Amb la nena a coll

Testimoni. Magda Lladó va sortir de Sabadell cap a l'exili a peu i, un cop a la frontera, un tren de refugiats la va deixar a Grenoble, on va començar un periple cap a la Segona Guerra Mundial

Enrere quedaven milers i milers de refugiats, catalans i espanyols, que van travessar penosament la frontera, les cues de gent exhausta i fatigada en extrem

Genís Ribé i Monge (text)

Magda Lladó i Fuster (Sallent, 1912), va prendre, de Sabadell estant, el camí forçat de l’exili. No ho va fer sola: a coll hi portava la seva filla, la Diana, a punt de fer els dos anys. Una filla nascuda d’un matrimoni “sentit i vertader”. La filla, també, d’en Robert Plans i Badia. La maleïda guerra li havia arrabassat la vida del seu marit: en Robert, de 33 anys, va morir al Front del Segre, el 20 d’agost de 1938 (només als dos mesos d’haver-hi anat), quan les tropes republicanes es replegaven a Vilanova de la Barca. S’havien casat l’any 1934: “Casar-me amb en Robert és la cosa més ben feta que he fet en aquesta vida i que va donar-me plena felicitat.” La guerra es va emportar altres vides properes: la del seu oncle, desaparegut, i la del seu cosí germà, mort al Front d’Aragó. Una mica més i s’emporta també la vida del seu germà, de la lleva del Biberó, destinat al Front de l’Ebre, que després va agafar el tifus i gairebé s’hi queda.
La Magda Lladó havia anat a viure a Sabadell l’any 1917, amb els pares. Joan Lladó i Font, el pare, era el director de la secció de modelisme de l’Electricidad, SA. Ella va estudiar Comerç a les Escolàpies i va esdevenir comptable d’ofici. Quan es va proclamar la República, l’any 1931, tenia 19 anys. L’any 1932 el president Francesc Macià va visitar Sabadell i ella ho recorda amb vivesa: de fet, va estar al seu costat, en un balcó de la plaça Major, durant un parlament, i quan va acabar ell li va fer “un petó paternal” que no oblidarà mai. Encara se’n sent orgullosa.
En plena guerra, vídua i amb la filla al seu càrrec, la Magda tenia una certa experiència professional com a comptable al Gremi de Paletes i com a secretària al Centre de Dependents. Per això va ser cridada, amb dues amigues seves, per anar a treballar de mecanògrafes al camp d’aviació de Sabadell. Allà va estar destinada als despatxos dels comandaments militars, instal·lats a la Torre Gorina, des del setembre de 1938 fins al gener de 1939.
Quan les tropes feixistes s’acostaven a Barcelona i el Vallès, cap al 10 de gener, l’exèrcit republicà va començar a replegar-se i a abandonar l’aeròdrom de Sabadell a corre-cuita. Aleshores va començar un nou calvari personal: la seva fugida cap a França, amb una nena petita al damunt, amb les seves dues amigues, i un munt de militars i de gent. Començava una fugida, en paraules de la Magda, “horrorosa, horrorosa”.

“És la meva vida aquesta nena”
Recorda perfectament com les van passar de magres a la frontera, on hi havia gent que feia més de vuit dies que esperava de travessar-la, morts de gana i de fred, amb unes cues que no s’acabaven mai. Ella no es va esporuguir i, acompanyada de les dues amigues, a les quals va fer passar com a cunyades, va començar a insistir i a negociar amb els gendarmes; mentrestant, havia deixat la seva filla a càrrec d’uns desconeguts (“és la meva vida aquesta nena...”, els va dir). Al final van passar la frontera: dalt d’un camió van fer la primera parada a Perpinyà i van anar a dormir en un estable, ple de dones refugiades. L’endemà les van tancar en un tren i no en van sortir fins vint-i-quatre hores més tard: quan van obrir les portes havien arribat a Grenoble! A més de 600 quilòmetres de Sabadell.
Enrere quedaven milers i milers de refugiats, catalans i espanyols, que van travessar penosament la frontera, les cues de gent exhausta i fatigada en extrem per les grans marxes a peu, en silenci o gemegant, capcots, amb la mirada trista o esporuguida, amb rostres famèlics, amb canalla que anava morint a grapats, desnodrida o pel fred. Persones violentades pels escorcolls de la policia duanera francesa, desanimada per la incertesa del destí d’on anirien a parar, però que forçosament havien de fugir de la terra cremada.
Sense ser-ne conscient, la Magda formava part d'un contingent de més de 2.340 refugiats espanyols, sobretot bascos i catalans (en nombre, els primers doblaven els segons), que van arribar a Grenoble en dos trens diferents, els dies 2 i 3 de febrer, i que van anar a parar a dos edificis construïts en aquesta ciutat del nord de França l’any 1925, amb motiu de l’Exposició Internacional: el Grand Palais de la Houille blanche et de Tourisme i el Pavillon d’Armenonville. La Magda formava part del segon comboi, on hi anaven moltes dones amb nens petits. Amb la seva filla i les seves dues amigues va ser destinada al Pavelló d’Armenonville, un Centre d’hébergement des réfugiés espagnols.
Recorda de forma intensa aquella estada en aquell edifici: la neu que a fora cobria les altes finestres, el fred i les estufes, els guàrdies municipals que les vigilaven constantment, una màrfega per cada dues persones, una setmana sense poder-se dutxar, com anaven com a ramats a banyar-se, de tant en tant, a les Salles des Bains... No volia quedar-se allà, volia fugir de totes totes: allí va veure morir una dona i poc després la seva filla petita de deu mesos. Patia per la seva filla, que estava molt dèbil; havia de marxar com fos i sortir d’aquell tancament, i ho va fer, va fugir del centre, ja sense les seves dues amigues, ajudada per una família francesa que la va acollir a casa. Es va quedar a Grenoble; la seva filla va emmalaltir greument però se’n va sortir.

Sense el suport de Tarradellas
Va anar canviant de casa, va treballar rentant plats en un restaurant i, tot i l’ajut que va rebre d’una família de murcians i d’altres famílies franceses, la situació no millorava. Volia emigrar a l'Argentina però finalment no va poder ser: segons ens explica, amb cert ressentiment, va ser el mateix Josep Tarradellas, instal·lat a Montpeller i al qual va anar a visitar personalment, qui li va denegar la posada en vigència de la seva carta de vídua de guerra, fet que li hagués permès d’emigrar-hi...
Al cap d’uns mesos, per part d’una família de religió protestant va rebre una oferta per anar a fer de dona de fer feines a un poble dels Alps francesos, fronterer amb Itàlia: Molines-en-Queyras. No s’ho va pensar dues vegades i es va instal·lar a casa d’un matrimoni francès que tenia una filla de deu anys: l’home era pastor protestant i la dona infermera, filla d’una molt bona família. En guarda molt bons records, del lloc i de la gent, però al final li va tocar patir una nova desgràcia, encara que aquesta vegada tenia el suport ferm de la nova família d’acollida i se’n va sortir prou bé: va esclatar la Segona Guerra Mundial i van haver d’evacuar tots els pobles fronterers. Es van desplaçar a Les Escoussols, un castell amb altres finques i propietats proper a Carcassona, propietat d’un germà de la senyora. En aquest lloc, i mentre s’estava en guerra, va aconseguir els papers de resident, i finalment es va poder posar a treballar de comptable, en una agència i taller de la casa Ford. Es va “independitzar” i es va instal·lar en un pis a Lézignan-Corbières. Les coses continuaven complicades, però podia mantenir correspondència amb Catalunya i això l’alleujava dels maldecaps. Va ser en aquest moment que va conèixer el que seria el seu segon marit, Joaquim Armisén Pusón, un advocat de Barcelona també exiliat; s’hi va casar (19 de novembre de 1940) i va tenir dos fills més. A cavall dels anys 1943-1944, amb la guerra molt avançada i l’amenaça de l’exèrcit nazi al damunt, va decidir de retornar al país.
“La gent que s’establia a França era controlada i no deixaven que les grans ciutats s’omplissin de gent sense mitjans i la gent anava repartida per llocs a on no pogués posar problemes d’acolliment, de treball, d’estabilitat, de salut, etc.”
La Magda Lladó ha estat una supervivent paradigmàtica, ella i la seva filla, d’una catàstrofe humanitària que encara avui no sabem copsar prou bé: la de l’èxode republicà, la Retirada dels derrotats. No va estar als camps de refugiats de les platges de la Catalunya Nord ni als camps de concentració nazis quan va esclatar la segona Guerra Mundial, però va viure el seu propi infern... i ens n’ha deixat el seu testimoni, impagable.

Nota: A punt de fer 102 anys, Magda Lladó ens diu que tot el que havia de dir ja ho ha dit. Fins i tot, molt ho ha deixat escrit.
Aquest article és una revisita a un testimoni recollit en anteriors recerques de l’Arxiu Històric i del Museu d’Història de Sabadell, entre els anys 2007 i 2011, en el marc de l’exposició Una esperança desfeta. Sabadell 1931-1945 i de la compilació de dades per a un llibre sobre la història de l’empresa La Electricidad, SA. Amb el meu agraïment a la companya arxivera Isabel Pardo, que és qui més relació ha tingut amb la Magda i ha recollit les seves aportacions documentals, que m’ha revisat aquest text.
Amb la nena a coll

A la imatge, Magda Lladó Fuster amb la seva filla Diana Plans Lladó. Premià de Mar, març del 2006.

Magda Lladó i la seva filla Diana, a l’exili. França, 1939-1940. Foto: autor desconegut /AHS

Magda Lladó, la seva filla Diana i el seu marit Robert Plans. Últim diumenge d’excursió abans que en Robert marxés al front de guerra. 1 de juny de 1938. Foto: autor desconegut /AHS

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara