Tornen els amos de les fàbriques

Els empresaris tèxtils de Terrassa, fugits arran dels nombrosos crims soferts durant els primers mesos de la guerra, recuperen les indústries i el poder polític salista

Jaume Valls i Vila (text)

A Terrassa el desenllaç de la guerra incivil, amb l’entrada de les forces d’ocupació, va significar el retorn del salisme al poder local. Aquest moviment polític conservador, monàrquic i espanyolista, forjat a l’entorn d’Alfonso Sala i Argemí, el Comte d’Egara, aplegava la majoria dels industrials tèxtils –el sector productiu àmpliament hegemònic a la ciutat– en les diverses tendències polítiques de la dreta excepte els catalanistes. Foragitat del poder en el breu període democràtic de la República, el salisme dominaria la política terrassenca del segle xx fins a la transició democràtica, des de la patronal de l’Institut Industrial i dels salons del Gran Casino.
La violència revolucionària desencadenada amb l’esclat de la guerra havia produït a Terrassa 226 víctimes mortals, especialment en els mesos de juliol i agost de 1936, la majoria dels quals empresaris i industrials. La patronal terrassenca era afí a les postures més conservadores mentre que l’àmbit sindical el dominaven la CNT i sobretot la FAI. Moltes famílies d’industrials van abandonar la ciutat fugint a través de França o per mar, per por a la repressió, alhora que la pràctica totalitat de ls indústries grans i petites van ser col·lectivitzades. Algunes famílies van marxar amb destinació a Sevilla, on va residir Alfonso Sala, però sobretot a San Sebastian, que va esdevenir el principal nucli terrassenc de l’Espanya “nacional”, entre una nombrosa colònia catalana. A “San se está bien” s’hi van aplegar les famílies Rossell, Matalonga, Ventalló, Geis, Rambla, Marrugat, Parera, Fontanals i Cunill, entre d’altres.
El dia 25 de gener, la vigília de l’entrada de l’exèrcit d’ocupació, la població famolenca va assaltar els principals magatzems d’abastaments que van quedar desprotegits: els de la Comissió de Proveïments del carrer Pare Llaurador, els dels Campesinos de la CNT, el dels Rabassaires del carrer Garcia Humet o el Celler Cooperatiu. La ciutadania patia des de feia mesos molta fam.
En la retirada republicana s’havien provocat incendis en algunes fàbriques, la més important de les quals va ser la de la Terrassa Industrial. També se'n van produir al laboratori del Condicionament Terrassenc i al comerç de teixits de Lluís Farné, però, en general, les infraestructures productives de la ciutat no es van veure afectades. Els republicans també van volar el pont de la carretera de Rellinars.
Amb l’entrada dels nacionals –que van ser rebuts a la tarda amb mostres d’adhesió per una població tipa de guerra–, els franquistes van assaltar els locals dels partits i sindicats republicans i dels mitjans de comunicació, que van ser confiscats. L’endemà de l’ocupació, el 27 de gener, es va celebrar una multitudinària missa d’acció de gràcies al Passeig.

Comissió gestora a l’Ajuntament
Un cop ocupada la ciutat, el comandant militar de la plaça, el tinent coronel Alonso de la Riva, assessorat per Pere Matalonga, dirigent de Renovación Española, va nomenar alcalde-gestor Josep Homs, un salista que ja havia estat designat alcalde per la Dictadura i també després dels fets d’octubre de 1934, per tal que refés l’administració municipal. La resta de la comissió gestora de l’ajuntament presidida per l’alcalde Josep Homs va ser nomenada l’endemà mateix de l’ocupació. Era integrada per Mateu Turu Selva, Josep Carreras Vivó, Joan Forrelat Brichfeus i Rossend Font Marcet. El primer era un industrial metal·lúrgic salista, Josep Carreras procedia del Partit Radical, Joan Forrellat era membre de la CEDA i Rossend Font, albinyanista de la Peña Ibérica y de Renovación Española. Els cinc designats havien coincidit en la coalició dretana de Defensa Ciutadana de 1934.
L’Ajuntament es va dedicar a refer l’administració, a establir una primera depuració dels funcionaris afins al bàndol republicà i al canvi del nomenclàtor urbà imposant els noms dels dirigents del bàndol vencedor, fins i tot substituint els antics noms tradicionals de carrers i places.
El principal volum de feina del consistori va consistir en atendre la correspondència dels terrassencs reclosos en camps de concentració que sol·licitaven avals, la dels que intentaven localitzar familiars i amics, i, sobretot, es va dedicar a l’elaboració d’informes de la conducta política de tots els ciutadans, tenint present els seus antecedents des de molt abans de la rebel·lió militar de 1936.
El poder a la ciutat quedava, però, en mans de l’autoritat militar, amb els homes de la FET y de las JONS, el partit únic que tot just començava a estructurar-se, a l’expectativa d’assolir-lo.

La Falange, copada pel salisme
La iniciativa política a la ciutat recauria progresivament en la Falange (Falange Española Tradicionalista y de las JONS), que va esdevenir el puntual bàsic del règim, junt amb l’exèrcit i l’església. La delegació local de FET y las JONS seria en els primers anys de postguerra una de les més importants a Catalunya. Fornida per terrassencs incorporats a l’exèrcit franquista o residents temporalment a l’Espanya nacional (especialment a San Sebastian) van forjar el nucli inicial falangista que esperava convertir-se en l’eix vertebrador de l’estat totalitari.
Com no podia ser d’altra manera, la delegació local i del partit judicial de Falange va ser copada pel salisme. El primer cap de la Falange terrassenca va ser l’industrial del gènere de punt Martí Rosell, vinculat a l’extrema dreta local, juntament amb qui va ser el cap de la repressió Pere Matalonga i d’homes com Lluís Ventalló, el qual va ser nomenat governador civil de Lleida l’abril de 1938, però que va ser cessat a l’agost.
L’industrial Martí Rossell va ser el cap de la nova jerarquia i Juan Calsina, militant salista del Centro Terrassense, va exercir de secretari de la Delegació. També van formar part de la direcció el jove industrial Miquel Rambla i el també industrial Emili Matalonga, que s’havia vinculat a l’aparell de Falange durant la guerra i que, com a cap d’Investigació, va exercir una dura repressió per tractar de vindicar els cruels assassinats del l’inici de la guerra. En general, les jerarquies de Falange tenien en comú una història política irrellevant amb fortes vinculacions al salisme i la indústria tèxtil llanera, amb l’excepció de l’industrial tradicionalista Josep Tapiolas.
Els sectors més intransigents de la vieja guardia falangista, entre els quals els ex-cautivos i ex-combatientes, van manifestar una certa inquietud perquè el poder continuava en mans dels senyors de sempre. Potser per això Joaquim Amat, també de l’elit industrial local, però que havia lluitat al front amb una bandera de Falange, va substituir el juliol de 1939 Martí Rossell al capdavant de la delegació local.
Les activitats de Falange es van adreçar a la captació d’adherits i a formar l’aparell organitzatiu, amb especial incidència vers el jovent i la sección femenina, a les accions de repressió i, sobretot, a l’adoctrinament ideològic de la població que ben aviat va assistir a demostracions de força com manifestacions o desfilades.

Multes de l’autoritat militar
El comandant militar de la plaza va ser rellevat el primer mes en dues ocasions i el coronel Eloy Soto, el tercer cap, va ser el més destacat en la seva actuació repressiva. Així el diari Tarrasa, editat a la ciutat des de l’endemà de l’ocupació, es va fer sovint ressò de les sancions imposades als comerciants per abusos en els preus, amb multes d’entre 50 i 1.000 pessetes. Altres comerços van ser sancionats per mantenir els rètols dels establiments en català. També es van penyorar viatjants que no tenien els salconduits regularitzats, o ciutadans que no saludaven a la romana la bandera i l’himne d’Espanya. El diari local va publicar entre finals de febrer i juliol de 1939 un centenar de multes, de les quals més de la meitat eren de 500 pessetes, i que en alguns casos es van acompanyar de requises de productes o de penes d’arrest d’un mes de durada.
Tornen els amos  de les fàbriques

Una imatge posterior a l’acabament de la guerra de les indústries tèxtils de famílies terrassenques com la Geis, aplegades al voltant del moviment salista. Foto: Fons Carles Duran. Autor: Carles Duran i Torrens. Arxiu Municipal de l'Ajuntament de Terrassa. Registre: Codi Fons Duran 109.

El pont de Rellinars, esbotzat el dia 25 de gener. Foto: Autor: Josep Garcia i Argilaga. Arxiu Municipal de l'Ajuntament de Terrassa. Registre: Codi: 08-104-000063.

L’alcalde Josep Homs i Bagues, Alfons Sala i Argemí, el general Luis Orgaz i Joaquim Amat Llopart aleshores alcalde de Terrassa, en la col·locació de la primera pedra del Monument dels Caídos, el 28 de gener de 1940. Foto: Fons Carles Duran. Autor: Carles Duran i Torrens. Arxiu Municipal de l'Ajuntament de Terrassa. Registre: Album núm. 1: Efemèrides tarrasenses. Foto: 21.

Joaquim Amat Llopart i Lluís Ventalló Vergés, en la benedicció de banderes del Frente de Juventudes a la basílica del Sant Esperit , l’any 1940 . Foto: Autor: Col·lecció B. Ragón, autor desconegut, Arxiu Municipal de l'Ajuntament de Terrassa. Registre: BCT: 30 (I-B,9)

Antonio F. Correa Véglison, governador civil; Alfons Sala i Argemí, i Joaquim Amat Llopart, aleshores alcalde de Terrassa, en un acte celebrat al Raval de Montserrat el 18 de maig del 1941, en homenatge a Alfons Sala, punta de llança del salisme terrassenc . Foto: Autor: Josep Garcia i Argilaga. Arxiu Municipal de l'Ajuntament de Terrassa. Registre: Codi: 08-104-000063.

26 de gener de 1939

Precedida d’alguns bombardeigs previs a les carreteres de Martorell i d’Olesa i de remors d’artilleria, l’ocupació de Terrassa es va produir el 26 de gener de 1939 i les tropes franquistes no van trobar resistència. Els republicans amb responsabilitats polítiques ja havien abandonat la ciutat el dia 23, amb poques excepcions. El president de la República Manuel Azaña feia tres dies que havia evacuat la Torre Salvans, a Matadepera, que va ocupar des de l’inici de 1938 junt amb la seva guàrdia presidencial.

A la imatge de sota, celebració del Día de la Victoria a la Rambla d’Ègara, amb l’alcalde de Terrassa Josep Homs i Bagues al capdavant, el dia 1 d’abril del 1939. Foto: Col·lecció B. Ragón, autor desconegut, Arxiu Municipal de l'Ajuntament de Terrassa. Registre: BCT: 16 (I-B,1).

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara