanys durant les següents setmanes. En Joaquim Aragonès recordava així aquells dies: “A la Línia Maginot hi vam treballar mig any, fins al juny. El 22 de juny de 1940 els francesos es van rendir als alemanys, hi havia l’ordre de retirar les companyies de treballadors, érem milers, i dur-nos a la reraguarda, però no la van complir. Vam ser fets presoners pels alemanys.”

Segona derrota
Per a tots els republicans de les CTE va suposar un cop molt dur el fet d’haver estat fets presoners precisament per aquells que representaven unes idees en contra de les quals havien lluitat a Espanya, i va ser per a ells una segona derrota. A partir d’aquell moment va començar un peregrinació pel territori del Tercer Reich: “Els alemanys al principi ens van tractar millor que els francesos. Ens van enviar als stalags, stammlagers, que eren els seus camps de presoners de guerra. N’hi havia per tota Alemanya, per Àustria i pels territoris ocupats.”
A l’octubre de 1940 en Joaquim Aragonès i el seu germà Enric es trobaven reclosos a l’stalag VIII C, prop de la ciutat de Sagan, a l’Alta Silèsia (Alemanya) a la zona polonesa. El 26 de novembre de 1940 van ser traslladats a l’stalag XII D, situat a Trier, un poble de la regió alemanya del Palatinat, a la frontera amb Luxemburg. Havien travessat d’est a oest tota Alemanya.
El destí dels presoners republicans va canviar totalment quan van ser desposseïts de la condició de presoners de guerra sota l’empara de la Convenció de Ginebra. La raó d’aquest canvi van ser les converses que van tenir les autoritats alemanyes amb el ministre espanyol d’afers exteriors Ramon Serrano Suñer, en preguntar-li què havien de fer amb els presoners de nacionalitat espanyola.
A partir d’aquest moment van entrar dins del grup dels apàtrides i van passar a ser presoners polítics enemics del Reich. El 22 de gener de 1941, els rubinencs Joaquim i Enric Aragonès i Antoni Òdena, juntament amb uns quants centenars de companys van sortir en formació de l’stalag i els van dirigir cap a l’estació de Trier, on els van fer pujar en un tren de càrrega i van ser enviats al Camp de Concentració de Mauthausen. Van formar part del transport de presoners que va arribar a aquest camp el 25 de gener, en el qual hi van viatjar 775 republicans.

Els rubinencs al camp de Mauthausen
A Mauthausen hi van arribar deu rubinencs: L’Enric Aragonès Campderrós, el Joaquim Aragonès Campderrós, el Francesc Bartroli Creus, en Gregorio Beltran Jardiel, en Joaquim Cardona Parera, en Jesús Montroig Cuartero, l’Antoni Òdena Òdena, l’Antoni Pereña Salas, el Joaquim Rusiñol Folch i l’Andreu Vidal Almirall. Sis hi van morir i quatre van sobreviure.
El camp de Mauthausen–KLM KonzentrationLagerMauthausen– va ser el més gran construït a Àustria. A partir de 1939 va anar augmentant el nombre de presos amb l’entrada de jueus, opositors alemanys i austríacs, testimonis de Jehovà i homosexuals i es va incrementar després amb l’arribada de presos polonesos i soviètics. El 6 d’agost de 1940 arribà el primer transport de republicans espanyols procedents dels stalags, i des d’aquesta data fins al 6 de juny de 1941 hi arribarien 5.998 republicans. El 16 d’abril de 1945 n’hi havien passat 7.189 i hi van morir les dues terceres parts, gai­rebé 5.000 homes (a Mauthausen 477, al camp annex de Gusen 3.839 i la resta a altres camps), i tan sols 2.183 en van ser supervivents. Els republicans espanyols portaven com a distintiu el triangle blau dels apàtrides, amb una S gòtica que volia dir Spanier, i els anomenaven Rotspanier (“roig espanyol”).
Nascut a Rubí el 5 de setembre del 1900, Joaquim Aragonès havia estat paleta de professió i des de ben jove va formar part del moviment sindical rubinenc. A mitjan dels anys 20 es va integrar a les diferents juntes del Sindicat Únic de Treballadors Rubinencs, adherit a la CNT, i va viure de prop les convulsions en el món obrer. L'octubre de 1937 es va incorporar com a regidor al Consell Municipal de Rubí fins que just un any després es va integrara l'Exèrcit Popular quan la seva lleva va ser cridada al front. Perduda la guerra, va marxar en retirada cap a França i va ser reclòs als camps d’Argelers primer i després al de El Barcarès i Sant Cebrià, on retrobà el seu germà Enric. També s’havien exiliat la seva esposa Pilar, amb la filla, Rosa, i les germanes Assumpció i Pilar –la mare morí camí de l’exili- i les va poder localitzar al camp de Gueret Creuze.
En Joaquim va poder sobreviure gràcies al seu ofici: “Des del principi vaig treballar de paleta. Era un camp en construcció i necessitaven gent d’aquest ofici per a les obres: els murs, les torres, els edificis... tot estava a mig fer. (...) Durant la construcció de les torres, van sorgir problemes perquè no els sortien rectes, aprofitant l’ocasió vaig proposar un pla per donar-los bona línia i per sort va funcionar bé. Aquest fet em va ferguanyar la confiança del kapo de la construcció, que més endavant m’ajudaria a salvar la vida. El destí de la pedrera era dels més durs, pocs ho resistien. Vaig tenir sort que no m’hi enviessin, però hi havia anat a buscar pedres que necessitava a les obres. Feia efecte veure de 200 a 300 homes formats de 5 en 5 pujant els 186 esgraons que cap era igual, amb una pedra a l’esquena, sota la vigilància i càstigs dels kapos i dels SS. (...) Al treballar de paleta em donaven una mica més de menjar que podia repartir amb el meu germà. L’Enric no tenia un ofici útil al camp, havia estat pagès i també havia treballat a la fàbrica, no va tenir tanta sort com jo i el van enviar a la pedrera.Vaig treballar en moltes de les instal·lacions del camp, a més dels murs i les torres, a les clavegueres, a les voreres, als esgraons de l’arrest, a la cuina, al crematori... El que veia des dels diferents llocs de treball no era gens agradable.

Dipòsits plens de morts
“Quan vaig treballar en el crematori fent un forat per abocar-hi el carbó dels camions que descarregaven en el passadís que hi havia entre les barraques i els murs, veia per una finestra que donava a la sala de l’autòpsia com esquarteraven cossos i feien suposades operacions, no vaig poder evitar-ho. Els dipòsits del crematori eren plens de morts fins al sostre.”
Cap a l’any 1943 van anar millorant, encara que fos una mica, les condicions de vida dels deportats republicans dins el camp. Amb l’arribada de deportacions massives al camp, els catalans i espanyols que havien aconseguit sobreviure –la majoria ja havien mort durant els anys 1941 i 1942–, van passar a ser els “veterans” i a ocupar millors llocs de treball i de més influència (cuines, magatzems...). Els republicans van poder començar a enviar, a la primavera de 1943, unes targetes postals a les seves famílies per fer-los saber que eren vius i on es trobaven. El 9 de març de 1943, el Joaquim n’enviava una amb aquest text: “Querida esposa, estoy bien y espero lo mismo de vosotras. Abrazos y besos. Aragonés.”
A primers d’octubre de 1943 el Joaquim va ser enviat al kommando de SankLambrecht, on també va treballar com a paleta fins al seu alliberament el 5 de maig de 1945. Després de passar uns anys a França va retornar a Rubí, on va morir el 19 de març de 1992.

1. Aquesta i totes les altres cites testimonials corresponen al llibre Joaquim Aragonès. De Rubí a Mauthausen, de Josepa Gardenyes (Llibres a Mida, Barcelona 2014, 1a. Edició).
Vallesans als camps nazis:  el cas de Joaquim Aragonès

A la imatge, Joaquim Aragonès. Foto: Arxiu familiar Boada Aragonès

Tarja d’ingrés/trasllat de Joaquim Aragonès al kommando de Sankt Lambrecht. Foto: Arxiu Memorial Mauthausen-Viena

5 de maig del 1945: l’alliberament a S. Lambrecht. Joaquim Aragonès és el segon dret, a l’esquerra. Foto: Arxiu familiar Boada Aragonès

La carta que va enviar a la família, una vegada alliberat.

El record de l’arribada a Mauthausen

“Amb l’Enric vam arribar a Mauthausen el 25 de gener de 1941; havíem passat tres dies en un tren de càrrega quan es va aturar en una petita estació. Era de matinada i tot estava cobert d’un bon gruix de neu, el fred era terrible. Ens van fer baixar del tren i formar amb moltes presses, un tracte molt dur, diferent al que havíem rebut als stalags: cops de culata, puntades, crits, i un recompte molt estricte. El camí cap al nou destí va ser llarg i difícil, uns 5 km, en formació i amb cops a tort i a dret. En arribar al camp la impressió va ser tremenda: un filat envoltava un recinte emmurallat a mig fer, amb unes torres de vigilància també inacabades. Vam començar a veure grups d’homes que treballaven, vestits de ratlles amb un aspecte terrible. Se sentia una olor molt forta de cuir cremat. Passada la porta vam trobar una avinguda –l’Apellplatz, la plaça de les crides– amb barraques a una banda i a l’altra uns pavellons amb xemeneies. Ens van fer formar i ens van recomptar repetidament, durant molta estona. Ens interrogaven i ens donaven ordres sense que entenguéssim res, fins que un intèrpret ens va dir que estàvem en un camp alemany d’extermini, que havíem d’obeir i que no hi teníem cap dret, tot estava prohibit i els càstigs eren molt durs, que ens passarien les ganes de riure per sempre més.
Després d’aquesta rebuda ens van anar fent passar per grups a una barraca per agafar-nos les dades personals i assignar-nos un número. El meu va ser el 4476 i el de l’Enric el 4478. Ens l’havíem d’aprendre de memòria en alemany si volíem evitar maltractaments. Ens van prendre les poques coses que dúiem, després ens van fer despullar i ens van afaitar el cap, les aixelles, el pit i el pubis, tot amb la mateixa maquineta. Per últim ens van donar uns uniformes ratllats, amb un triangle blau amb una S al mig, el número i uns esclops. A tots dos ens van assignar a la barraca 18 –situada al camp II o de quarantena.
Les condicions de la barraca no eren gaire bones perquè ens hi havíem d’encabir molts homes i l’espai era molt petit. Dormíem al terra sobre unes màrfegues de palla, costava estirar les cames i col·locar-nos, ho fèiem capiculats i no ens podíem moure. Si algú s’havia de llevar per anar a orinar trepitjava els altres. Recordo la pudor de tanta gent junta.”

Joaquim Aragonès

Presos picant blocs de pedra per les obres del camp de Mauthausen. Foto: Arxiu Amical Mauthausen/Museu d’Història de Catalunya

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara