Un refugi de solidaritat a Santa Perpètua de Mogoda
El poble va acollir prop de 500 infants i famílies refugiades al castell i a 114 cases particulars al tram final de la guerra
Ernest Vilàs Galindo
(text)
La Guerra Civil a Espanya va desplaçar milers de dones, infants i gent gran fora de les seves llars a la recerca d’un refugi segur. Els murs del Castell de Mogoda i els veïns de Santa Perpètua van acollir-ne molts durant tot el conflicte bèl·lic, que va tenir la població civil com la víctima més innocent.
A la falta de proveïments i recursos de tot tipus que es va anar imposant al llarg de la guerra, va afegir-s'hi el desplaçament forçós de milers de famílies que fugien dels bombardeigs de les tropes rebels.
Al castell de Mogoda, propietat i residència d’estiu dels marquesos de Comillas i comptes de Güell, molts refugiats van trobar-hi aixopluc en un primer moment. Els primers refugiats van arribar el 12 de desembre de 1936, data en què el marquès i els seus representants havien marxat a l’exili i el mil·lenari casalot havia estat expropiat i l’Ajuntament revolucionari l’havia ofert a la Generalitat.
Amb la previsió d’un conflicte breu, els refugiats eren acollits, en principi, a la capital i allotjats en hotels col·lectivitzats com ara el Ritz. Amb el temps, el volum de persones en trànsit va ser tal que va ser necessari cercar espais als afores, i més encara amb l’increment dels bombardejos a Barcelona. La Generalitat va designar el Castell de Mogoda com un d’aquests espais de refugi.
Els grans salons i les amples habitacions del palauet van començar a omplir-se de famílies que fugien del front. Però el casalot no va ser reformat per adaptar-lo a les noves necessitats i els ocupants van haver de reformar els espais al seu criteri. La primera tongada de refugiats provenia, majoritàriament, de Madrid i van haver d’entomar, no només els problemes de les instal·lacions sinó també del seu manteniment. El rebost popular havia d’omplir-se amb els diners de la Generalitat però la manca de liquiditat de la institució de govern va fer recaure el pes de les despeses als ajuntaments que, per la mateixa raó, s’endeutaven amb els comerciants locals, veritables sustentadors del castell de Mogoda.
A l’agost del 1937, hi havia 52 persones al castell i la Generalitat va cedir la gestió al consistori i va recomanar allotjar els refugiats en cases particulars. Aquell mateix mes van arribar 137 refugiats més, ara del nord d’Espanya. És a dir, 164 persones a mantenir.
La situació a Mogoda va donar un tomb el novembre del 1937 en ser convertides les instal·lacions en la Colònia Infantil Apel·les Mestres. Ara sí, les instal·lacions es van adequar a l’ús designat amb la construcció de lavabos, dutxes i una cuina, a més de contractar el personal adient per a fer-se càrrec dels nois i noies que s’hi aixoplugarien. L’objectiu era formar els infants en un entorn natural i per això va incloure’s a la nòmina un pagès i un pastor.
Al febrer del 1938 ja hi ha 103 joves al centre i, malgrat les dificultats, la funció de refugi estava assolida. La prova de foc per a Santa Perpètua de Mogoda, però, encara estava per arribar.
Sobretot de l'Aragó
Al març del 1938 el front d’Aragó comença a enfonsar-se i la població és evacuada forçosament dels camps de batalla en una fugida constantment fustigada per l’aviació de l’exèrcit franquista. 356 d’aquests ciutadans aragonesos van arribar a Santa Perpètua de Mogoda aquella primavera del 38, majoritàriament provinents dels pobles de Moyuela i Herrera de los Navarros. D’aquest darrer poble era Vidal Moliner, el petit de cinc germans que, amb els seus pares, van iniciar el camí cap al desconegut. Fugint del poble, van passar una primera nit, tots set, a les parideres, unes construccions per fer parir el bestiar, als afores del poble.
De matinada, i a corre cuita, van ser carregats a camions militars republicans i, enmig del foc de l’aviació, van fugir cap a Albalate del Arzobispo. Allà van haver de passar la nit en una cova per tal d’evitar els estralls d’un nou atac i esperar fins a la matinada per agafar, altra vegada, uns camions que els durien al poble de Fayon. Fins aquí l’assetjament de les tropes faccioses va ser constant. En Vidal Moliner tenia 8 anys i el més gran dels seus germans 14. A Fayon van agafar el tren cap a Barcelona, una ciutat on la derrota es feia evident i d’on van sortir cap a Santa Perpètua en autobús.
Santa Perpètua de Mogoda, amb 2.227 habitants, va acollir en aquella fase final del conflicte als 119 refugiats, aleshores, a la colònia infantil, i als 365 aragonesos repartits entre 114 cases particulars del poble. En principi, les autoritats van prometre ajuts econòmics però aquests no van fer-se efectius, per tant, el manteniment va ser responsabilitats de les famílies acollidores realment.
La situació va posar a prova la solidaritat de les famílies perpetuenques que, amb una mitjana de tres refugiats per casa, van fer-se'n càrrec. Alguns diuen que el repartiment no sempre va ser equitatiu i algunes cases de famílies conservadores o benestants van veure’s obligades a fer un esforç suplementari. La família Moliner, de set membres, va ser distribuïda en diferents cases i el tracte rebut també va ser diferenciat, segons el tarannà dels acollidors.
La fi de la guerra no va significar la pau immediata per aquesta població rodant. L’entrada de les tropes del general Franco al municipi el 27 de gener del 1939 va tornar a la carretera a la immensa majoria dels refugiats, novament fustigats per bombardejos, ara amb destinació a la frontera francesa.
Carpeta 75 anys del final de la Guerra
