El Vallès, front de la guerra aèria

Els aeròdroms de Sabadell, Castellar, Montmeló-Montornès, Cardedeu i la Garriga van ser claus per contenir l'avenç de les tropes franquistes, però els bombardejos feixistes del gener de 1939 van fer setanta morts a la comarca

David Gesalí , David Iñíguez (text i fotografies)

El 15 de gener de 1939 és el dia abans que Tarragona esdevingui la segona capital catalana a ser ocupada per les forces franquistes, després de Lleida. Correspon al període que els dos historiadors que signem aquest article anomenem l’inici de “la batalla per Barcelona”. Tanmateix, és un dia rellevant per les comarques del Vallès. A partir d’aquesta jornada i tot just fins l’anterior a l’entrada dels franquistes a Barcelona, des dels aeròdroms vallesans s’enlairen els avions de caça republicans per donar la darrera gran batalla en terres catalanes. Durant aquells dies es produeix al cel de Barcelona una duríssima batalla aèria a vida o mort, els llocs de la memòria de la qual són les restes dels cinc aeròdroms vallesans que avui en dia romanen silenciosos.
Al matí del dia 15 hi ha una gran activitat als aeròdroms del Penedès, especialment al dels Monjos. Els avions republicans Polikarpov I-15 Xato efectuen una missió de guerra a primera hora i han rebut ordres que, un cop finalitzada, no aterrin als seus aeròdroms sinó que es traslladin al de Montmeló-Montornès (a partir d’ara, l’anomenem “de Montmeló”, que és com se’l coneixia). Fa tres dies han sofert un metrallament a primera hora del dia que ha estat devastador. Els Polikarpov I-16 són sorpresos quan tot just es preparaven per la primera sortida al front, destinada a protegir els escassos bombarders SB Katiuskes. Una quinzena de caces Messerschmitt Bf-109 procedents del mar metrallen a pler l’aeròdrom, tot provocant víctimes i danys materials quantiosos. És el cop de gràcia de l’aviació republicana, que no ha pogut ser avisada, ja que els observatoris propers als aeròdroms han estat evacuats abans d’hora. En realitat, no és res més que l’avançada implacable de l’exèrcit de Franco que arracona cada cop més les forces republicanes. La proximitat dels aeròdroms penedesencs al front de guerra fa que aquests siguin assolits en pocs minuts pels ràpids avions de caça de la Legió Còndor i que, per tant, les minses restes de l’aviació republicana estiguin exposades a un final imprevist.

Epicentre de l'aviació republicana
És per aquests motius que el comandament republicà decideix traslladar els avions de caça més enllà de l’eix del Llobregat; justament als Vallesos. La 4a esquadrilla de biplans Polikarpov I-15 Xato marxa immediatament cap a Montmeló, on arriba a mig matí. Els seus companys de la 1a passen a la Garriga i Cardedeu. Successivament, els ràpids caces monoplans Polikarpov I-16 Mosca de la 3a i 4a esquadrilles ocupen els aeròdroms de Sabadell i Castellar, deixant la 7a a la Garriga. La resta d’esquadrilles de Xatos s’estacionen a Cardedeu i la Garriga, aeròdroms que abans havien estat seu dels bombarders lleugers Grumman G-23 i dels mitjans Polikarpov RZ Natatxa, respectivament. Els altres camps també havien tingut altres ocupacions. Montmeló era la base d’una escola militar de vol i Sabadell, la base dels avions de caça que donaven protecció ocasional a la ciutat de Barcelona de dia i de nit, a més de ser la seu dels avions que enllaçaven Catalunya amb la resta de l’Espanya republicana. Castellar acomplia tasques de descongestió de Sabadell. Ara, de cop i volta, el Vallès esdevenia l’epicentre de l’aviació republicana. A partir del dia 15 totes les accions dels avions republicans al front, tret dels avions de bombardeig –situats en aeròdroms gironins– s’enlairen dels aeròdroms vallesans. Entre els seus objectius: els voltants de Tarragona, els territoris propers als seus antics aeròdroms, així com el recolzament a les trinxeres i la retirada. La llista d’indrets i combats mantinguts pels avions basats al Vallès és massa amplia per entrar-hi en detall.
Però el dia 21 de gener es produeix un fet que canvia la situació. El comandament de la marina de Franco s’adona que un vaixell carregat de tropes i procedent de València ha forçat el bloqueig naval a Catalunya i ha aconseguit descarregar els combatents al port de Barcelona. Immediatament Franco ordena un bombardeig massiu contra el port amb la finalitat que esdevingui impracticable per desembarcar-hi ni un soldat més. Des del dia 21 fins al dia 25 les onades d’avions de bombardeig seran impressionants, malgrat ser poc recordades pels barcelonins atès que la majoria de les bombes cauen al port, però la càrrega total d’explosius, llençats en la seva majoria pels bombarders alemanys Heinkel He-111 superarà els 370.000 quilos de bombes. Per fer una comparativa, durant la famosa ofensiva italiana contra Barcelona dels dies 16 a 18 de març de 1938 –i que va paralitzar la ciutat– van ser llençats 43.000 quilos.

Entre Sabadell i la Garriga
Tornant als fets, la gran presència d’aviació franquista fa que el comandament de l’aviació republicana pivoti de Sabadell a la Garriga, un important centre militar amb fàbriques de guerra i casernes que exerceix influència sobre els tres aeròdroms propers. La Garriga esdevindrà la base de l’esquadra de caça i, per tant, centre de coordinació de la batalla aèria de Barcelona. L’ebullició d’avions i de cossos militars relacionats amb aquesta arma a la Garriga és immens.
Montmeló, Cardedeu i la Garriga són testimonis de l’enlairament continuat de Xatos i Mosques que marxen a cercar combat sobre Barcelona. Són un nombre petit d’avions i el que troben al cel de Barcelona és, en paraules dels pilots republicans, una demostració de força, o un veritable eixam d’avions ene­mics. Sovint una onada d’avions franquistes supera entre bombarders, caces d’escorta i altres avions de cooperació, el centenar d’aparells. Els pilots republicans són joves d’arreu d’Espanya. N’hi ha de catalans i altres que no ho serien mai. Tenen idees i sentiments. Alguns qüestionen obertament la singularitat de Catalunya i el seu tarannà, però tots s’enlairen diàriament per deixar-se la vida tot defensant la terra i l’ideal republicà. Defensen, sobretot, la seva famèlica i assetjada gent contra un enemic superior en nombre i en arrogància, i per no res. Saben que no podran endarrerir el final. És l’hora del sacrifici, exactament de la mateixa manera com ho van entendre els seus companys anglesos el juliol de 1940, però sense cap esperança.
El matí del 21 el sergent Francisco Alférez s’enlaira des de Montmeló amb els seus companys de la 4a esquadrilla de Xatos cap a Barcelona. Tan aviat com arriba, localitza un avió alemany Stuka en picat i en acció de bombardeig. El segueix. Aquest modern i potent bombarder en picat de la Legió Còndor és la primera vegada que es veu damunt Barcelona. És un tipus que es farà tristament famós a la 2a Guerra Mundial. Alférez el segueix i l’empaita amb rumb al sud. El dispara un cop i un altre amb les quatre metralladores del seu Xato fins que el tomba a la platja de Coma-ruga. Serà l’únic Stuka tombat en combat aeri en tota la guerra. Però és un miratge. És David contra Goliath. El seu company d’esquadrilla, el tinent Mario Cuesta, cau en flames al mar en defensar Barcelona. No és l’únic. El Mosca del veterà tinent Sabino Cortizo es llença des del seu avió a cinc quilòmetres de la costa. Mor ofegat mentre prova de nedar amb el seu paracaigudes desplegat. L’endemà és el Xato de Cardedeu del sergent Tébar el que cau també en flames davant de Barcelona.
La llista ja és prou llarga abans del dia 21 i ho continuarà sent fins al final de la guerra, però aquest retall ens dóna una idea de la brutalitat dels enfrontaments aeris que es produeixen. La llista dels avions que arriben tocats o amb els pilots ferits és també francament llarga. Laureano Sapiña, de l’esquadrilla de Montmeló, aterra amb l’avió totalment perforat de dalt a baix. S’aguanta de miracle. Tan complicada és la situació que des del sud de l’Espanya republicana es decideix traslladar la 1a esquadrilla de Mosques. Després d’aterrar a Sabadell és enviada immediatament a Castellar, un camp de segona línia, per a què l’esquadrilla no sigui tan visible a l’enemic.

A la Defensa de Barcelona
El dia 23 segueixen els ferotges combats aeris sobre Barcelona, mentre el Vallès ja és terra de constants bombardeigs. Les tasques de l’aviació republicana són ja excessives i els efectius són molt reduïts. Atenen la defensa de la capital i les zones d’influència, realitzen atacs contra la presència de vaixells enemics a la costa, recolzen les tropes de terra que resisteixen i surten en constants alarmes als seus aeròdroms. Estan sobrepassats per la superioritat de l’enemic, per la migradesa de mitjans –des del mes d’agost no hi ha hagut reforços amb nous avions–, però sobretot per l’esgotament físic i mental dels pilots i el personal de terra. A més del terrible poder ofensiu que la Legió Còndor exhibeix sobre Barcelona, a l’aviació franquista encara li queden mitjans per bombardejar tot el territori republicà molts quilòmetres endins i per davant de l’avançada de les seves forces de terra. A més de l’aviació alemanya, també cal afegir la italiana peninsular, la de les Balears i l’aviació hispana de Franco. En aquesta veritable fi del món per aquests joves aviadors republicans, el sergent Soria de l’esquadrilla de Mosques de la Garriga mor en atacar un bombarder enemic sobre Barcelona. El cel, però, és també un element dur pels atacants, que encaixen pèrdues, tot i que el nombre d’efectius entre uns i altres és aclaparador.
Aquest dia, i malgrat que el camp de Castellar encara funciona, tot el pes radica ja al Vallès Oriental. Els Mosques de la 4a esquadrilla es preparen per passar a la Garriga. Aquest enclavament és un cas curiós. Consta de dos aeròdroms: Llerona i Rosanes. El de Llerona és el pròpiament militar, mentre que el de Rosanes és un camp civil d’abans de la guerra que es fa servir per a vols de polítics i d’estat major. En aquestes dates hi ha tres avions de les línies aèries espanyoles destinats a Rosanes que comencen a traslladar personalitats polítiques i dirigents des de la Garriga cap al nord i a França.

El darrer gran combat aeri de la guerra, al pla de Llerona
Evacuats els avions del Vallès Occidental, la primera unitat que marxa de l’Oriental és la 4a de Xatos, que recularà de Montmeló a Cardedeu durant el matí i a la tarda, a Tona. S’acosta el final del pas de l’aviació republicana al Vallès, però encara queda el darrer acte.
Durant el matí s’ha produït un gran combat aeri sobre el Vallès Oriental, amb un avió italià tombat. Però és a un quart de cinc de la tarda quan una gran formació de caces italians sobrevola el cel de la Garriga. Els tres Mosques de guàrdia estacionats al camp s’enlairen en direcció a un trist final, però de sobte entren en combat un bon grapat de Xatos que tornaven de metrallar el front i els Mosques de la 4a que els protegien. Com que han anat a prop encara tenen benzina i sortosament per a ells, munició. El combat que s’inicia és frenètic. Terrible. És el darrer gran combat aeri de la Guerra d’Espanya. Més d’un centenar d’avions es manté constantment damunt el cel de pla de Llerona per un temps no inferior als 50 minuts. Esquadrilles senceres surten del combat per tornar a fer benzina i munició als seus camps, mentre d’altres que s’han enlairat en alarma, cridats pel combat, fan acte de presència. Nombrosos avions resulten tocats. El Fiat de l’italià Marino Massi cau en flames per les bales d’un Mosca. Malgrat que aconsegueix sobreviure, serà mort per un escamot en els dies finals de la retirada. El combat continua i el Mosca d’en Manuel Plaza s’estavella contra el camp de la Garriga. El seu dipòsit de gasolina, després, rodola tota la pista com una gran bola de foc, segons els testimonis que es troben a peu de camp. Mentre, la canalla de la Garriga i de l’Ametlla s’ho miren estesos als prats, com si es tractés de la pel·lícula de Howard Hughes Els àngels de l’infern. I gaudeixen amb perill de les persecucions i les acrobàcies dels avions, els dispars i els trets de colors de les bales traçadores, provocades pel darrer combat aeri nombrós de la guer­ra, més propi del següent enfrontament mundial. Aquell mateix dia, l’aviació de combat republicana abandona el Vallès. La batalla aèria per Barcelona ha finalitzat.
El Vallès, front  de la guerra aèria

Pilots de la 2a esquadra de Natatxa al camp d’aviació de Rosanes, a la Garriga, el 1938. Foto: cedida per Héctor de Diego

Un caça Polikarpov I-16, l’aparell més potent de la República.

A la imatge, avió d'entrenament Romano R 83 a aeròdrom de Montmeló-Montornès al setembre de 1938 i, darrere, el Turó de les Tres Creus.

Un Xato de l'esquadrilla de vols nocturns a Sabadell a l'hivern de 1938 en el moment que l'estan revisant els mecànics.

Bombardejos feixistes constants al Vallès, amb setanta morts

Entre el 23 i el 29 de gener setanta vallesans van morir a causa dels darrers bombardejos de l'aviació del general Franco: trenta-sis a Granollers, tres a les Franqueses, vuit a Mollet, vuit a Cardedeu, catorze a la Garriga, un a Sant Celoni... El dia 24 els bombardeigs sobre el Vallès Oriental són constants. Els bombarders de l’aviació Hispana bombardegen Granollers. Els Heinkel alemanys, les proximitats de Cardedeu i dues vegades l’estació de Canovelles amb la voluntat de col·lapsar les dues línies ferroviàries. Amb els bombarders abocats sobre Canovelles, els Mosques que estan de guàrdia a la Garriga s’enlairen entre projectils i esclats per fer front a la massa aèria enemiga. Estan sols. Però de sobte entren en escena un nombrós grup de caces republicans que tornen del front, situat ja al Baix Llobregat. Són els Xatos de la 4a i els Mosques de la 3a que encara duen bales i combustible. El combat es generalitza: És el preludi de l’endemà.
Mentrestant, a terra, els brigadistes internacionals –que no han pogut tornar als seus països perquè estan en mans de governs feixistes–, s’han cansat de veure com perd la República sense fer res i han decidit tornar a les armes. Ho comuniquen a les autoritats republicanes en un document que signen a la Garriga. Desconeixen, però, que hi ha plans per no defensar Barcelona.
El dia 25 de gener els bombardeigs sobre Barcelona baixen en intensitat i tot l’esforç franquista es centra en el Vallès Occidental per tal d’afluixar la resistència i fer pinça sobre Barcelona. Reben bombardeigs pesats Matadepera, Sabadell i Terrassa, i també Mollet, a l'Oriental, i de lleugers moltes altres poblacions, principalment contra accessos, carreteres i estacions. És el moment en què el comandament republicà dóna l’ordre de retirada de l’aviació republicana cap als aeròdroms d’Osona.

Imatge del bombardeig de la Garriga. Foto: Ufficio Storico dell'Aeronautica Militare. Roma

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara