Combats mortals fins al final a Caldes de Montbui

Vint soldats republicans van morir en resistir-se a l'avenç de les tropes franquistes i l'Ajuntament va ser incendiat

Marta Barceló , Joan Villanueva (text)

El dissabte 28 de gener de 1939, preveient que l’arribada dels nacionals a Caldes de Montbui era imminent, es trobaven reunits a l'Ajuntament l'alcalde, Salvador Masats, el jutge de pau, Josep Maria Germà, així com alguns funcionaris municipals, Solà i Guarch, els dos agutzils, i Mariàngela Serra, administrativa. També es trobaven a la planta baixa de l'edifici, on tenien les oficines, el sergent Sallas, del cos de Mossos d'Esquadra, amb set mossos més. Sobtadament, cap a les 9 del matí, es van sentir crits de “¡Viva Franco!” i “¡Arriba España!” provinents dels balcons del Balneari Broquetas d'on penjaven banderes del bàndol franquista, alhora que en balcons d'algunes cases de la plaça es podien veure llençols blancs. Tot seguit l'alcalde va ordenar a Mariàngela Serra que pengés també un llençol blanc al balcó de l'Ajuntament per evitar possibles danys en l'ocupació que ja es veia inevitable. Els autors dels crits es van presentar als mossos per tal d'organitzar amb la darrera representació municipal republicana la benvinguda triomfal a les tropes franquistes. Mentre es trobaven reunits al primer pis, va arribar a la plaça un grup d'una vintena de soldats republicans, alguns armats, amb la intenció de lliurar-se i immediatament se'n va presentar un altre format per sis soldats més fortament armats. Els mossos que es trobaven a la Casa de la Vila van tancar les portes, tement un atac, i van intentar travessar la plaça per tal de situar-se al terrat de can Broquetes, però van ser tirotejats pels soldats republicans en el seu intent, els quals van obligar els mossos a rendir-se i van reduir les persones que s'hi trobaven, autoritats incloses. Malgrat tot, van aconseguir escapar-se. Llavors “a los diez o quince minutos escasos de habernos fugado, llegaron unos 60 o 70 hombres todos armados, y al no encontrar a nadie en la casa de la villa, le pegaron fuego”, segons explica en el seu posterior informe el sergent Sallas. L'incendi, malgrat que es va aconseguir apagar amb força rapidesa, va causar grans desperfectes, sobretot en mobiliari i documentació i, pels testimonis i la documentació, es pot deduir que la crema va ser obra de soldats republicans en retirada.

La resistència de "Les Serres"
De fet, tot feia pensar que aquell mateix dia 28 seria el de la caiguda de la vila, ja que l’avenç de les tropes de Franco era molt ràpid: el dia 26 havien entrat a Barcelona, el 27 a Sabadell i aquell mateix dia 28 a Granollers. Els qui avançaven des de Sabadell cap a Caldes eren unitats del Cos d’Exèrcit de Navarra, en el qual, a més d’espa­nyols, hi havia voluntaris feixistes italians del Corpo de Truppe Volontarie (CTV), unitats d’artilleria de la Legió Cóndor alemanya i, com a força de xoc, els regulars marroquins, els temuts “moros”. Després d’ocupar Sentmenat, tenien previst d’entrar a Caldes el mateix dia 28, però just en el límit entre els dos termes municipals, al paratge de “Les Serres”, i de forma inesperada, es van topar amb un grup de soldats republicans del Vè Cos de l’Exèrcit Popular, de Líster, que eren de les unitats més endarrerides de les columnes de militars i civils republicans que seguien el camí cap a França. Els republicans van obrir foc, i el diari d’aquella jornada dels italians del CTV recull l’enfrontament com l’única resistència republicana que van trobar en tot el dia: “Attualmente vi é contatto con il nemico solo nella zona ovest ed a sud di Caldas de Mombuy”.

Un espectacle macabre
Per a les tropes de Franco, aquell grup de republicans va representar només un petit entrebanc i que la caiguda de Caldes s’endarrerís unes hores. Per la desproporció entre uns i altres, el resultat de l’enfrontament va ser contundent: una vintena de soldats republicans morts i cap baixa en les files nacionals. El calderí Francesc Soler i Giralt, que aleshores tenia 13 anys, va anar al lloc dels fets al cap de poc, i uns anys més tard ho descrivia així: “Hi havia un espectacle macabre, una vintena o més d’homes de mitjana edat morts i apilats, i d’altres escampats pel terra, als quals els sortien les vísceres del cervell, duent encara les cartutxeres adossades al cos, amb molt de material de guerra”. Uns dies més tard, l’empresari calderí Tomàs Uñó va ser obligat per les noves autoritats a traslladar aquells cossos al cementiri amb el seu camió. Segons explicava anys més tard el seu fill, l’encàrrec va ser en realitat un càstig pel fet que Uñó, tot i que era de profundes conviccions conservadores i religioses, havia mantingut sempre bona relació amb els obrers del seu taller de fusteria, entre els quals s’hi comptaven alguns destacats membres de la CNT-FAI local, que l’havien respectat i protegit durant l'anterior període revolucionari i de guerra.
Finalment, a les 8 del matí del 29 de gener de 1939, les primeres unitats de regulars marroquins dalt de cavall van travessar el pont de Can Solà, provinents de Sentmenat, i van entrar a Caldes, on ben aviat van ser acompanyats per una munió de nens famolencs, contents perquè els soldats els regalaven rajoles de xocolata.
Uns mesos després, al costat d'aquell pont, les noves autoritats locals van instal·lar-hi una placa commemorativa de l’efemèride: “a las 8 horas del día 29 de enero de 1939, fue liberada la villa por el ejército de Franco”.
El mateix Francesc Soler explicava que, precedint els soldats, i també dalt d’un cavall, de color blanc, hi anava la calderina Maria Rosa Serdà, coneguda com la Manescala, que s’havia avançat a rebre’ls per poder fer amb ells l’entrada triomfal a la vila. Serdà, reprimida i escarnida com altres calderins per les seves idees religioses i conservadores durant l’esclat de la violència revolucionària, a partir de 1939, es va convertir en una de les més actives denunciants de militants i simpatitzants d’organitzacions d’esquerres, tant si havien tingut relació directa amb la violència del 1936 com si no.
Una unitat d’infanteria manada pel capità José Aligué Chiloeches va ser l’encarregada d’adreçar-se a l’Ajuntament i fer oficial el lliurament de Caldes. Allí els esperava el darrer alcalde republicà, Salvador Masats, el jutge de pau Josep Maria Germà i alguns regidors. Molts calderins havien penjat llençols blancs a finestres i balcons per rebre els “alliberadors”, esperançats perquè, més enllà de qui eren els vencedors, s’acabava una esgotadora i cruenta guerra, i arribava per fi la pau. Ben aviat van poder comprovar que el desig de revenja dels vencedors portaria encara més patiment.
Dos dies després, el dimarts 31 de gener, el capità Aligué va cridar a la Casa de la Vila un grup de calderins de provada fidelitat al nou règim, i els va constituir en nou consistori interí, amb Isidre Anglí com a alcalde.
Combats mortals fins al final a Caldes de Montbui

Una imatge dels assitents al funeral col·lectiu de víctimes de la reraguarda republicana, un cop acabada la Guerra, a la Plaça de l'Àngel (Canaletes). Foto: Arxiu Memòria Històrica de Caldes

Placa commemorativa de l’ocupació franquista de Caldes. Foto: Arxiu Memòria Històrica de Caldes

Refugiats, dels balnearis cap a l'exili

Unes setmanes abans de la caiguda de Caldes a mans de les tropes franquistes es van evacuar les colònies d’infants de Madrid, que havien estat refugiats en balnearis de la vila durant bona part de la guerra. Un d'aquells infants que va haver d'emprendre una segona retirada va ser la Carmen Pazos, que fugint dels bombardejos de la capital d’Espanya, havia arribat a Caldes amb dotze anys. Procedia del col·legi Santa Cristina del barri de la Moncloa i formava part d'un grup de 157 infants que van ser instal·lats al Balneari Rius amb els seus acompanyants. Va arribar el 13 d'octubre de 1936 i recorda que feia fred perquè ja portava l'uniforme d'hivern i la capa que li feia d'abric. A Caldes, aquest grup d'infants i d'altres que van arribar més endavant van ser molt ben rebuts per tota la població, tot i l'esforç que va suposar la seva atenció i manteniment. El seu grup s'anomenava la colònia Apel·les Mestres i feien les activitats pròpies dels nois i noies d'aquesta edat: anar a l'escola, anar d'excursió, representacions teatrals i, les noies, a més a més, labors. Hi havia famílies que els dies de festa se'ls enduien a casa seva per dinar i afavorir així la seva integració. L'estada de la Carmen a Caldes va durar fins el 8 de desembre de 1938, ja que els responsables de la colònia, veient com s'agreujava la situació, van prendre la decisió de marxar cap a França. Van sortir de Caldes en autobús, cap a Sant Hilari Sacalm acompanyats per un mestre de la colònia que es deia D. Ricardo i el xofer de l'autobús, el veí de Caldes Pere Pérez, de cal Posas. Allà van romandre-hi ben bé fins a finals de desembre en què, primer caminant i després en un camió de soldats, el grup d'infants va arribar a Figueres on van ser instal·lats al teatre que actualment és el Museu Dalí. D'aquella fugida la Carmen conserva imatges impactants que han quedat per sempre més gravades en la seva memòria com la d'un nen cridant i corrent espaordit perquè li havia explotat una granada i s'havia quedat sense mans o la dels soldats morts sorpresos a l'hora del ranxo per un bombardeig en un balneari de Sant Hilari. Finalment, després d'unes setmanes a Figueres, en van poder sortir en camió fins a Portbou i d'allà en tren fins arribar a Troyes, al departament d'Aube, tocant a la frontera amb Bèlgica. Dalt del tren, anant cap a un destí incert, la Carmen va complir 14 anys. Era el 8 de febrer de 1939. La vila de Caldes de Montbui que havia acollit aquells infants amb els braços oberts es veia, ara, obligada per les circumstàncies, a deixar-los marxar. Mentre sortien de la població, els nois i noies cantaven: "Adiós Caldas querida/ que te vaya bien./ Jamás en la vida/ te olvidaré". La Carmen Pazos, que finalment va tornar a Caldes i hi va formar una família, no ha oblidat mai els calderins.

Carmen Pazos, una veïna de Caldes que hi va arribar l’any 1936, sent una nena refugiada. Foto: Marta Barceló

Un dels pobles amb més víctimes civils

Caldes va ser un dels pobles amb més víctimes civils del Vallès durant la Guerra. El mesos de violència revolucionària del juliol i agost de 1936 van ser temps de saquejos, cremes i persecucions, en els quals van ser assassinats vint-i-un calderins, la majoria religiosos i propietaris. Posteriorment, a partir de 1939, després d’uns consells de guerra sumaríssims i parcials, trenta calderins varen ser afusellats al Camp de la Bota. L’onada de violència, doncs, no es va acabar el gener de 1939, sinó que llavors va començar la dura repressió de la Dictadura.

Un enterrament col·lectiu d'algunes de les víctimes de la violència revolucionària, pocs mesos després de l’entrada de les tropes de Franco. Foto: Arxiu Memòria Històrica de Caldes

La retirada, dibuixada per Antoni Vila Arrufat

Els darrers dies de gener de 1939 algunes de les columnes de soldats republicans i de civils que travessaven el país per buscar refugi a França van creuar Caldes pel mig del nucli urbà, venint de Sabadell, en direcció a Granollers. Els calderins més grans encara recorden aquell espectacle desolador: famílies senceres dalt de camions, de carros, o a peu, bruts, esparracats i mig morts de fred, arrossegant els pocs estris que s’havien pogut endur. Alguns calderins també van agafar el mateix camí, temorosos de les represàlies que les noves autoritats anaven aplicant en els territoris “alliberats”, no només contra els qui -en els anys anteriors- havien exercit alguna mena de responsabilitat política, sinó també contra els qui tan sols havien militat o simpatitzat amb alguna organització política o sindical.
Una part van anar per camins que passen per Sant Llorenç Savall i pel nucli calderí de Sant Sebastià de Montmajor, un itinerari boscós i de muntanya i, per tant, amb més possibilitats d’amagar-se de l’aviació feixista que els atacava.
El reconegut pintor Antoni Vila Arrufat, que s'havia instal·lat a Sant Sebastià amb la seva família, fugint dels bombardejos de Barcelona, va fer-ne nombrosos dibuixos que revelen què hi va passar. Imatges de soldats enduent-se dues vaques dels masovers de can Sallent posen de manifest la manca d'aliments d'aquella tropa, que bé de grat o bé per força, com es veu en un altre dibuix, datat del 26 de gener de 1939, en què pistola en mà i amb violència s'encaren amb la gent de cal Calot per aconseguir alguna cosa per menjar. Molts demanaven espardenyes i alguns fugitius s'hi quedaven alguns dies per refer-se com és el cas d'un alcalde d'un poble de Lleida que hi va arribar amb tota la família dalt d'un carro amb vela. Imatges que van quedar gravades als ulls del seu fill, Joan Vila Grau, que recorda com van passar els soldats de la columna de Líster organitzats i amb uniformes impecables amb els oficials a cavall i com algun va obrir davant seu un pot de llet condensada amb un matxet. O el dia en què, encuriosit i vestit amb un jersei vermell, contemplava el cobert de can Codina, ple de soldats, els quals en veure passar avions franquistes que van sortir per sobre del Farell li van dir: “Amaga't perquè els avions et veuran el jersei vermell i et poden bombardejar.” Ell, una criatura d'amb prou feines set anys va córrer a amagar-se al celler. Altres dibuixos titulats “Fugitius a través dels boscos” o “Milicians de Durruti” deixen constància de l'impacte que va produir en els pocs habitants de Sant Sebastià de Montmajor aquella corrua de gent que enfilava un camí incert i ple d'entrebancs.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara