Estrènyer un cinturó que ja no tenia més forats

Testimoni (Granollers)

Margarida Pey i Castelló: “Els bombardejos que van fer els darrers dies de la guer­ra, tot i que també van fer molt mal, eren per fer por, per aterrir”

A les guerres tothom hi perd i a nosaltres la guerra ens va partir la joventut i, després, Déu n’hi do els anys que vam estar collats fins a dalt de tot! Els bombardejos que van fer els darrers dies de la guer­ra, tot i que també van fer molt mal, eren per fer por, per aterrir. El primer bombardeig, el del maig de 1938 va ser una cosa horrorosa, és una vivència que remoc moltes vegades, perquè recordo molt les piles de cadàvers posats de qualsevol manera a costat i costat del passeig central del cementiri de Granollers (els homes a un costat i les dones a l’altre). El meu germà Lluís em va dir d’acompanyar-lo per veure si hi trobàvem –com així va ser– l’Esteve, de setze anys i fill de la meva germana. L’Esteve havia anat a treballar, com cada dia, a sabons Berenger i, mentre esperava que obrissin la porta de la feina el va sorprendre l’ona expansiva d’una bomba, que el va rebentar.
Ja cap al final de la guerra, els darrers dies abans de l’entrada dels nacionals, jo treballava netejant motors d’avions perquè el menjar estava racionat i, com que no en teníem prou, tots els diners que aconseguíem eren per comprar-ne, d’estraperlo. El lloc de treball era a can Pagès i quan va sonar l’alarma que precedia el bombardeig vam sortir tots i ens vam ajeure en els marges, ben a prop de la riera. Des d’allà vaig veure com una bomba esbotzava el pont de la carretera de Caldes.
A les cases només hi havia dones criatures i vells, els altres eren al front. Nosaltres vam passar els darrers dies al refugi de can Botey. Quan van dir que ja entraven els nacionals vam sortir per anar a casa, carretera avall, i quan som al davant de can Carbó, un camió destapat que venia a tota velocitat de la Roca, ple de soldats, gira de cop davant nostre. A dalt del camió, tots armats, els soldats de la columna Líster anaven tots vestits de color blau amb una gorreta i una boleta vermella. Quan són al dret nostre, aturen el camió i en baixa un. Era el Líster i, dret davant per davant del meu germà, li demana a on era can Bori (un casal des d’on es dominava molt territori). Com que a la carretera tots els edificis eren baixos, al fons es veia molt bé, aquella casa. El meu germà li va dir, “és allà” assenyalant-ho. No va dir res més, s’enfila al camió i avall a tot gas. Vam respirar, “què hem fet, agafant la carretera!”. Sembla que en Líster i companyia volien fer-s’hi forts, a can Bori, però finalment no ho varen fer: dels altres en venien tants i amb tanta empenta... Això era el dia abans que arribessin els italians.
A casa, el meu pare, que era d’ERC i músic, va agafar totes les revistes i llibres que ens podien comprometre i, a l’eixida, ho va cremar tot. Poc dies després va venir a Granollers el Governador Civil, en Correa Végliser, un senyor baixet i rodanxó que feia molta por, tot vestit de la Falange i, cridant, va dir: “Ahora nos tenemos que apretar bien el cinturón”. Pobres de nosaltres, ja fa tres anys que el portem ben apretat, ens faltaran forats, vam pensar.
Estrènyer un cinturó que  ja no tenia més forats

Margarida Pey i Castelló (Sant Feliu de Guíxols, 1917- Granollers, 2014) va explicar-nos el seu testimoni poc abans de morir, el 13 de març passat. Que descansi en pau. Foto: Ramon Vilageliu

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara