De Pins del Vallès a San Cugat
Uns 300 militars franquistes es van establir a Sant Cugat del Vallès, al voltant del monestir, els primers mesos després de l'ocupació
José Fernando Mota Muñoz
(text)
L’historiador Josep Fontana, que a fi- nals de 1938 s'havia instal·lat amb la seva família a una torre de Valldoreix, un barri de Sant Cugat, per protegir-se dels bombardejos a Barcelona, ha explicat diverses vegades el seu primer contacte amb les tropes franquistes el gener de 1939: l’entrada d’un moro armat amb un fusell a la torre que els va obligar a obrir els armaris per agafar tot allò que va voler.
El saqueig per membres del Cuerpo de Ejército Marroquí, avantguarda de les tropes franquistes, va ser el primer contacte que van tenir molts expinencs (el poble s'havia denominat oficialment Pins del Vallès des d'octubre de 1936), ara de nou santcugatencs, amb el Nuevo Estado. Darrera van arribar els blindats italians del Corpo Truppe Volontarie i les tropes del Cuerpo de Ejército de Navarra, que van sers rebudes al carrer per molts santcugatencs per als quals suposava la fi de la guerra. Republicans que havien tingut responsabilitats durant la guerra i que no havien pogut fugir cap a França s’amagaven als boscos pròxims. Al poble es tornava a obrir l’església al culte i s’imposava el toc de queda. Sant Cugat quedava així oficialment liberado.
Reorganitzant la vida local
El Nuevo Estado va iniciar els tràmits per reorganitzar la vida local. El 3 de febrer l’Auditoría de Guerra del Ejército de Ocupación va nomenar una comissió gestora presidida pel nou alcalde: León Berbis Bosque, un espardenyer que havia estat membre del Partit Radical i que, després d’estar detingut durant la guerra, va fugir a zona franquista. L'acompanyava una junta on destacaven els propietaris agrícoles i industrials. La majoria tenien al voltant dels 50 anys i experiència política prèvia com a regidors, alguns a la Dictadura de Primo de Rivera i altres a les gestores posteriors als fets d’octubre de 1934. Quatre havien militat al Partit Radical, dos procedien de la Lliga Catalana i tres més havien passat per la Unión Patriótica. Molts havien patit algun tipus de persecució durant la guerra per les seves idees dretanes.
L’actuació d’aquesta Comissió Gestora va venir dictada pel governador civil, les autoritats militars i Falange Española Tradicionalista y de las JONS (FET). Només va tenir una certa autonomia en la depuració dels treballadors municipals. Dels 30 treballadors que van formar el cos de funcionaris, només en van quedar dos dels que havien accedit al càrrec durant la República.
També es va reorganitzar el poble segons els nous ideals del nacionalcatolicismo. Així, el filòleg i capellà An- toni Griera havia arribat a Sant Cugat els primers dies de febrer. Havia demanat a les jerarquies catòliques aquesta parròquia perquè volia convertir-se en una mena protector del Monestir, que durant la guerra havia estat utilitzat com a magatzem del Sindicat Agrícola i on, el setembre de 1938, s'hi havia celebrat una reunió de les Corts republicanes. A partir de llavors la presència de la religió es va fer notar als carrers, amb misses diàries i cerimònies d'expiació.
“Agredir para vencer”
A més, la vila va ser ocupada militarment. Després del pas de les tropes franquistes que van alliberar oficialment el poble, es van instal·lar a Sant Cugat diferents contingents militars. Primer van ser una cinquantena de guàrdies civils, cos que mai no havia tingut caserna a Sant Cugat, els encarregats del control social de la població. Amb la fi de la guerra a l’abril, a Sant Cugat eren tres les companyies del 3r Batallón Sierra Alteruela del 1r Regimiento División-Legionaria Flechas Azules aquarterades. En total eren prop de 300 homes a càrrec d’un comandant. Es tractava d’unes tropes comandades per italians i formades inicialment amb voluntaris falangistes.
Tenien fama de dures. El seu lema era “Agredir para vencer”. L’actitud d’aquests legionaris amb la població civil és la d’un exèrcit d’ocupació, amb una presència constant als carrers, amb desfilades i misses de campanya a les quals els veïns estaven obligats a assistir-hi. La presència dels legionaris al poble va reduir-se a uns pocs mesos, encara que unitats aquarterades al Casino de l’Arrabassada van estendre més temps l’estada i el 1941 eren visitades per autoritats nazis de visita a Barcelona. Mossèn Griera ens ha deixat testimoni a les seves memòries sobre aquestes tropes: "les flechas azules que s’instal·laren al voltant del monestir, demés de molta brutícia moral i material, deixaren descendència i augmentaren la població de la vila".
També és temps de corrupció i mercat negre. Dirigents de l’Auxilio Social, del Celler Cooperatiu, ara depenent de la Central Nacional-Sindicalista, van ser cessats per corrupció i fins i tot algun regidor va ser sancionat per vendes a preus abusius.
Mentre alguns santcugatencs s’enriquien, d'altres passaven gana i per sobreviure van haver d’acudir a la beneficiència municipal, parroquial o als menjadors que l'Auxilio Social havia instal·lat als locals confiscats al centre d’oci de l'esquerra local, la Unió Santcugatenca. En un escrit de desembre de 1939 l’Ajuntament informa a la Mancomunidad Sanitaria que són tres-centes famílies santcugatenques les que atén beneficència, més d’un terç de la població.
Mentre uns santcugatencs estaven purgant les seves idees polítiques a presons i batallons de treball, els que es consideraven vencedors s’estaven organitzant políticament als rengles del partit únic. Abans de la guerra a Sant Cugat no hi havia cap militant falangista i només algun carlí a títol individual, de manera que la FET va començar de zero al poble. Els militants que van nodrir el partit van procedir de la dreta catalanista, el món catòlic, de represal·liats durant la guerra i dels pocs excombatents franquistes locals. Curiosament, no van figurar en cap lloc destacat membres de l’antiga extrema dreta local, els salistes.
La delegació de Sant Cugat es va constituir el febrer de 1939. El primer cap local havia estat proper a Acció Catalana durant la República i el seu substituït havia militat al partit catalanista passant després a Unió Democràtica de Catalunya. El que va ser cap local i alcalde durant bona part dels anys quaranta, el metge Nicolás Villar Recio, també s’havia mogut en ambients catalanistes i catòlics. També procedien d’aquest món, concretament de la
Federació de Joves Cristians, els primers dirigents de l'Organización Juvenil. La Delegación de Investigación e Información, una mena de policia política, serà posada en mans d’un exregidor de la Lliga. La mateixa procedència política tindrà el cap de Prensa y Propaganda.
Aquests nous falangistes van ser els que van substituir al poder local a la primera comissió gestora. El 9 de març de 1940 el governador civil nomenava una nova comissió gestora que suposava una renovació total de cares només hi repetia un regidor–, una renovació generacional, ara la mitjana d’edat es situava en els 40 anys, i una renovació política. Ara van passar a ser regidors les jerarquies locals de FET.
Carpeta 75 anys del final de la Guerra
