La Remençada, la primera revolució triomfant d'Europa

El 1485 a Montornès del Vallès va tenir lloc la batalla que marcaria el punt d'inflexió de la revolta dels serfs contra el feudalisme

Xavier Bertran (text) , Margarida Gómez (fotografies)

No tots els historiadors qualificarien amb tanta rotunditat la revolta dels serfs de remença catalans contra el feudalisme a finals del segle xv, sobretot perquè el conflicte es va resoldre sense que els remences prenguessin el poder, objectiu que sembla imprescindible als triomfs revolucionaris, però és cert que, després d'obtenir l'abolició dels sis mals usos, del nucli dur de la legislació feudal, Catalunya va passar a ser la primera nació europea que va abolir la servitud, encara que fos de manera parcial.
Les conseqüències van ser de molt llarg abast. La societat catalana es va transformar profundament; el retrocés dels drets senyorials va accelerar la transició a la que aleshores era una modernitat, la monarquia absoluta, que soscavava l'atomització feudal, i l'alliberament dels serfs va crear les bases econòmiques que van possibilitar la industrialització de Catalunya als segles posteriors.
Per situar-lo al seu context: el mateix monarca Ferran II el Catòlic que concedia les reivindicacions dels remences a la Sentència Arbitral firmada l'any 1486 al monestir de Guadalupe, per altre costat confirmava el dret de la noblesa feudal aragonesa sobre les vides i propietats dels seus serfs. La conquesta de Granada, efectuada pocs anys més tard, no va significar tampoc un repartiment de terres i llibertats a la pagesia castellana, sinó el repartiment d'enormes latifundis a la gran noblesa que havia ajudat a la conquesta.

Francesc Verntallat, un Espartac sense mitificar
Verntallat, l'excepcional dirigent de la revolta remença, mereix sens dubte ser considerat com una figura cabdal a la història de les revolucions europees. La seva visió política va tenir una profunditat extraordinària, absolutament impensable en un camperol d'aquella època.
La revolta catalana no va ser la primera de les insurreccions camperoles europees, per descomptat; ara bé, mentre les anteriors havien estat per norma jacqueries, esclats de fúria dels desheretats, de gran violència però sense estratègies clares, que acabaven sent afogades en un bany de sang, Verntallat va entendre que els serfs remences només progressarien com un moviment polític-militar de gran nivell.
La seva primera provisió va ser impulsar a cada comarca l'elecció de síndics, de representants dels remences, i va establir un tall de tres florins per masia per subvencionar llurs despeses i desplaçaments.
L'aristocràcia feudal va entendre aviat la importància del sindicat que es formava, i va reprimir els desplaçaments i reunions. Els reis de la dinastia Trastàmara (Alfons V, Joan II, Ferran II) els van anar autoritzant o prohibint segons el moment, però el moviment es va desenvolupar imparable fins a adquirir una representativitat que arribava, més enllà dels remences, al conjunt de la pagesia catalana.

Dues guerres civils encreuades
Francesc Verntallat era molt conscient de la necessitat d'aprofitar els conflictes polítics que dividien les classes dirigents catalanes. La disputa de la Biga i la Busca pel govern de Barcelona, sumada als intents de Joan II d'imposar la seva autoritat sobre la noblesa, van desembocar en una llarga guerra civil (1462-1472) simultània a la insurrecció camperola.
Els contactes entre els delegats remences i la monarquia venien de lluny, i ja havien donat fruits concrets en les autoritzacions temporals d'Alfons V i de la reina regent Maria a les reunions dels síndics i, en especial, en la Pragmàtica de 1455 que abolia els mals usos, posteriorment derogada. De fet, les partides de rebels deien que actuaven “en nom del Rei”, pretensió que donava una força moral considerable al seu moviment.
Amb la guerra civil, l'aliança contra l'enemic comú, l'aristocràcia feudal, va cobrar una nova dimensió. Només quatre mesos després de l'inici de la revolta, les tropes de Verntallat van col·laborar en la defensa de Girona, on s'havien refugiat la reina Joana i l'infant Ferran, el futur rei Catòlic, del setge de l'exèrcit de la Diputació que pretenia prendre la família reial com a hostatge. Tot i això, al final de la guerra civil, el rei Joan II, després de completar la seva victòria amb la signatura de la Capitulació de Pedralbes, va preferir restablir les bones relacions amb la noblesa catalana i es va oblidar de les reivindicacions remences.
Verntallat va mantenir el control dels pobles i castells que dominava, malgrat que les accions armades s'havien aturat, i va mostrar el seu geni en plenitud quan, dos anys més tard, el 1474, Joan II el va ennoblir atorgant-li el vescomtat d'Hostoles. Era un intent descarat de comprar el líder rebel convertint-lo en senyor feudal, i podem suposar quina seria l'opinió dels seus companys d'armes. Tanmateix, Verntallat, segur de la seva honradesa, va acceptar el títol i va convertir el flamant feu d'Hostoles en la llar de la revolta. Va recolzar els pagesos de Corçà en rebel·lia contra les exaccions feudals del bisbe de Girona i va impulsar la Crida de Contestins, que reivindicava el dret dels remences a oposar-se amb les armes al pagament dels mals usos.
Malgrat que la situació no era de guerra oberta com els anys anteriors, el territori on ja no es pagaven els impostos s'anava estenent per les comarques del nord de Catalunya, fins al punt que els rebels controlaven les vies de comunicació entre Girona i Barcelona. Les repetides excomunions dictades pels bisbes catalans no frenaven la determinació dels remences.

Un moment clau de la revolta, a Montornès
La situació va esclatar el 22 de setembre de 1484. Pere-Joan Sala, un dels capitans d'en Verntallat, capdavanter de l'ala radical del moviment, va atacar a Mieres, prop de Banyoles, l'agutzil de l'infant Enric que pretenia cobrar els impostos feudals. La revolta es va estendre amb més força que mai, tant en nombre de combatents com en el control de les comarques de la Garrotxa, l'Osona, la Selva i el Gironès. Abans que acabés l'any ja actuaven al Vallès i al Maresme, cosa que els situava a les portes mateixes de la capital.
La resposta senyorial es mantenia blindada en la negativa absoluta a concedir les demandes dels serfs i, fins i tot, a tractar amb ells. El 4 de gener de 1485, a Montornès del Vallès, va tenir lloc la batalla que marcaria el punt d'inflexió de la revolució. Petita en dimensió, tal vegada amb tres-cents combatents a cada bàndol, els pagesos de Bartomeu Sala, un nebot del líder Pere-Joan, van anihilar l'exèrcit de la Diputació comandat pel veguer Pere-Anton de Rocacrespa, del que formava part el més granat dels fills de la noblesa barcelonina.
La derrota senyorial va causar una tremenda commoció social. L'aristocràcia podia entendre que els serfs preparessin una emboscada o que reunissin una partida per cremar un castell, però no que guanyessin una batalla a peu pla, segons les normes de la guerra, a uns professionals de les armes com eren ells. I això a tocar de la capital catalana.
El rei Ferran II, per la seva banda, estava preparant la conquesta de Granada i l'últim que desitjava era una guerra a l'altre extrem de la península. Per tant, malgrat que els remences van patir una derrota a Llerona el 24 de març i el seu líder en Pere-Joan Sala va ser pres, jutjat, decapitat i esquarterat, el rei va enviar un militar de prestigi, Iñigo López de Mendoza, a tractar amb les dues parts i negociar un acord que va ser aprovat per l'assemblea de síndics feta a Amer el 8 de novembre, amb el recolzament actiu de Francesc Verntallat i els dirigents històrics de la revolta. Una delegació de síndics remences protegits per salconduits reials es va traslladar al monestir de Guadalupe, a Extremadura, on s'allotjava el rei, i el 21 d'abril de 1486 va signar amb els representants de la noblesa la Sentència Arbitral que abolia les lleis més significatives del feudalisme a Catalunya.
I vet aquí el joiell més gloriós de la revolució remença: el rei Catòlic va voler imposar un punt d'autoritat en la Sentència: els 70 dirigents principals de la insurrecció van ser condemnats a mort i els seus béns confiscats. Era una condició tremenda, més enllà de l'acceptable, però els síndics van signar el document que comportava la victòria de la pagesia encara que a ells personalment els condemnava a la pena màxima. Van tornar a Catalunya fent ús del salconduit reial i van passar a la clandestinitat. Alguns es van refugiar a França i altres es van amagar a les muntanyes i boscos del Pirineu.
Quatre anys més tard, amb el país pacificat, el rei va dictar una amnistia general i els fugitius supervivents van poder tornar al seu mas. Els que mentrestant havien estat detinguts, havien corregut una sort tan cruel com la d'en Pere-Joan Sala.
La Remençada, la primera  revolució triomfant d'Europa

Can Sala Gros, casa pairal d'en Bartomeu Sala, actualment al terme municipal de Vallromanes. Foto: Margarida Gómez

La Torre Tavernera.

De la Vall d’Hostoles al Vallès

La revolta armada va començar el 20 de febrer de 1462 a la vall d'Hostoles en resposta a l'intent senyorial de cobrar uns censos que la llei havia suprimit, i es va estendre amb una rapidesa fulgurant per l'ampla zona muntanyosa que separa Vic de Banyoles i Olot fins que va arribar al Vallès. Els remences deixaven de pagar els impostos feudals i assaltaven els castells dels seus senyors, que es van refugiar en massa a les ciutats, especialment a Girona i Barcelona.
Francesc Verntallat va plantejar la lluita guerrillera amb clarividència: les partides d'insurrectes s'havien de moure amb el suport complet de la pagesia. Per aconseguir-ho, de cada tres combatents que venien a afegir-se a la rebel·lió, acceptava només el més capaç de lluitar i retornava els altres dos a la masia, amb la missió de produir aliments per abastir les tropes rebels. Amb això, podien recórrer el territori sense robar subministraments als pagesos, ben diferent del que feien les tropes feudals.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara